20 de novembre del 2013

Nens en perill

Les dades que donen els diferents organismes sobre els 2200 milions de nens del món són esgarrifoses. De cada 100 entre 0 i 18 anys: 45 viuen en països amb conflictes armats, 33 pateixen desnutrició, 20 consumeixen massa alcohol, 10 fan treballs forçats, 9 són minusvàlids, 3 no han anat mai a escola i 2 nenes han estat casades a la força. Un podria pensar que això només passa al tercer món, sempre més desfavorit. Doncs no. Als EUA hi ha 16 milions de nens pobres, és a dir 1 de cada 4, i a Europa el risc d’exclusió social està afectant al 27% dels menors de 18 anys. A Amèrica Llatina i al Carib uns 6 milions de nens són víctimes d’homicidi i la mateixa xifra pateix abusos, abandonament i explotació. La situació infantil es pot agreujar per causes que resulten xocants a Occident: l’ablació de clítoris es practica al 70% de les nenes de Sudan, Eritrea, Etiòpia o Somàlia; als països de l’antiga URRSS el 40% té dèficit de iode; a la Xina es posen barreres a l’educació de nens discapacitats; a Pakistan, Índia, Bangla- Desh i Bhutan hi va haver l’any passat 32,6 milions de casaments de nenes. A més a tot el món estan augmentant la pobresa, el racisme i la xenofòbia. Tot i així l’educació ha millorat molt arreu, essent l’escolarització primària pràcticament universal. Però quan un nen creix veu que hi ha més diners a guanyar en el narcotràfic i la delinqüència que seguint estudis secundaris. Pel que fa a les nenes la discriminació sexual s’aguditza en els entorns pobres donant-los un futur de mares adolescents analfabetes. Què fer? Cal invertir més en educació, en salut materno-infantil i en sanitat. S’han de fomentar xarxes socials que assisteixin aquesta infància pobra i la protegeixin de l’exclusió.
(Font: Raúl Camañas, ONU, Unicef, Save the Children, Eurochild, Médicos sin Fronteras).

14 de novembre del 2013

Jubilats que treballen

Segons el British Medical Journal la proporció entre pensionistes dependents del sistema i treballadors en actiu està canviant. Se sol assumir que tots els jubilats són dependents i que tots els adults en edat laboral treballen. No és així. En l’estudi de MacInnes i Spijker, al Regne Unit, s’ha vist que hi ha més gent que passa dels 65 anys que nens de menys de 15 i que els grans, enlloc d’envellir, es tornen cada dia més joves. A principis del segle XX l’esperança de vida estava en 57 anys per a les dones i 52 pels homes. Avui dia és de 83 per a elles i 79 per a ells, la qual cosa suggereix que triguem més a fer-nos vells de debò. Els autors han calculat que al Regne Unit hi ha més adults pensionistes en edat de treballar (9,5 milions) que jubilats que no treballen. De fet el nombre de vells dependents ha caigut un terci en relació a fa 40 anys. El cens del 2011 va mostrar que 1,4 milions de persones en edat de ser pensionistes estaven laboralment actives i un cens més recent diu que dels que tenien entre 65 i 74 anys, un 16% és econòmicament productiu. L’article del British Medical Journal suggereix que la bona salut dels vells és clau perquè estiguin actius i que cal seguir promovent els coneixements mèdics i la tecnologia per tal que no canviïn aquestes xifres. Jo hi afegeixo que al Regne Unit les pensions són més baixes que a Espanya, des que Margaret Thatcher va decidir que cadascú es fes un pla de pensions privat per ajudar a la minsa percepció de l’Estat. Però, com sol pasar, molts no li varen fer cas o no s’ho van poder permetre. D’aquí que hagin de seguir treballant. Pensem-hi.

3 de novembre del 2013

Envellim prou bé?

És prou conegut l’augment de l’expectativa de vida al món, sobre tot a Occident, tot i que la seva durada màxima es manté en uns 120 anys. Són moltes les veus que han anat sorgint per ajudar-nos a envellir millor, és a dir a tenir menys malalties, a ser més autònoms i a sentir-nos més contents amb l’inevitable destí dels humans. Ja no es porta això de tractar la vellesa de malaltia inevitable. Ara la gent gran, si segueix alguns preceptes, pot gaudir del seu pas per la Terra fins al final. El cervell, aquest gran desconegut, és el punt on es concentra tot, i mantenir-ne la plasticitat, serà fonamental. Comencem per mirar la vellesa com un èxit i no com un problema. Prenguem consciència de les noves dificultats com la disminució de la capacitat d’adaptació al medi o l’alentiment de les funcions. Activem-nos! Abans, però, hem de tenir presents algunes coses. La funció mental està en el circuit i depèn de les connexions i els canvis que s’hi produeixen. Disposem de 100 000 milions de neurones capaces de crear bilions d’aquestes connexions i el cervell reacciona de seguida si se l’entrena. Recordem la dita anglesa “Use it or lose it”, que ens avisa que les habilitats que no utilitzem es perdran per sempre (les neurones es desconnecten a la zona afectada). El cervell és un òrgan social, per tant no solament estem parlant del que ens ve donat pels gens sinó d’enriquiment ambiental. Què podem fer? Evitar la malaltia (dieta sana, no tòxics...), fer exercici físic (constant i moderat), tenir activitats intel•lectuals (lectura, tertúlies, conferències, exposicions), mantenir-se inclòs en la societat (relacions, actes socials, amics, família) i gaudir de les coses (converses, sexe). No es pot assegurar que, si ho seguim al peu de la lletra, viurem més anys. El que és segur és que viurem millor i envellirem com a éssers independents i integrats en la societat.