Estem assistint a un moviment social invisible format per
aquells que viuen segons una escala de valors diferent a la imposada per la
societat actual. Són persones que defugen el model productiviste i consumista
gràcies a una gran capacitat d’innovació i d’experimentació en els més diversos
àmbits.
Aquests nous dissidents, els més radicals, proposen una mena
de “decreixement” mitjançant una vida frugal en pobles ecològics o llocs
alternatius. D’altres en tenen prou amb una economia social i solidària, consum
de proximitat, agricultura biològica de debò, vida en comunes i educació
popular o llibertària.
Es pretén afavorir la cooperació sobre la competició, el ser
sobre el semblar, l’autoconeixement sobre el domini dels altres, els ideals
sobre el confort material. Es busca la simplicitat voluntària, viure millor
(més temps, més pau) amb menys (diners, medis) i ser autosuficient. Aquest
moviment, que a França el 2006 afectava ja un 17% de la població (Association
pour la diversité culturelle, Yves Michel), està àmpliament diversificat, tot i
que la majoria està motivada pel respecte a la natura i per la qualitat dels
lligams humans, alhora que aspira a reprendre totalment el control de la seva
existència mantenint-se al marge dels circuits habituals (política, medis,
consum). El nivell socio- cultural de provinença d’aquests “postmoderns” és
variat, així com la seva edat.
La Bernadette viu en un eco poble on tothom menja els
productes bio que cultiven. Comparteixen les cases i es reuneixen un cop al mes
per prendre decisions que afecten a la comunitat. Disposen d’una escola Steiner
(articula intel·lecte i pràctiques artístiques i manuals). Diu que l’aïllament
total és impossible i que la gent que es vol quedar al poble els ha causat
problemes.
En Yogan va comprar un emplaçament en una zona boscosa.
Allí, amb un grup de vuit fusters com ell, ha construït petites cabanes de
fusta. L’única norma de la comunitat és: no drogues, no política. Mantenen
relacions cordials amb el poble, on treballen, que fa la vista grossa sobre la il·legalitat
de les cabanes.
L’Èric va comprar un centre de formació de monitors
d’equitació gràcies a una associació mèdica social. Hi va crear un lloc
d’activitats eqüestres que serviria per a tractar minusvàlids. Després de tocar
moltes tecles a la zona, el projecte va arrencar. Van aconseguir que la Sílvia,
hemiplègica de naixement, agafés confiança en ella gràcies al contacte amb un
cavall. Però els costa força donar-se a conèixer.
El reciclatge i la recuperació d’objectes usats son
activitats tradicionals de reinserció social. La Murielle va dirigir la
construcció d’una d’aquestes empreses mitjançant l’ajuda dels pobles del
voltant. Actualment hi té set assalariats i el lloc no para de créixer.
El Jean Marc va fundar un banc alternatiu en forma de
cooperativa de financiació solidària. L’any 2013 tenia 33 000 socis i acordava
108 milions d’euros de crèdit a persones que tenien projectes coherents i d’acord
amb la seva filosofia: eficàcia energètica, sector bio... I els dipòsits a
aquest banc han anat augmentant d’un 15 a un 20% anual des de 2005.
Moltes són les històries i molts els protagonistes. Éric
Dupin, periodista i assagista francès, les ha recollit en el llibre Les défricheurs, www.editionsladecouverte.fr,
una mena de guia del que es pot trobar a França en quant a gent que viu
diferent. Planteja, a més, algunes preguntes. Aquest rusc d’alternatives
socials serà capaç de promoure algun canvi social? Més enllà de la convergència
cap als valors ecològics i socials que caracteritzen aquest moviment, com es
pot definir la postmodernitat a la qual cada cop més persones aspiren?
(imatge de: adsinimages.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada