El misteri de la creació artística

Un amic escriptor em va regalar una petita joia:“El misteri de la creació artística”, un text de trenta línies on Stephen Zweig es pregunta com és possible que un simple mortal, un home semblant a d’altres en molts aspectes, sigui capaç de vegades de donar vida a una obra immoral. No és fàcil descobrir què li passa a l’artista abans i durant el procés creatiu, sobre tot perquè es tracta d’un secret que no sol revelar-se. Són conscients els poetes, pintors o músics del que els passa mentre escriuen, pinten o componen? Es tracta d’una cosa extraterrenal? Té a veure amb el sobrenatural o diví? Zweig opina que l’artista no té temps ni ganes d’observar-se a sí mateix, per la qual cosa sol ser incapaç de descriure el procés; no disposa dels seus propis sentits ni és amo de la seva raó. Tota creació vertadera, la que perdura en el temps, només succeeix mentre l’artista es troba fins a cert punt fora de sí, oblidat de sí, en una situació d’èxtasi. Val, però a quin lloc es troba? Està immers en la seva obra, naturalment. Arribada a aquest punt i sense haver creat encara cap obra immortal, em reconec en aquesta observació. Escriure és per a mi viure altres situacions, vagar per altres móns i oblidar-me del meu, del real, del que fa mal. Em ve ara al cap el tip de plorar que em vaig fer quan vaig haver de matar un personatge estimat i admirat a qui havia donat vida i amb qui compartia aventures. Segons Zweig la creació adopta diferents formes de fer. Un pot ser com Mozart, geni de naixement, naturalment sublim, o com Beethoven, treballador incansable, sempre retocant i arranjant composicions. També es dóna el cas del geni per casualitat, de l’home mediocre que un dia crea una obra meravellosa. Podem concloure que les obres immortals neixen quasi soles o es fan amb molt esforç o passen per pura casualitat, tot i que el que és habitual és que els tres supòsits es barregin en el mateix artista.