Ser aborigen a Austràlia

Recent arribada a Darwin (nord) em vaig fixar en la població aborigen del continent, que bevia cervesa en un parc sota els rètols de “Prohibit l’alcohol”. Em van seguir cridant l’atenció en el meu camí cap al sud: negres, bruts, descalços i sempre desocupats; com en el film Los lunes al sol. Vaig preguntar entre els companys de viatge locals: “No tenen remei, són com són”, van respondre aixecant les espatlles”. Així i tot, arreu del país s’elogia l’art rupestre dels nadius (rock art), les seves pintures i instruments musicals i, amb una mirada per sobre, sembla que siguin l’orgull nacional. Arribada a l’Austràlia profunda, la del centre, vaig visitar el parc nacional Uluru. El guia aborigen Vincent (a la foto), descendent dels Mala, ens va explicar la seva cultura en aquell lloc sagrat on els esperits de les pedres guarden històries ancestrals. En acabar, en Vincent ens mirà de fit a fit: “El nostre poble està acabat. Els nostres fills no poden anar a escola a aprendre la seva llengua. Ens està vetat treballar en un Mc Donalds i a qualsevol lloc de blancs. Se’ns tracta com a escòria. Ens deixen votar, sí, però no tenim representació parlamentària i, com que som pocs... Rebem una subsidi mensual per callar. Dieu això als vostres països, que se sàpiga”. Em vaig recordar dels maoris. A Nova Zelanda els aborígens no són indigents. Tenen feina i són més respectats. Austràlia, amb un PIB molt alt i considerada un país capdavanter, s’ha apropiat de la història i la cultura aborígens a canvi d’uns diners que fan que se senti menys culpable, tot i fomentar la ganduleria i el vici dels qui cobren un sou caigut del cel. Sempre al llarg de la història els colonitzats han estat sotmesos, massacrats i aniquilats pels colonitzadors, abans o després. No s’ha valorat els coneixements que puguin aportar les minories, considerades gent de segona. Això sí, els colonitzadors n’han tret tot el suc possible. Faltaria més!