Resulta tan difícil ser un més del ramat com
mantenir-se’n al marge. No; no he descobert la sopa d’all. Passa que, de
vegades, aquesta veritat encara em sorprèn.
Vaig
viatjar sola fins a Jakarta per a iniciar un viatge cap a Bali amb un grup
anglòfon. Tinc costum d’intercalar viatges sola i acompanyada, aquests amb la
sana finalitat de no perdre el costum de compartir. Vull dir compartir el
transport i les visites, i també la habitació, els àpats i les cerveses. Els
meus vuit companys són agradables i educats, han vist món i tenen conversa
(molta). Tot va sobre rodes. Tot? No!
Cada
tarda, després d’aguantar hores de xerrameca sobre els múltiples temes (la
majoria avorrits) que fan que els humans no puguin guardar un minut de silenci,
tinc el cap com un timbal i ganes de xisclar un sisplau-necessito-estar-sola!
Llavors invento excuses, algunes molt imaginatives, per
fotre-el-camp-d’una-punyetera-vegada.
El
resultat és que, com que cada dia faig alguna “raresa”, acabo essent la “strange,
odd” de la colla... i això té un preu. Un dia, per exemple, vaig decidir no
participar en una breu activitat de tarda per gaudir d’una estona de solitud.
Però el ramat va desaparèixer fins l’endemà, oblidant-se totalment de mi.
Conclusió:
si no demostro una integració al grup en cos i ànima, aquest no em té en
compte. No estic insinuant que em castiguen, no; senzillament no es recorden de
mi. Com que ara hi sóc i ara no...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada