Avui dia es parla molt de felicitat o welfare,
i de la manera d’aconseguir-la. Però molts, en un món que gira a tota
velocitat, no saben per on començar i acaben al psicòleg, automedicats o entren
directament en depressió. Jo proposo entendre el terme “felicitat”, massa malmès
i vulgaritzat, com a benestar i satisfacció personal. Com arribar-hi amb els anys?
Crec que el primer pas seria fer-se
unes preguntes clau a l’època en què s’està triant el propi camí (també quan es vol rectificar). La primera
seria: què sé fer bé? Quina és la feina que convé a les meves capacitats? Així
descartaríem el parany que representa triar feines menys escaients, però més
ben pagades i que aporten més diner fàcil. A recordar que una professió ben
triada i ben treballada es gaudeix molt, la qual cosa fa pujar l’autoestima. I
naturalment, per saber per quina feina s’està qualificat és necessari
conèixer-se un mateix, cosa difícil, però possible si un s’hi esforça. Només
cal aturar-se a reflexionar.
El concepte de deure, de
responsabilitat (faig el que he de fer, el que s’espera de mi, compleixo amb
les meves tasques) és un altre factor a tenir en compte, perquè reafirma la
dignitat individual, afavorint de retruc la sensació de benestar.
Un punt a considerar, per important, és
l’aportació que es fa a la societat. Per un ésser amb un cervell social com el
de l’home, l’ajuda als altres en una gran diversitat de formes el fa sentir
inclòs en el grup al qual pertany, col·laborant així a fer-lo sentir bé amb sí
mateix i amb l’entorn.
Sense perdre de vista un fet important,
que la vida és dura i difícil, jo ho resumiria així: si un es coneix fins al
punt de saber explotar els seus talents, si compleix els seus deures amb
dignitat i si aporta alguna cosa a la societat, té tots els números per llevar-se
cada matí amb un somriure.
Inspirat en alguns paràgrafs d’un
llibre que recomano: “La ciència i la vida”, Valentí Fuster, José Luís
Sampedro i Olga Lucas.
(Foto lliure de www.pixabay.com)