17 de febrer del 2015

Podem canviar la societat?

En altres articles he parlat de societats col·laboratives, de gent que vol viure prop de la terra i de les moltes iniciatives que han sorgit en diferents zones del món occidental. Són poc consumistes i respectuoses amb el medi ambient. Es pot tipificar aquest moviment d’alguna manera en termes socials?
      Aquests grups reduïts i diversos representen només una part petita de la societat i estan integrats principalment per gent amb recursos econòmics febles i un bon nivell cultural; s’hi està afegint la nova generació educada i frustrada que busca motivacions. Als EUA s’ha proposat el terme “creatius culturals” i a França s’estima que representen el 17% de la població. Jean Pierre Worms creu que els valors culturals d’aquests grups condueixen al canvi social.
      Parlem d’individus que reivindiquen ser “els millors” des d’el punt de vista de l’ètica social i ecològica, però tot plegat té un punt feble: depèn únicament de la voluntat d’algunes persones per a posar-se en marxa. Sol haver-hi un líder que inicia el nou projecte, però dependrà molt de la química del grup perquè sigui viable i, sobre tot, durador.
      Se suposa que el capitalisme d’avui anirà de crisi en crisi, però seria càndid creure que s’acabarà de cop. Hi ha massa privilegis i interessos en joc. Un canvi real social i ecològic passa per un combat polític i, de moment, el model consumista sedueix la majoria. Potser ha crescut la consciència ecològica, potser hi ha més coneixement, però per la gent (i els polítics) trencar amb els seus costums exigeix una motivació i una determinació fora del seu abast.
      Tot plegat sembla indicar que en el futur ens trobarem amb la coexistència de dos mons paral.lels: la minoria que ha trencat amb un sistema alienat de producció i consum i la majoria que hi seguirà sotmesa. Fet que planteja la coexistència de dos mons antagònics. Una possibilitat inquietant perquè només hi ha un planeta; no pot ser que uns el cuidin i altres el perjudiquin.
      És obvi que cal una “transició, entenent la paraula com el pas d’un capitalisme financer a una ecologia social. Aquesta també requereix una transformació personal que, segons el meu parer, és la més important. I possible.
      És previsible que al llarg d’aquest tercer mil·lenni aquest tema estigui sempre sobre la taula... tot i que s’intenti esquivar.
      Acabem amb un somriure.
(Imatge de @PeterGustafson, de Dreamstime)


3 de febrer del 2015

Ens en sortirem? El potencial de l’empresa catalana

Segons Oriol Martínez Alòs-Moner i Vicent Pastor (Economia de Catalunya,  Col·legi d’Economistes de Catalunya, 2014), Catalunya compta amb un múscul industrial gens menyspreable que representa quasi el 23% del Valor Afegit Brut industrial espanyol. Vegem com ens va.
    Tradicionalment hem destacat en els sectors químic i farmacèutic (44% del total espanyol) i en la fabricació de material i equip elèctric, electrònic i òptic, paper i arts gràfiques, teixit, cuir i calçat (26 a 32% del total espanyol). A més produïm maquinària i vehicles de motor (25% del total espanyol) gràcies a una revolució industrial gairebé inèdita en una regió d’Europa meridional. Cal esmentar la nostra capacitat innovadora de base científica, que va fer que entre 2006-2010 aportéssim un 3% de les publicacions científiques mundials, tot i que la nostra població representa només un 0,1% de la del món.
      Un indicador del grau de competitivitat internacional és la capacitat d’exportació. Catalunya té una ràtio de 7 700 euros exportats per habitant i any millorable (Llombardia: 9 600), però el 2012 va arribar al 26,2% del total espanyol, la qual cosa la situa en la zona mitjana de la UE-28 en exportacions. La seva influència sobre mercats emergents con el Magrib i l’Amèrica Llatina creix any rere any. Si considerem les vendes arreu, Catalunya podria assumir ja superàvit comercial, amb el que això implica quant a la capacitat de capitalització de l’economia.
      L’economia catalana s’ha recolzat molt en el turisme, i Barcelona és ara la quarta destinació internacional (després de Londres, París i Roma). Com a port de creuers se situa després dels tres ports caribenys de Florida. S’han obert rutes aèries directes a Chicago, Washington o Atlanta. Tot plegat dona solidesa a la marca Barcelona/Catalunya.
      Més de 6 400 empreses internacionals han apostat pel territori (cens de Invest in Catalonia) mentre busquen servir un mercat ibèric de quasi 60 milions de consumidors i malgrat l’acció gens favorable de l’Estat. 
      Des de 1988 Catalunya està associada amd Waden-Würtemberg, Llombardia i Rhône-Alpes per fer “els quatre motors per Europa”, reivindicant el seu paper de zona econòmicament desenvolupada.   
      Antoni Castells conclou que l’any 2011 la destinació dels béns (exclosos els serveis) produïts a Catalunya va ser: el mercat català va absorbir el 26,7% de les vendes, la resta d’Espanya el 34,5% i la resta del món el 38,8%. És a dir que una Catalunya independent (segons explicació i càlculs que no incloc aquí) exportaria el 47,1% al mercat espanyol i el 52,9% a la resta del món. 
      Catalunya té doncs un potencial extraordinari.