Si Lao Tsé aixequés el cap, no sé si hauria gaudit tant com nosaltres amb l’escenificació
de la paràbola de la vaqueta per part del famós professor de filosofia dels vespres
televisius del dilluns, en Merlí. (Veure la paràbola a Tv3)
Pel que sembla tots tenim la
persona o cosa que cobreix les nostres necessitats bàsiques, i ens hi hem
adaptat tant que no busquem més enllà. Tenir una “vaqueta” és molt còmode,
encara que no ens satisfaci del tot, encara que pensem o creiem que la nostra
vida podria ser més interessant, més rica o més plena. Però per què canviar?
Per què molestar-se en lluitar per un objectiu diferent? Per què arriscar-se? Millor
la tranquil·litat que ens dóna la vaqueta.
La família del conte en qüestió es
va veure obligada a ampliar els seus horitzons perquè els van tirar la vaca pel
precipici. Aquest és el problema. Podem fer-ho tot sols, això, o necessitem
ajuda? Prendre aquesta terrible decisió és d’allò més difícil. A la sèrie la professora de llatí, la Mireia, és valenta i abandona un marit vaqueta per llençar-se als braços de l’Eugeni,
que fa temps que l’espera. La relació funcionarà o no, però ella ha fet un gran
pas endavant: materialitzar un desig íntim.
La societat és gandula i està poc
oberta als canvis. Les dites populars, com “Més val boig conegut que savi per
conèixer” ens ho confirmen. A més treure’s la vaqueta del damunt requereix
voluntat i caràcter, qualitats que no estan a l’abast de tothom.
Hauríem de
saber que cada victòria en aquest sentit, sigui gran o petita, ens recompensarà
amb més seguretat en nosaltres mateixos i amb un increment de l’autoestima. Reflexionem-hi!
Foto: Merlí i els peripatètics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada