França ha posat fil a l’agulla en el tema del “gaspillage alimentaire” (aliments comestibles
que acaben a les escombraries), obligant els supermercats a regalar als pobres
el menjar que no es ven. Exageren, els gavatxos?
Un terç
dels aliments produïts al món (1,3 milions de tones, segons la FAO) es llencen.
Els EUA, per exemple, podrien alimentar dos milions d’éssers humans amb
aquestes deixalles. L’any 2009 un matrimoni britànic s’hi deixava l’equivalent
a 530 €/any. Cada francès llença de 20 a 30 quilos anuals de menjar. El problema
afecta també els països emergents, però no tant per culpa del consumidor, sinó
en diverses etapes de producció, en el transport i en l’emmagatzematge.
Deixant a
banda les espurnes de presa de consciència del Parlament Europeu, d’alguns
governs i de l’ONU, que s’ha proposat reduir el malbaratament de menjar a la
meitat, què passa actualment amb les “sobres”?
Un
moviment anomenat en francès “Déchétariens” visita diàriament els
mercats i les escombraries per recuperar els aliments que ja no són vendibles,
però que encara es poden consumir. La seva filosofia és no comprar res que no
trobin al carrer de manera gratuïta i, en algunes ciutats, estan tan
organitzats que fan dinars de germanor periòdics amb aquests productes. Per
ells és una ideologia, una forma de vida, però també hi ha qui ho fa per
necessitat i també qui revèn els aliments que troba. De fet, els “freegan” no són
cap novetat. Recordo l’època en què es parlava molt dels okupes, que
feien el mateix. I els pobres d’arreu fa anys que remenen escombraries. Però
ara s’han fet més visibles degut al nombre i al fet que estan més organitzats,
alguns en cooperatives.
Cal
pensar que la sobreproducció que es llença o el menjar familiar que va a les
escombraries ha consumit, a més de factor treball, molta energia per acabar com
acaba.
Si pensem
en el mot vegetarià, dels “déchétariens” en podríem dir “desperdicians”, però
potser quedar millor l’anglesa “frigans”. Quina és la vostra proposta?
(foto lliure de Dreamstime)