Surto del metro a pas àgil i alegre: Lisboa i els
seus secrets m’esperen. Un sol espatarrant il·lumina el cel de color blau
primavera mentre enfilo l’avinguda cap a l’hotel. El recepcionista em saluda i
em demana que m’identifiqui. Jo em trec la motxil.la de l’esquena. Mal
assumpte! La cremallera està oberta de bat a bat.
Passat el
primer moment d’alarma en descobrir que he estat víctima d’un robatori en tota regla, truco als bancs per anul·lar
les targetes i m’informo d’on és la comissaria més propera.
La sala
és plena a vessar de turistes enfadats o resignats esperant ser atesos pels dos
únics policies que feinegen amb calma davant l’ordinador. Em fixo en el més
jove, en Pedro. Té un matrimoni de jubilats francesos al davant i no s’entenen.
Amb ganes de col·laborar i, sobre tot, de fer-ne avia, em proposo d’intèrpret.
El noi, que segur que parla castellà, vol que tradueixi francès-anglès. Quan
els gavatxos s’aixequen, després d’agrair-me reiteradament l’ajuda, és el meu
torn.
El
problema és que és dissabte i les ambaixades no funcionen fins dilluns, que és
justament quan hauria de tornar a casa. Mostro a en Pedro la foto del DNI que
duc al mòbil; fins i tot els demano l’ordinador per imprimir el document que tinc
al Drive del Gmail.
Ell, mentrestant, truca al número d’emergències de l’ambaixada
espanyola. Però, ai!, és l’hora de l’aperitiu i no hi ha manera que
responguin. El policia suggereix que vagi a fer-me les fotos de carnet que
necessita; em costa trobar un fotògraf obert a les dues de la tarda, però ho
aconsegueixo.
Mentre
era fora han passat coses: l’ambaixada finalment ha respost i en Pedro em
mostra cofoi la meva cartera. Òbviament no hi ha diners, però sí el DNI i la
Visa. Perquè s’hauran quedat la targeta de Caixabanc, la sanitària i la 50 x 30
del metro de Barcelona? Com és que la meva cartera ha arribat tan aviat a la
comissaria? Perquè hi ha precisament el DNI? Preguntes sense resposta. Ara toca
dinar i gaudir del cap de setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada