19 de desembre del 2016

Mobilitat: cap a on anem?

En una conferència a la que vaig assistir, el geòleg Mariano Marzo va pronosticar que la revolució industrial no serà una revolució tecnològica, sinó una revolució energètica. Fa molts anys que s’imposa la necessitat de fer un pas de gegant cap a les energies sostenibles (Recomano l’assaig de Ramon Sans Rovira, “El col·lapse és evitable”). En aquesta línia un dels àmbits que està experimentant més canvis és el transport.
   La contaminació a la ciutat (Barcelona n’és una bona mostra) fa que s’estiguin plantejant severes restriccions a l’ús del vehicle particular i s’espera que la mobilitat per carretera, mar i aire canviï de manera notable en un futur proper. Pel que fa al vehicle ja podem diferenciar:
-el de propietat individual, que en el futur serà minoritària i de cotxes de luxe (comprarem molts menys vehicles que ara).
-el de multipropietat (com Avancar) en què el client paga una companyia per a fer-lo servir regularment.
-el de car-sharing; el vehicle de propietat individual es comparteix per a rendibilitzar-lo.
-el d’ús puntual com a taxi, com ara Uber o Lyft.
   El cotxe autònom vindrà en la propera generació de vehicles, tot i que ja és possible demanar a una aplicació (app) que un Google Car ens vingui a recollir. A Pittsburgh circulen cotxes sense conductor. A Madrid Car2go permet llogar un vehicle elèctric per moure’s per la ciutat.
   Les app de mobilitat des del smartphone estan a l’ordre del dia i s’aniran imposant als sistemes tradicionals. Si fem un viatge i volem abaratir-ne les despeses, amb BlaBlaCar compartirem el vehicle com a propietari o com a usuari. A Barcelona aparcar sense anar fins al parquímetre és fàcil amb ApparkB. Fins i tot podem tenir una tarifa plana de transport amb Uber Pool (no a tot arreu, de moment). Les apps de mobilitat multimodal ens oferiran desplaçaments combinats: bicicleta, car sharing, ride sharing, bus, taxi...
   Amb el temps se’ns demanarà renunciar al transport exclusiu i optar pel compartit no contaminant. Caldrà donar, però, un gran impuls al transport col·lectiu perquè això sigui possible.
Les mitges i llargues distàncies estaran a càrrec del ferrocarril (molt ben explicat en l’obra “El ferrocarril, el medio de transporte del siglo XXI”, de Santiago Montero Homs).
   La conclusió d’aquesta breu mirada al futur del transport és que el privat serà multimodal, sota demanda i compartit. Es podran triar moltes opcions i diferents nivells de servei. Hi haurà una oferta de transport públic de tipus públic-privat. Els sistemes de transport estaran connectats i es basaran en la informació per a generar eficiència.
(foto: Google car)


8 de desembre del 2016

La vaqueta del Tao Te King (i del Merlí)

Si Lao Tsé aixequés el cap, no sé si hauria gaudit tant com nosaltres amb l’escenificació de la paràbola de la vaqueta per part del famós professor de filosofia dels vespres televisius del dilluns, en Merlí. (Veure la paràbola a Tv3)
   Pel que sembla tots tenim la persona o cosa que cobreix les nostres necessitats bàsiques, i ens hi hem adaptat tant que no busquem més enllà. Tenir una “vaqueta” és molt còmode, encara que no ens satisfaci del tot, encara que pensem o creiem que la nostra vida podria ser més interessant, més rica o més plena. Però per què canviar? Per què molestar-se en lluitar per un objectiu diferent? Per què arriscar-se? Millor la tranquil·litat que ens dóna la vaqueta.
   La família del conte en qüestió es va veure obligada a ampliar els seus horitzons perquè els van tirar la vaca pel precipici. Aquest és el problema. Podem fer-ho tot sols, això, o necessitem ajuda? Prendre aquesta terrible decisió és d’allò més difícil. A la sèrie la professora de llatí, la Mireia, és valenta i abandona un marit vaqueta per llençar-se als braços de l’Eugeni, que fa temps que l’espera. La relació funcionarà o no, però ella ha fet un gran pas endavant: materialitzar un desig íntim.

   La societat és gandula i està poc oberta als canvis. Les dites populars, com “Més val boig conegut que savi per conèixer” ens ho confirmen. A més treure’s la vaqueta del damunt requereix voluntat i caràcter, qualitats que no estan a l’abast de tothom. 
   Hauríem de saber que cada victòria en aquest sentit, sigui gran o petita, ens recompensarà amb més seguretat en nosaltres mateixos i amb un increment de l’autoestima. Reflexionem-hi!
Foto: Merlí i els peripatètics.