La llei del mínim esforç

   Sembla ser que s’han posat de moda els homes amb panxeta (fofisano en castellà, dadbod en anglès). Algú que no m’ha preguntat a mi ha decidit que a les dones ens agraden els homes amb cossos de papàs que ni fan esport ni es priven de menjar i beure; i molts s’hi han apuntat. No qüestionaré el millor o pitjor estat de salut d’aquests models que tant s’allunyen dels cànons clàssics; n’hi ha prou en destacar que el perímetre abdominal està directament relacionat amb les malalties cardiovasculars.

   Un assumpte que sí que em preocupa com a metgessa és veure que pares i avis porten els nens asseguts al cotxet fins que ja no hi caben (literalment). Ara les criatures de fins a quatre o més anys no corren pel carrer ni pels passadissos del metro. Van entaforats en un espai tancat i els reprimeixen la seva energia natural a còpia de dolços. Quan són més grans (quan es fa impossible clavar-los al cotxet) els col·legues pediatres me’ls envien a fer radiografies de malucs i genolls. Els pobres nens, obesos i poc energètics, no tenen cap malaltia; senzillament no estan acostumats a fer servir les cames. Ningú s’ha preocupat d’enfortir-les i se’ls han anat debilitant.

   Aquests dos exemples tenen una base comuna: s’ha triat el camí més fàcil i menys cansat. Perquè esforçar-se tant? Es canvien les modes i avall! A més, van de bracet amb els temps actuals. La gastronomia està a l’ordre del dia (a Occident, és clar, perquè a la resta del món es conformen amb arròs bullit), i no es pot demanar als avis que corrin tot el dia darrere la canalla (ja se’ls obliga a educar una segona generació).

   Són molts i variats els exemples que il·lustrarien aquesta llei del mínim esforç que, si no ens ha passat factura (que sí), ens la passarà aviat. Però, naturalment, es tracta de ser feliç ara. A qui li importa el demà?  
(foto lliure de Dreamstime)