“La
calvície, quelcom diví o emparentat amb la divinitat, perfecció de la natura i
veritable recinte sagrat on venim a la raó. A més, ha revelat innombrables
beneficis per al cos i l’ànima. Els cabells, en canvi, s’han manifestat com a
barbes i embolcalls dels animals, joguines de la natura, excrecions de matèria
imperfecta”. Aquesta dràstica opinió ens la transmet Sinesi de Cirene (orador,
filòsof i escriptor neoplatònic nascut al segle IV) en un breu discurs: “Elogi de la calvície”, editat el 2013 i que
molts calbs haurien de llegir per alliberar-se de possibles complexos.
L’escriptor va viure a Cirene (Líbia),
Alexandria i Constantinoble. És important traslladar-se a aquests llocs i a una
època ben llunyana per entendre els seus arguments, que s’adrecen al sexe
masculí. Diu: “La quantitat de pèl és inversament proporcional a la
d’enteniment: les ovelles en tenen molt, de pèl, i nosaltres, molt menys. Així
les nostres parts més nobles coincideixen amb les més pelades, perquè com més ens
allunyem dels cabells, més ens allunyem de les bèsties. És obvi que els savis
de tots els temps han estat calbs. La florida dels cabells correspon a la
infantesa, moment de la vida en què no tenim seny, i els anem perdent a mesura
que madurem, quan comencem a desempallegar-nos d’allò que ens sobra”.
Sinesi lamenta que el gran Homer hagi
considerat belles les cabelleres d’Aquil·les (“Pels rossos cabells va prendre
el Pelida”), d’Hèctor (“I a l’entorn voleiaven negrencs els cabells”) o d’Odisseu (“I del cap li feu
caure uns cabells tots crespats, que semblaven la flor jacintina”). Ell ho
contraresta replicant sobre el retorn a Ítaca: “Es burlaven
d’Odisseu els pretendents, uns jovenets de cabells llargs i vida dissoluta que
ben aviat van morir de mala manera, més de cent, a les mans d’un que era calb
del tot, la clepsa del qual bastava per il·luminar tota la casa”. I remata: “Tenir
i fer llum és una virtut parenta de la divinitat”.
L’escriptor considera efectivament la
calvície com una qualitat divina, que deixa una closca comparable a dues
esferes tan perfectes com el sol i la lluna. Tan rotundes que, si un és soldat,
farà millor d’anar rapat a la batalla, no sigui que el contrari l’enganxi pels
cabells o la barba i el dugui a una gran desfeta. Posa l’exemple de la batalla
de les Termòpiles abans de la qual els lacedemonis es van arreglar
els cabells... i no varen sobreviure. En canvi, els macedonis i els grecs que
van acompanyar Alexandre es varen rapar abans de la batalla d’Arbela i tot va anar bé.
Sinesi ataca sense pietat els “marietes”,
que “s’arreglen els cabells” i afirma que es pot reconèixer tot tipus de
pervertit per la cura extrema que té de la seva cabellera. També els adúlters
famosos de la Història, com el formós Paris, els insidiosos i els principals enemics dels
conciutadans muralles endins lluïen un “bon pentinat”.
“Elogi de la calvície”, tot i les discrepàncies
que un pugui tenir en quant als arguments emprats, és una obra curta i refrescant,
que ens transporta a l’antiguitat i ens arrenca més d’un somriure.
A més, ja se sap: al final, tots calbs!
(Foto: Plini el Vell)
(Foto: Plini el Vell)