4 de juny del 2015

Robatori a Lisboa

Surto del metro a pas àgil i alegre: Lisboa i els seus secrets m’esperen. Un sol espatarrant il·lumina el cel de color blau primavera mentre enfilo l’avinguda cap a l’hotel. El recepcionista em saluda i em demana que m’identifiqui. Jo em trec la motxil.la de l’esquena. Mal assumpte! La cremallera està oberta de bat a bat.
   Passat el primer moment d’alarma en descobrir que he estat víctima d’un robatori en tota regla, truco als bancs per anul·lar les targetes i m’informo d’on és la comissaria més propera.
   La sala és plena a vessar de turistes enfadats o resignats esperant ser atesos pels dos únics policies que feinegen amb calma davant l’ordinador. Em fixo en el més jove, en Pedro. Té un matrimoni de jubilats francesos al davant i no s’entenen. Amb ganes de col·laborar i, sobre tot, de fer-ne avia, em proposo d’intèrpret. El noi, que segur que parla castellà, vol que tradueixi francès-anglès. Quan els gavatxos s’aixequen, després d’agrair-me reiteradament l’ajuda, és el meu torn.
   El problema és que és dissabte i les ambaixades no funcionen fins dilluns, que és justament quan hauria de tornar a casa. Mostro a en Pedro la foto del DNI que duc al mòbil; fins i tot els demano l’ordinador per imprimir el document que tinc al Drive del Gmail. Ell, mentrestant, truca al número d’emergències de l’ambaixada espanyola. Però, ai!, és l’hora de l’aperitiu i no hi ha manera que responguin. El policia suggereix que vagi a fer-me les fotos de carnet que necessita; em costa trobar un fotògraf obert a les dues de la tarda, però ho aconsegueixo.
   Mentre era fora han passat coses: l’ambaixada finalment ha respost i en Pedro em mostra cofoi la meva cartera. Òbviament no hi ha diners, però sí el DNI i la Visa. Perquè s’hauran quedat la targeta de Caixabanc, la sanitària i la 50 x 30 del metro de Barcelona? Com és que la meva cartera ha arribat tan aviat a la comissaria? Perquè hi ha precisament el DNI? Preguntes sense resposta. Ara toca dinar i gaudir del cap de setmana.