Davant la proliferació de grups terroristes al món
la pregunta que ens fem tots és: quins motius impulsen a ciutadans occidentals
a unir-s’hi? El mateix es va preguntar fa uns anys l’escriptor Yasmina Khadra (un
ex-militar algerià) en una recomanable novel.la: L’Attentat
(original en francès). Partirem del supòsit que cada cas és diferent; tot i així
hi ha punts comuns.
Nicolas Hénin,
hostatge d’Estat Islàmic durant un any, opina: “Hi ha un munt de persones
perdudes, persones que viuen en una mena de desert cultural, i que reemplacen aquest
desert, aquest no res, per la idea que poden tenir un destí, que serveixen per
alguna cosa, que poden realment ajudar. Estic segur que molts djihadistes que
van a lluitar a Síria estan convençuts que van a ajudar. En arribar a lloc s’adonen
de la realitat de la guerra i del seu propi error, però els fan un rentat de
cervell. En aquest moment alguns volen tornar a casa; llavors els retenen. Els
altres es transformen en djihadistes de sang i fetge”. En el seu assaig Jihad Academy, el periodista va més enllà: “Per fer un
jihadista no cal gran cosa. Agafeu una personalitat una mica dèbil o un cap una
mica buit, empleneu-lo d’una dotzena de paraules en àrab i de nocions molt bàsiques
d’Islam, que no tenen res a veure amb l’Islam”...
La
realitat és que Estat Islàmic sap conquistar seguidors arreu d’Occident. Com? Fent
servir els mateixos referents que tenen ells a partir d’una cultura comuna que
passa per Facebook i Twitter; tots han jugat als mateixos videojocs i llegit
els mateixos llibres. Segons Hénin,
els fitxatges no són sirians ni iraquians. O sigui que és gent de casa nostra a
qui Estat Islàmic, a més de fer-se molta propaganda i ser mediàtic, ofereix
suport moral (com una família), menjar i llit. I un valor important: la
recuperació de l’autoestima. Una dada: A França, on l’islamofòbia està a l’ordre
del dia, el 22% dels “seus” djihadistes provenen de la religió o cultura catòlica
i fins i tot jueva.
Si és
cert que el terrorisme enganxa, té molt a veure amb la decadència d’Occident,
amb els seus governs cada cop menys eficaços, amb polítics corruptes que, cínicament,
només pensen en ells, provocant que molts ciutadans se sentin menyspreats.
Al final
de totes les coses sempre hi ha l’ésser humà, tan esquifit, tan carregat de por
i de necessitats.
Segur que hi a mil casos diferents, però en general el gihadisme es nodreix de desarrelament, desesperació i expectatives nules de futur, combinat amb una religió "totalitària" (en el sentit que engloba tots els aspectes de la vida, com el cristianisme abans de la Il·lustració). De fet una de les coses que li cal a l'Islam és un procés de separació del poder polític com fou la Il·lustració a Europa. I no sabem ni tansevol si s'arribarà a donar mai (en tot cas cap de nosaltres el veurà). Errors garrafals com els dels USA en la lluita contra la URSS (creant l'embrió d'Al Qaeda), o la guerra de l'Irak (destruïnt les estructures de poder d'un pais que ara es un absolut vesper) tampoc no han ajudat a la contenció del problema. I la gran excusa d'Israel. Tot aquest coctel en mans d'una religió en una fase tan absolutista i fanàtica encara com l'Islam no poden donar mes que el resultat que estem veient.
ResponEliminaJo ho dic d’un altre manera. Fan exactament el mateix que hem fet els europeus amb “La Legió”, tan fa que sigui la francesa o la española. El procés es el que dius: donar una bandera a gent que va perduda.
ResponElimina