Deixa el teu correu i rebràs les novetats

3 d’abril de 2014

On vas, Sud-àfrica?

En el meu viatge a diferents ciutats sud-africanes, l’apartheid i Mandela es varen imposar a qualsevol altra visita turística. Però l’apartheid no s’havia acabat definitivament el 1991? Sí, però no en la memòria, no en les seqüeles. Aquells 43 dolorosos anys es retroben a qualsevol racó del país, i això costa de digerir, de vegades segles.
      Entendre Sud-àfrica no és fàcil. La humanitat va néixer a Àfrica i, d’alguna manera, tots guardem alguna cosa d’aquells ancestres. La zona de què parlo estava poblada de caçadors-recolectors. Al segle XV varen passar els portuguesos i al XVII es varen quedar els holandesos. Els primers esclaus eren emigrants de Malàisia. Els zulus i els xoses varen lluitar aferrissadament contra els nous colons, però varen ser els anglesos els qui es varen imposar durant 155 anys. Mentrestant, els grangers holandesos (boers) s’havien instal·lat, tot i batallant amb els anglesos i amb el rei zulu Shaka. Durant el segle XIX es varen trobar diamants, i després or, en abundància. Aquella febre va créixer de bracet amb les desigualtats racials. Per a millorar la condició dels negres va néixer l’ANC, el partit de Mandela, el qual va ser condemnat a cadena perpètua de la que va complir “només” 27 anys, perquè el president De Klerck, elegit pels blancs el 1989, es va adonar que Sud-àfrica necessitava una neteja de cara, sobre tot a causa de les sancions internacionals que afectaven l’economia i fins i tot l’esport. Ho heu entès? Doncs és mil vegades més complicat.     
     A Sud-àfrica es visiten les presons on van patir líders de la talla de Mandela o Gandhi. Al primer se’l va barrejar amb assassins blancs perquè cap no estigués temptat d’ajudar-lo, i el segon va descobrir els avantatges de la Satyagraha, nom indi per a la resistència no violenta. Em varen dur al museu del Districte 6, un lloc de bona convivència multicultural fins que l’apartheid, desitjós de dividir la gent en races i ètnies, el va enderrocar i va enviar els negres a Langa, un districte segregat, amb habitatges miserables sense llum ni aigua, on encara és millor no perdre’s. A Soweto, inicialment districte segregat, el museu Pieterson recorda els estudiants assassinats per manifestar-se en contra de la imposició de l’afrikâans (llengua dels boers) a les escoles negres (1976, 700 morts).
      En una Sud-àfrica post apartheid i post Mandela, que té tan present el seu passat injust, un es pregunta si podrà tirar endavant ser la S dels països BRICS. Salta a la vista que hi ha molt a fer. El seu PIB superior al de tota l’Àfrica subsahariana junta no dóna confiança quan un viatja amb els ulls oberts. Encara es fa la distinció entre blanc (afrikâaner, anglès, estranger), negre (de les tribus), de color (descendent d’esclaus de Malàisia o barrejat) i asiàtic (indi, xinès). Hi ha onze llengües oficials al país i quatre a la televisió. Hi ha esglésies cristianes, mesquites, sinagogues... i antigues religions tradicionals. No és fàcil organitzar aquesta torre de Babel.
      A dia d’avui les eleccions són a tocar. Alguns diuen que l’ANC (partit de Mandela) està en crisi per la corrupció dels seus caps. Altres, que el president zulu malbarata el diner públic comprant palaus a les seves quatre esposes. Mentrestant, la misèria i el ressentiment incrementen la inseguretat (els agents de vigilància de tren i metro porten armilles antibales i no és recomanable passejar-se després de la posta de sol). Cal un equilibri social i que el país trobi força en la seva diversitat. La solució, potser, seria l’entrada en escena d’un líder amb les qualitats de Nelson Mandela per a salvar Sud-àfrica, construïda amb sang, suor i or. Però, com tothom sap, de Messies no n'hi ha a cada cantonada.