19 de setembre del 2016

A punt pel curs 2016-2017

Avui dia es parla molt de felicitat o welfare, i de la manera d’aconseguir-la. Però molts, en un món que gira a tota velocitat, no saben per on començar i acaben al psicòleg, automedicats o entren directament en depressió. Jo proposo entendre el terme “felicitat”, massa malmès i vulgaritzat, com a benestar i satisfacció personal. Com arribar-hi amb els anys?
Crec que el primer pas seria fer-se unes preguntes clau a l’època en què s’està triant el propi camí (també quan es vol rectificar). La primera seria: què sé fer bé? Quina és la feina que convé a les meves capacitats? Així descartaríem el parany que representa triar feines menys escaients, però més ben pagades i que aporten més diner fàcil. A recordar que una professió ben triada i ben treballada es gaudeix molt, la qual cosa fa pujar l’autoestima. I naturalment, per saber per quina feina s’està qualificat és necessari conèixer-se un mateix, cosa difícil, però possible si un s’hi esforça. Només cal aturar-se a reflexionar.
El concepte de deure, de responsabilitat (faig el que he de fer, el que s’espera de mi, compleixo amb les meves tasques) és un altre factor a tenir en compte, perquè reafirma la dignitat individual, afavorint de retruc la sensació de benestar.
Un punt a considerar, per important, és l’aportació que es fa a la societat. Per un ésser amb un cervell social com el de l’home, l’ajuda als altres en una gran diversitat de formes el fa sentir inclòs en el grup al qual pertany, col·laborant així a fer-lo sentir bé amb sí mateix i amb l’entorn.
Sense perdre de vista un fet important, que la vida és dura i difícil, jo ho resumiria així: si un es coneix fins al punt de saber explotar els seus talents, si compleix els seus deures amb dignitat i si aporta alguna cosa a la societat, té tots els números per llevar-se cada matí amb un somriure.
Inspirat en alguns paràgrafs d’un llibre que recomano: “La ciència i la vida, Valentí Fuster, José Luís Sampedro i Olga Lucas.

(Foto lliure de www.pixabay.com)