14 de juny del 2016

Millor calbs que amb cabells

“La calvície, quelcom diví o emparentat amb la divinitat, perfecció de la natura i veritable recinte sagrat on venim a la raó. A més, ha revelat innombrables beneficis per al cos i l’ànima. Els cabells, en canvi, s’han manifestat com a barbes i embolcalls dels animals, joguines de la natura, excrecions de matèria imperfecta”. Aquesta dràstica opinió ens la transmet Sinesi de Cirene (orador, filòsof i escriptor neoplatònic nascut al segle IV) en un breu discurs: “Elogi de la calvície”, editat el 2013 i que molts calbs haurien de llegir per alliberar-se de possibles complexos.
   L’escriptor va viure a Cirene (Líbia), Alexandria i Constantinoble. És important traslladar-se a aquests llocs i a una època ben llunyana per entendre els seus arguments, que s’adrecen al sexe masculí. Diu: “La quantitat de pèl és inversament proporcional a la d’enteniment: les ovelles en tenen molt, de pèl, i nosaltres, molt menys. Així les nostres parts més nobles coincideixen amb les més pelades, perquè com més ens allunyem dels cabells, més ens allunyem de les bèsties. És obvi que els savis de tots els temps han estat calbs. La florida dels cabells correspon a la infantesa, moment de la vida en què no tenim seny, i els anem perdent a mesura que madurem, quan comencem a desempallegar-nos d’allò que ens sobra”.
   Sinesi lamenta que el gran Homer hagi considerat belles les cabelleres d’Aquil·les (“Pels rossos cabells va prendre el Pelida”), d’Hèctor (“I a l’entorn voleiaven negrencs els cabells”) o d’Odisseu (“I del cap li feu caure uns cabells tots crespats, que semblaven la flor jacintina”). Ell ho contraresta replicant sobre el retorn a Ítaca: “Es burlaven d’Odisseu els pretendents, uns jovenets de cabells llargs i vida dissoluta que ben aviat van morir de mala manera, més de cent, a les mans d’un que era calb del tot, la clepsa del qual bastava per il·luminar tota la casa”. I remata: “Tenir i fer llum és una virtut parenta de la divinitat”.
   L’escriptor considera efectivament la calvície com una qualitat divina, que deixa una closca comparable a dues esferes tan perfectes com el sol i la lluna. Tan rotundes que, si un és soldat, farà millor d’anar rapat a la batalla, no sigui que el contrari l’enganxi pels cabells o la barba i el dugui a una gran desfeta. Posa l’exemple de la batalla de les Termòpiles abans de la qual els lacedemonis es van arreglar els cabells... i no varen sobreviure. En canvi, els macedonis i els grecs que van acompanyar Alexandre es varen rapar abans de la batalla d’Arbela i tot va anar bé.
   Sinesi ataca sense pietat els “marietes”, que “s’arreglen els cabells” i afirma que es pot reconèixer tot tipus de pervertit per la cura extrema que té de la seva cabellera. També els adúlters famosos de la Història, com el formós Paris, els insidiosos i els principals enemics dels conciutadans muralles endins lluïen un “bon pentinat”.
   “Elogi de la calvície”, tot i les discrepàncies que un pugui tenir en quant als arguments emprats, és una obra curta i refrescant, que ens transporta a l’antiguitat i ens arrenca més d’un somriure.
   A més, ja se sap: al final, tots calbs!
(Foto: Plini el Vell)