Un cíborg
és aquella persona a la qual s’ha implantat un aparell electrònic com una part
més del seu organisme o com una extensió dels seus sentits. Podria semblar que
parlem d’un futur llunyà i inquietant, però no és així. Ja fa anys que es parla
del BCI, “brain-computer interface”, una comunicació entre
el cervell i un ordinador que permet que una persona controli qualsevol aparell
afegit al seu cos mitjançant el cervell. Segons la definició de cíborg, algú
que porti un marcapàs, un implant coclear, una mà
artificial o algun altre membre biònic seria,
com a mínim, una mica cíborg.
L’allargament de la vida i els avenços de la tecnologia portaran
irremeiablement els homes a millorar les seves capacitats gràcies a diferents
dispositius cibernètics. Veus qualificades auguren que s’hi avindrà tant qui ho
necessiti com qui ho faci per pur plaer, és a dir que, més enllà de l’esperança
de plantar cara a malalties congènites o seqüeles d’accidents, ens trobarem
davant d’una moda com la que ara col·loca inútils pròtesis de mama a pits
perfectament sans.
El 1839 va veure la llum “The Man That Was
Used Up”, un conte d’Edgar Allan Poe on el peculiar poeta-escriptor es
qüestionava la suposada forta identitat de l’ésser humà i preveia que es
rendiria a la perfecció de la tècnica, atrevint-se també a vaticinar que en el
futur costaria molt distingir l’home de la màquina. Va ser Poe un visionari o
només algú amb unes copes de més?
Qui ja ha posat aquests avenços al seu servei és l’activista i primer cíborg
reconegut, en Neil Harbisson, que es va
implantar una antena que li permet rebre i transformar en sons els colors que no
és capaç de veure degut a una malaltia. Aquest artista britànic-català va
crear la Cyborg Foundation a Mataró (2010) amb la coreògrafa
catalana Moon Ribas.
Ara per ara gairebé tots portem al damunt un aparell que augmenta la
nostra cognició i que anomenem “smartphone” o telèfon intel·ligent, la funció
del qual és contactar-nos amb la computació cognitiva que resideix al núvol. Aquesta
tecnologia ja s’ha convertit en una prolongació de nosaltres mateixos.
Dóna que pensar. O no?
La naturalesa humana no ha canviat des del 'sapiens' malgrat el foc, la roda, les armes, el ferrocarril, el telègraf...el ordinadors...
ResponEliminaJa... Però què vols dir?
EliminaD’unidor el que fa rumiar aquest post, apart de apuntar una interrogació difícilment contestable. Pregunta sobre el que som?, ? que es venen fent els filòsofs des de els nostres estimats grecs fins als filòsofs més punters i que jo sàpiga cap ha pogut donar nos una resposta això si la forma de preguntar s’ho esdevé cada cop mes brillant.
ResponEliminaQue som?.....mmmmmmm........ I qui ho sap? Però abans de caure en depressió tenim la fórmula de bor deixar algun tipus de resposta, respostes en minúscula i que sempre serà el resultat de un procés de raonament i de escriptura subjectiva.
Crec que el model ciborg seria una metàfora del subjecte en construcció en aquest mon ferit per el capitalisme.
Em pregunto si hi han altres maneres de anomenar a aquest subjecte en construcció i/o en desconstrucció: tòxic? autista? líquid? vuit? TLP?
M’agradaria apuntar una curiositat El efecte Flynn moral. El sociòleg James Flynn en la dècada dels 80 va descobrir que el coeficient intel·lectual (IQ) va en augment des de principis del segle XX. Si be es corrobora aquest augment també es corrobora un descens simultani del coeficient emocional (IE).
Aquesta paradoxa ha donat nom a un altre forma de nominar al subjecte contemporani: smat idiots. Paraula que designa a un grup subjectes que semblen sent molt intel·ligents però que a nivell emocional pateixen severs dèficits per gestionar les seves emocions i per mantenir relacions socials saludables, solides i duradores.
Millor ho deixem aquí.
Molts petons.
Un tema important que apuntes és que un cíborg té molt de tècnica, però què té d'emocions?
EliminaAsperguer
ResponEliminaTranstorn de personalitat ?
ResponElimina