Deixa el teu correu i rebràs les novetats

12 de novembre de 2014

Els disbarats de la Constitución Española de 1978

En el seu assaig “Entender Cataluña”, que els recomano, Josep Centelles i Portella avisa: “No acceptin els discursos que posen la Constitución com a argument. No facin el ridícul. Aquest pacte constitucional va ser útil; però ja no ho és. És vella i, sobre tot, es presta a interpretacions sibil·lines”. Vegem els seus arguments.
      La Constitución es va pactar abans del món de la comunicació actual, sense que hi sortís el concepte d’Europa ni els noms de les Comunitats Autònomes. Les primeres línies parlen de la voluntat de “Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’article 2º diu que la Constitución “reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren”. Què se n’ha fet d’aquest pacte? Ignorar-lo. Llavors va néixer el “café para todos” i les lleis d’harmonització. Com a catalans en l’única cosa que ens hem diferenciat és en pagar més que els altres.
      El primer gran disbarat va ser el model fiscal. Es van muntar Governs Autonòmics que només gasten i no tenen quasi cap responsabilitat fiscal. Com podem creure en programes electorals d’algú que promet i promet, però que no recull diners? Per a governar cal recollir primer i gastar després. Sense la primera responsabilitat no hi ha autonomia, només descentralització; vaja, que s’administren les rendes d’un altre. Res més.
      La Constitución va ser un pacte segellat pels franquistes i l’oposició democràtica. Per això conté frases que jurídicament són un disbarat. Per això el contingut no és totalment democràtic.
      Ja seria hora de tenir una Constitución democràtica. Però en la cultura estatocràtica d’Espanya i en la situació de bipartidisme tancat que vivim, no sembla gens fàcil.
      Només un apunt final. Quan es diu que la Constitución no permet fer un referèndum s’està faltant a la veritat (article 150.2). És clar que, llavors, Espanya no seria la que és.