Un escriptor persa va dir que les qualitats que es necessiten per a ser
polític no tenen res a veure amb les que calen per arribar al poder, la qual
cosa em suggereix que són aquells amb menys escrúpols, amb menys barreres
morals i emocionals els qui arriben a governar.
Aquest costat fosc del talent
polític hauria d’anar de bracet amb un alt nivell de formació, carisma,
capacitat oratòria i altres competències que eleven la imatge del polític i el
fan digne de la confiança que li manifesten els votants. És el que succeeix a
la majoria de països del món.
A Espanya, però, els ineptes,
incultes i corruptes arriben a dalt de tot. Com és això?
És fàcil adonar-se que la
societat del país tendeix a premiar l’ignorant, el gandul i el lladre. Ho veiem
cada dia a la televisió: un ramat de personatges impresentables cobren sous
milionaris, i es tracta la incompetència política com si fos un acudit graciós.
Perquè?
Les arrels identitàries
culturals espanyoles porten incorporada la manca de dignitat personal i la
baixesa voluntària. Aconseguir el contrari implicaria un gran esforç individual
de construcció personal. És molt més còmode acceptar-se amb els defectes i
identificar-se amb gent semblant (a qui és obligat recompensar per no
desprestigiar-se un mateix).
Aquesta tara té greus
conseqüències. Per una banda recolze l’estupidesa i la ignorància, per altra
castiga qui és legal, honest i cultivat. La culpa la té l’esport nacional:
l’enveja, una enveja que només pot ser producte d’un ínfim nivell de dignitat
personal i de consciència d’un mateix.
Aquesta psicologia recargolada
és el que fa que Espanya sigui tan diferent d’altres països seriosos, perquè no
ho oblidem: el que fa gran un país són les persones.
(Inspirat en la “Gazzetta del Apocalipsis”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada