Malgrat els canvis que s’han produït en els últims segles en la vida dels
homes, canvis que han permès desenvolupar l’agricultura, les ciutats,
l’escriptura, el diner, la ciència, la indústria..., malgrat tot això, som més
feliços del que eren els primers sàpiens?
Aquesta és la gran pregunta que intenta respondre el famós historiador Yuval Noah Harari. La
seva contundent resposta és: “no, no ho som”.
Vegem alguns pros i contres.
Com que la capacitat humana ha
anat millorant, tenim més eines per alleujar les penes i satisfer les nostres
aspiracions. Cal dir, però, que les noves aptituds, comportaments i tecnologia
no signifiquen sempre una vida millor. Podríem afirmar que la compra de l’últim
model de smartphone provoca individualment una joia superior a la caça
col·lectiva d’un mamut? No. El que certament sí la provoca són les millores en
medicina, atès que a tots ens satisfà enormement seguir vius.
Però una mirada enrere mostra que
per arribar on som han calgut segles de guerres, de fam i de malviure; i tampoc
podem oblidar que aquesta recent edat d’or ha conduit la humanitat a futures catàstrofes
ecològiques i medi ambientals. Si a més comptem que el sàpiens representa una
petita part del regne animal, per la resta (ramaderia industrial, vida
salvatge, fauna marina) aquests últims segles han estat catastròfics.
El corrent més acceptat diu que
els factors socials, ètics i espirituals tenen tant impacte en la nostra
felicitat com les condicions materials. Hem pensat que potser eren més feliços
els humans que practicaven una religió, crèien en la comunitat i vivien en
contacte amb la natura?
És difícil definir “felicitat”. Es considera un
“benestar subjectiu” que s’ha estudiat abastament amb enquestes de tota mena de
les que s’han extret algunes conclusions:
-Els diners fan la felicitat, però només fins a un cert punt.
-Les malalties cròniques provoquen infelicitat d’entrada fins que un s’hi
acostuma, sempre i quan no empitjorin.
-La gent amb una família sòlida que viu en una societat cohesionada és més
feliç.
El més important, però, és que la
felicitat depèn de la relació entre les condicions objectives i les
expectatives subjectives. El problema és que, per assolir-les, ens comparem
sempre als qui estan per sobre nostre. Volem ser guapos com l’actor de moda, rics
com els rics que coneixem, etc.
La publicitat i els mitjans de
comunicació potencien els nostres descontent i insatisfacció. En qualsevol cas
la sensació de felicitat es deu a la bioquímica, a l’augment de serotonina,
dopamina i oxitocina. De forma teòrica, si aconseguim incrementar aquestes
substàncies en el cos, serem feliços. Calen doncs drogues com el “soma” d’Aldous Huxley? Això
suposaria que felicitat i plaer són la mateixa cosa. I nosaltres creiem més
aviat que felicitat consisteix en veure la vida en conjunt com quelcom que té
sentit i val la pena.
Una vida amb sentit, d’això es
tracta. Malauradament, des d’un punt de vista científic, la vida humana no té
absolutament cap sentit. Els humans són el resultat d’uns processos evolutius
atzarosos que operen sense cap mena d’objectiu o finalitat. Per tant, qualsevol
significat que la gent doni a la seva vida es podria considerar una simple
il·lusió.
La felicitat, doncs, dependria de
la capacitat d’autoengany de cadascú? Pensem-hi!
Lectura recomanada: Sàpiens, de Yuval Noah Harari.
(Foto lliure de www.pexels.com)