Un cíborg
és aquella persona a la qual s’ha implantat un aparell electrònic com una part
més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits. Podria semblar que
parlem d’un futur llunyà i inquietant, però no és així. Ja fa anys que es parla
del BCI, “brain-computer interface”, una comunicació entre
el cervell i un ordinador que permet que una persona controli qualsevol aparell
afegit al seu cos mitjançant el cervell. Segons la definició de cíborg, algú
que porti un marcapàs, un implant coclear, una mà
artificial o algun altre membre biònic seria,
com a mínim, una mica cíborg.
L’allargament de la vida i els avenços de la tecnologia portaran
irremeiablement els homes a millorar les seves capacitats gràcies a diferents
dispositius cibernètics. Veus qualificades auguren que s’hi avindrà tant qui ho
necessiti com qui ho faci per pur plaer, és a dir que, més enllà de l’esperança
de plantar cara a malalties congènites o seqüeles d’accidents, ens trobarem
davant d’una moda com la que ara col·loca inútils pròtesis de mama a pits
perfectament sans.
El 1839 va veure la llum “The Man That Was
Used Up”, un conte d’Edgar Allan Poe on el peculiar poeta-escriptor es
qüestionava la suposada forta identitat de l’ésser humà i preveia que es
rendiria a la perfecció de la tècnica, atrevint-se també a vaticinar que en el
futur costaria molt distingir l’home de la màquina. Va ser Poe un visionari o
només algú amb unes copes de més?
Qui ja ha posat aquests avenços al seu servei és l’activista i primer cíborg
reconegut, en Neil Harbisson, que es va
implantar una antena que li permet rebre i transformar en sons els colors que no
és capaç de veure degut a una malaltia. Aquest artista britànic-català va
crear la Cyborg Foundation a Mataró (2010) amb la coreògrafa
catalana Moon Ribas.
Ara per ara gairebé tots portem al damunt un aparell que augmenta la
nostra cognició i que anomenem “smartphone” o telèfon intel·ligent, la funció
del qual és contactar-nos amb la computació cognitiva que resideix al núvol. Aquesta
tecnologia ja s’ha convertit en una prolongació de nosaltres mateixos.
Dóna que pensar. O no?