28 de març del 2017

La felicitat: de què depèn?

Malgrat els canvis que s’han produït en els últims segles en la vida dels homes, canvis que han permès desenvolupar l’agricultura, les ciutats, l’escriptura, el diner, la ciència, la indústria..., malgrat tot això, som més feliços del que eren els primers sàpiens? Aquesta és la gran pregunta que intenta respondre el famós historiador Yuval Noah Harari. La seva contundent resposta és: “no, no ho som”. 
Vegem alguns pros i contres.
   Com que la capacitat humana ha anat millorant, tenim més eines per alleujar les penes i satisfer les nostres aspiracions. Cal dir, però, que les noves aptituds, comportaments i tecnologia no signifiquen sempre una vida millor. Podríem afirmar que la compra de l’últim model de smartphone provoca individualment una joia superior a la caça col·lectiva d’un mamut? No. El que certament sí la provoca són les millores en medicina, atès que a tots ens satisfà enormement seguir vius.
   Però una mirada enrere mostra que per arribar on som han calgut segles de guerres, de fam i de malviure; i tampoc podem oblidar que aquesta recent edat d’or ha conduit la humanitat a futures catàstrofes ecològiques i medi ambientals. Si a més comptem que el sàpiens representa una petita part del regne animal, per la resta (ramaderia industrial, vida salvatge, fauna marina) aquests últims segles han estat catastròfics.

   El corrent més acceptat diu que els factors socials, ètics i espirituals tenen tant impacte en la nostra felicitat com les condicions materials. Hem pensat que potser eren més feliços els humans que practicaven una religió, crèien en la comunitat i vivien en contacte amb la natura?
   És difícil definir “felicitat”. Es considera un “benestar subjectiu” que s’ha estudiat abastament amb enquestes de tota mena de les que s’han extret algunes conclusions:
-Els diners fan la felicitat, però només fins a un cert punt.
-Les malalties cròniques provoquen infelicitat d’entrada fins que un s’hi acostuma, sempre i quan no empitjorin.
-La gent amb una família sòlida que viu en una societat cohesionada és més feliç.
   El més important, però, és que la felicitat depèn de la relació entre les condicions objectives i les expectatives subjectives. El problema és que, per assolir-les, ens comparem sempre als qui estan per sobre nostre. Volem ser guapos com l’actor de moda, rics com els rics que coneixem, etc.
   La publicitat i els mitjans de comunicació potencien els nostres descontent i insatisfacció. En qualsevol cas la sensació de felicitat es deu a la bioquímica, a l’augment de serotonina, dopamina i oxitocina. De forma teòrica, si aconseguim incrementar aquestes substàncies en el cos, serem feliços. Calen doncs drogues com el “somad’Aldous Huxley? Això suposaria que felicitat i plaer són la mateixa cosa. I nosaltres creiem més aviat que felicitat consisteix en veure la vida en conjunt com quelcom que té sentit i val la pena.
   Una vida amb sentit, d’això es tracta. Malauradament, des d’un punt de vista científic, la vida humana no té absolutament cap sentit. Els humans són el resultat d’uns processos evolutius atzarosos que operen sense cap mena d’objectiu o finalitat. Per tant, qualsevol significat que la gent doni a la seva vida es podria considerar una simple il·lusió.
   La felicitat, doncs, dependria de la capacitat d’autoengany de cadascú? Pensem-hi!
Lectura recomanada: Sàpiens, de Yuval Noah Harari.
(Foto lliure de www.pexels.com)