Deixa el teu correu i rebràs les novetats

21 d’agost de 2013

Què passa amb Egipte?

Dos anys enrere ens va sorprendre la “primavera àrab”, un moviment civil que havia d’impulsar una necessària evolució econòmica i social. Però els desitjos de molts ciutadans no eren universals i es van enfrontar els que apostaven pel canvi i els que recolzaven la rigidesa religiosa dels Germans Musulmans (GM). Amb els anys aquesta confraria, fundada el 1928 i prohibida regularment (per Nasser i d’altres), ha anat escalant posicions fins a col•locar els seus homes al front de països com Turquia, Llívia, Tunísia o Egipte. De vegades no ha tingut més remei que aliar-se amb els laics i simular moderació, tot i que se la conegui com el braç polític del salafisme i el wahhabisme, dues tendències sunnites islamistes radicals. Els GM són populars perquè ajuden el poble facilitant-li els serveis socials que no rep del govern. A canvi volen implantar un estat islàmic, apartar les dones i els no musulmans de la vida pública i rebutjar qualsevol aportació occidental. En els països del Nord d’Àfrica i l’Orient Proper l’intolerància religiosa empitjora l’actual panorama. La majoria sunnita detesta les sectes xiïtes d’Iran, Iraq, Síria, Bahrein o el sud del Líban. A Síria el 15% alauita té un govern del mateix color, però a Egipte els coptes, seguidors de Teodor II són brutalment perseguits després que aquest papa aprovés el cop militar (vuit milions de coptes en vies d’extinció). Cal preguntar-se com aconseguiran aquests països una transició cap a la democràcia, un pas que històricament ha estat lent i dolorós i que ha de néixer d’una societat creadora d’institucions basades en una ment oberta i lliure. Això li queda molt lluny, de moment, a tan fanàtic analfabet que es regeix per lleis arcaiques, que no és capaç de respectar opinions diferents de les seves ni de discutir per a arribar al consens. En el cas d’Egipte el camí adient no passa per la dictadura militar ni per la teocràcia. L’exèrcit és, per tradició, antidemocràtic i pro-EUA i, en aquest país, controla el 40% de l’economia. Els GM, que resistiran encara que se’ls escapci, van fundar Al Qaeda i se’ls acusa de promoure el terrorisme. A dia d’avui Occident sembla impotent i els EUA s’estan rumiant l’ajut dels 1500 milions de dòlars. Potser es qüestionen l’importància d’Egipte a la zona. Els anys 60 i 70 El Caire era el referent cultural i intel•lectual dels pobles àrabs i, militarment, representava una amenaça per a Israel. Després de dècades de desmantellament del país per part de generals corruptes i buròcrates, no li queda res per aportar al món ni tampoc res per a comprar-li. A més, el poder militar egipci fa riure comparat amb el d’Israel. A la zona han sorgit altres actors molt més interessants: Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats o Turquia. Potser els EUA prefereixin invertir els seus diners en llocs més útils i en governs més sòlids. Europa ja ho està fent, tot i que molts, com jo, som del parer que l’apropament interessat a països on domina la sharia
és un terrible error del qual ens penedirem.