En el meu viatge a diferents ciutats sud-africanes, l’apartheid i Mandela
es varen imposar a qualsevol altra visita turística. Però l’apartheid no
s’havia acabat definitivament el 1991? Sí, però no en la memòria, no en les seqüeles.
Aquells 43 dolorosos anys es retroben a qualsevol racó del país, i això costa
de digerir, de vegades segles.
Entendre Sud-àfrica no és
fàcil. La humanitat va néixer a Àfrica i, d’alguna manera, tots guardem alguna
cosa d’aquells ancestres. La zona de què parlo estava poblada de
caçadors-recolectors. Al segle XV varen passar els portuguesos i al XVII es
varen quedar els holandesos. Els primers esclaus eren emigrants de Malàisia.
Els zulus i els xoses varen lluitar aferrissadament contra els nous colons,
però varen ser els anglesos els qui es varen imposar durant 155 anys.
Mentrestant, els grangers holandesos (boers) s’havien instal·lat, tot i
batallant amb els anglesos i amb el rei zulu Shaka. Durant el segle XIX es
varen trobar diamants, i després or, en abundància. Aquella febre va créixer de
bracet amb les desigualtats racials. Per a millorar la condició dels negres va
néixer l’ANC, el partit de Mandela, el qual va ser condemnat a cadena perpètua
de la que va complir “només” 27 anys, perquè el president De Klerck, elegit
pels blancs el 1989, es va adonar que Sud-àfrica necessitava una neteja de
cara, sobre tot a causa de les sancions internacionals que afectaven l’economia
i fins i tot l’esport. Ho heu entès? Doncs és mil vegades més complicat.
A Sud-àfrica es visiten les
presons on van patir líders de la talla de Mandela o Gandhi. Al primer se’l va
barrejar amb assassins blancs perquè cap no estigués temptat d’ajudar-lo, i el
segon va descobrir els avantatges de la Satyagraha, nom indi per a la
resistència no violenta. Em varen dur al museu del Districte 6, un lloc de bona
convivència multicultural fins que l’apartheid, desitjós de dividir la gent en
races i ètnies, el va enderrocar i va enviar els negres a Langa, un districte
segregat, amb habitatges miserables sense llum ni aigua, on encara és millor no
perdre’s. A Soweto, inicialment districte segregat, el museu Pieterson recorda
els estudiants assassinats per manifestar-se en contra de la imposició de
l’afrikâans (llengua dels boers) a les escoles negres (1976, 700 morts).
En una Sud-àfrica post
apartheid i post Mandela, que té tan present el seu passat injust, un es
pregunta si podrà tirar endavant ser la S dels països BRICS. Salta a la vista
que hi ha molt a fer. El seu PIB superior al de tota l’Àfrica subsahariana
junta no dóna confiança quan un viatja amb els ulls oberts. Encara es fa la
distinció entre blanc (afrikâaner, anglès, estranger), negre (de les tribus),
de color (descendent d’esclaus de Malàisia o barrejat) i asiàtic (indi, xinès).
Hi ha onze llengües oficials al país i quatre a la televisió. Hi ha esglésies
cristianes, mesquites, sinagogues... i antigues religions tradicionals. No és
fàcil organitzar aquesta torre de Babel.
A dia d’avui les eleccions són
a tocar. Alguns diuen que l’ANC (partit de Mandela) està en crisi per la
corrupció dels seus caps. Altres, que el president zulu malbarata el diner
públic comprant palaus a les seves quatre esposes. Mentrestant, la misèria i el
ressentiment incrementen la inseguretat (els agents de vigilància de tren i
metro porten armilles antibales i no és recomanable passejar-se després de la
posta de sol). Cal un equilibri social i que el país trobi força en la seva
diversitat. La solució, potser, seria l’entrada en escena d’un líder amb les
qualitats de Nelson Mandela per a salvar Sud-àfrica, construïda amb sang, suor
i or. Però, com tothom sap, de Messies no n'hi ha a cada cantonada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada