18 d’octubre del 2015

Diagnosticar millor irradiant menys

Als metges que diagnostiquem malalties mitjançant raigs X, coneguts com a “radiòlegs”, sempre ens ha preocupat la dosi de radiació que administrem als pacients, que hauria de ser tan baixa com possible per tal d’aconseguir alhora un bon diagnòstic i un mínim perjudici. La mamografia o la TAC formen part de les proves que irradien; no així l’ecografia, que fa servir ultrasons. Amb els avenços de la tècnica han nascut aparells que busquen la relació òptima entre imatge i irradiació.
   Els diferents teixits que formen la mama absorbeixen els raigs X de manera semblant i costa diferenciar-los; per això els aparells de diagnòstic han de donar una excel·lent qualitat iconogràfica (resolució elevada, baix soroll, absència d’artefactes, entre altres). I si a més pretenem irradiar el mínim, podem fer servir el mamògraf amb comptatge de fotons, d’última generació, que combina qualitat i microdosi (sis vegades menys dosi).
   Els aparells de tomografia computeritzada mostren les diferents parts del cos a làmines d’un gruix determinat que en faciliten l’estudi. Els TAC’s més moderns ofereixen una reducció de la radiació d’un 30-40% i unes fotografies d’una nitidesa espectacular.
   Vaig anar a fer-me una mamografia de control a la consulta d’un apreciat col·lega que em va mostrar i presentar l’utillatge esmentat. En acabar em va donar un sobre que contenia una còpia en paper de la prova, l’informe i un codi QR (una novetat!). Allà mateix em vaig baixar al mòbil una aplicació per a llegir-lo. Donat que cada estudi radiològic digital està numerat, el QR Reader estableix un enllaç amb aquest número i permet visualitzar les imatges i les meta dades en el smartphone. Haig de dir que em va sorprendre la qualitat d’imatge aconseguida en el meu iPhone 6. El Dr. Rafael Salvador, però, va opinar rient que encara havia de ploure molt fins que tothom portés les seves proves al damunt.
   I jo vaig sortir encantada. Se m’havia fet un diagnòstic més precís, se m’havia irradiat menys i, si ara em trobo un nòdul al pit estant a Singapore o a Atlanta, duré la mamografia a sobre, una gran ajuda pel metge que em visiti.
   Els científics que fan avançar la tecnologia i els professionals que s’esforcen en aplicar-la es mereixen aquest breu agraïment. Tots som pacients de tant en tant. Gràcies, Imagine!
(foto lliure de Dreamstime)



20 de setembre del 2015

Polítics i cognoms materns

Ja fa anys que s’està estenent l’ús del cognom de la mare en detriment del d’el pare. La classe política n’és una bona mostra. Des de l’ex alcalde de Badalona, el senyor García, que es fa dir Albiol a seques (en els cartells de propaganda electoral del PP), fins a l’ex president Rodríguez, alies Zapatero, n’hi ha un munt que s’han batejat de nou. No és cert, senyora Sánchez? Disculpi, volia dir Camacho.
    A què es deu aquesta moda? Perquè un personatge públic esborra el seu primer cognom? En primer lloc potser no ho faria si es digués Lamata, Ponte o Seisdedos, que són menys populars. I a Catalunya la denominació d’origen també compta: els cognoms acabats amb –ez no fan prou país, detall que els polítics locals no passen per alt. Aquí els cognoms més freqüents són, per aquest ordre: García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez, González, Gómez, Ruiz, resultat de la forta immigració a casa nostra. A la llista de l’Institut d’Estadística de Catalunya el primer menys espanyol és Gil, cognom provençal provinent d’un monjo del segle VII, que queda en una discreta vint-i-cinquena plaça. La llista també informa que es diu García un 22,55% de la població i Sánchez, un 13,60%. Quina vulgaritat! O això és el que ells pensen...
    El que em pregunto és si els pares d’aquests individus tenen alguna cosa a objectar i si les mares estan satisfetes del canvi. A banda dels personatges públics hi ha qui s’ha canviat el cognom (o l’ordre dels cognoms) per odis i rancúnies, i també per interessos legals. Òbviament, en els casos esmentats abans, es pretén ser diferent, únic si fos possible. I fàcil de recordar, que amb tants -ez ens fem un embolic.
    Mai he estat d’acord en què el cognom del pare es citi abans del de la mare. I no es tracta de feminisme mal entès. Essent les dones les que parim, el que no es pot negar és que un fill ha sortit de tal o qual panxa. En canvi per saber qui n’és el pare, cal fer una prova de DNA. Tornant a les estadístiques, el Journal of Couple and Relatioship Therapy assegura que entre un 45 i un 55% de les dones casades dels EUA són infidels. Altres estudis indiquen que a Espanya les dones són més infidels que els homes i que el nombre de fills nascuts fora de la parella i fets passar per fills de la parella seria... bé, deixem-ho, que no vull amargar el dia a ningú. Per això proposo que a partir d’ara el registre civil faci constar primer el nom de la mare, perquè aquest, segur que no falla!
(Foto lliure de Dreamstime)


19 d’agost del 2015

Ebook del Premi Carme Lafay 2015 a Google Store/Play i a Amazon

Ja està disponible l'e-book del Premi Carme Lafay 2015. Us el podeu baixar al vostre e-reader o en PDF a l'ordinador.
   Google Play Store el deixa penjar al preu de 0 €. No així Amazon, que demana un preu mínim de 0,99€ (amb IVA); Perquè no pagueu he inscrit el llibre al programa KDP Select. O sigui que si el voleu llegir en un Kindle, ja sabeu...
   Consta de 19 relats (dels qui em varen donar permís per publicar); el primer és "La vida i els gats" d'en Jordi Serra, el guanyador. Llegiu-vos-els tots i passeu-los als vostres amics, coneguts i saludats. Us -i els- agradaran.
   El 2016 hi haurà un nou premi de relat en català, que penjaré al bloc
l'1 de gener. Animeu-vos a participar!
Per llegir el recull de relats, seguiu els enllaços que veieu a la dreta:

(Google: https://goo.gl/jLxBF8
Amazon: http://goo.gl/913S4K)

14 de juliol del 2015

Els “déchétariens” o “freegan”

França ha posat fil a l’agulla en el tema del “gaspillage alimentaire” (aliments comestibles que acaben a les escombraries), obligant els supermercats a regalar als pobres el menjar que no es ven. Exageren, els gavatxos?
   Un terç dels aliments produïts al món (1,3 milions de tones, segons la FAO) es llencen. Els EUA, per exemple, podrien alimentar dos milions d’éssers humans amb aquestes deixalles. L’any 2009 un matrimoni britànic s’hi deixava l’equivalent a 530 €/any. Cada francès llença de 20 a 30 quilos anuals de menjar. El problema afecta també els països emergents, però no tant per culpa del consumidor, sinó en diverses etapes de producció, en el transport i en l’emmagatzematge.
   Deixant a banda les espurnes de presa de consciència del Parlament Europeu, d’alguns governs i de l’ONU, que s’ha proposat reduir el malbaratament de menjar a la meitat, què passa actualment amb les “sobres”?
   Un moviment anomenat en francès “Déchétariens” visita diàriament els mercats i les escombraries per recuperar els aliments que ja no són vendibles, però que encara es poden consumir. La seva filosofia és no comprar res que no trobin al carrer de manera gratuïta i, en algunes ciutats, estan tan organitzats que fan dinars de germanor periòdics amb aquests productes. Per ells és una ideologia, una forma de vida, però també hi ha qui ho fa per necessitat i també qui revèn els aliments que troba. De fet, els “freegan” no són cap novetat. Recordo l’època en què es parlava molt dels okupes, que feien el mateix. I els pobres d’arreu fa anys que remenen escombraries. Però ara s’han fet més visibles degut al nombre i al fet que estan més organitzats, alguns en cooperatives.
   Cal pensar que la sobreproducció que es llença o el menjar familiar que va a les escombraries ha consumit, a més de factor treball, molta energia per acabar com acaba.
   Si pensem en el mot vegetarià, dels “déchétariens” en podríem dir “desperdicians”, però potser quedar millor l’anglesa “frigans”. Quina és la vostra proposta?  
(foto lliure de Dreamstime)


1 de juliol del 2015

"Odd" o rara

Resulta tan difícil ser un més del ramat com mantenir-se’n al marge. No; no he descobert la sopa d’all. Passa que, de vegades, aquesta veritat encara em sorprèn.
   Vaig viatjar sola fins a Jakarta per a iniciar un viatge cap a Bali amb un grup anglòfon. Tinc costum d’intercalar viatges sola i acompanyada, aquests amb la sana finalitat de no perdre el costum de compartir. Vull dir compartir el transport i les visites, i també la habitació, els àpats i les cerveses. Els meus vuit companys són agradables i educats, han vist món i tenen conversa (molta). Tot va sobre rodes. Tot? No!
   Cada tarda, després d’aguantar hores de xerrameca sobre els múltiples temes (la majoria avorrits) que fan que els humans no puguin guardar un minut de silenci, tinc el cap com un timbal i ganes de xisclar un sisplau-necessito-estar-sola! Llavors invento excuses, algunes molt imaginatives, per fotre-el-camp-d’una-punyetera-vegada.
   El resultat és que, com que cada dia faig alguna “raresa”, acabo essent la “strange, odd” de la colla... i això té un preu. Un dia, per exemple, vaig decidir no participar en una breu activitat de tarda per gaudir d’una estona de solitud. Però el ramat va desaparèixer fins l’endemà, oblidant-se totalment de mi.

   Conclusió: si no demostro una integració al grup en cos i ànima, aquest no em té en compte. No estic insinuant que em castiguen, no; senzillament no es recorden de mi. Com que ara hi sóc i ara no... 

4 de juny del 2015

Robatori a Lisboa

Surto del metro a pas àgil i alegre: Lisboa i els seus secrets m’esperen. Un sol espatarrant il·lumina el cel de color blau primavera mentre enfilo l’avinguda cap a l’hotel. El recepcionista em saluda i em demana que m’identifiqui. Jo em trec la motxil.la de l’esquena. Mal assumpte! La cremallera està oberta de bat a bat.
   Passat el primer moment d’alarma en descobrir que he estat víctima d’un robatori en tota regla, truco als bancs per anul·lar les targetes i m’informo d’on és la comissaria més propera.
   La sala és plena a vessar de turistes enfadats o resignats esperant ser atesos pels dos únics policies que feinegen amb calma davant l’ordinador. Em fixo en el més jove, en Pedro. Té un matrimoni de jubilats francesos al davant i no s’entenen. Amb ganes de col·laborar i, sobre tot, de fer-ne avia, em proposo d’intèrpret. El noi, que segur que parla castellà, vol que tradueixi francès-anglès. Quan els gavatxos s’aixequen, després d’agrair-me reiteradament l’ajuda, és el meu torn.
   El problema és que és dissabte i les ambaixades no funcionen fins dilluns, que és justament quan hauria de tornar a casa. Mostro a en Pedro la foto del DNI que duc al mòbil; fins i tot els demano l’ordinador per imprimir el document que tinc al Drive del Gmail. Ell, mentrestant, truca al número d’emergències de l’ambaixada espanyola. Però, ai!, és l’hora de l’aperitiu i no hi ha manera que responguin. El policia suggereix que vagi a fer-me les fotos de carnet que necessita; em costa trobar un fotògraf obert a les dues de la tarda, però ho aconsegueixo.
   Mentre era fora han passat coses: l’ambaixada finalment ha respost i en Pedro em mostra cofoi la meva cartera. Òbviament no hi ha diners, però sí el DNI i la Visa. Perquè s’hauran quedat la targeta de Caixabanc, la sanitària i la 50 x 30 del metro de Barcelona? Com és que la meva cartera ha arribat tan aviat a la comissaria? Perquè hi ha precisament el DNI? Preguntes sense resposta. Ara toca dinar i gaudir del cap de setmana.

20 de maig del 2015

La llei del mínim esforç

   Sembla ser que s’han posat de moda els homes amb panxeta (fofisano en castellà, dadbod en anglès). Algú que no m’ha preguntat a mi ha decidit que a les dones ens agraden els homes amb cossos de papàs que ni fan esport ni es priven de menjar i beure; i molts s’hi han apuntat. No qüestionaré el millor o pitjor estat de salut d’aquests models que tant s’allunyen dels cànons clàssics; n’hi ha prou en destacar que el perímetre abdominal està directament relacionat amb les malalties cardiovasculars.
   Un assumpte que sí que em preocupa com a metgessa és veure que pares i avis porten els nens asseguts al cotxet fins que ja no hi caben (literalment). Ara les criatures de fins a quatre o més anys no corren pel carrer ni pels passadissos del metro. Van entaforats en un espai tancat i els reprimeixen la seva energia natural a còpia de dolços. Quan són més grans (quan es fa impossible clavar-los al cotxet) els col·legues pediatres me’ls envien a fer radiografies de malucs i genolls. Els pobres nens, obesos i poc energètics, no tenen cap malaltia; senzillament no estan acostumats a fer servir les cames. Ningú s’ha preocupat d’enfortir-les i se’ls han anat debilitant.
   Aquests dos exemples tenen una base comuna: s’ha triat el camí més fàcil i menys cansat. Perquè esforçar-se tant? Es canvien les modes i avall! A més, van de bracet amb els temps actuals. La gastronomia està a l’ordre del dia (a Occident, és clar, perquè a la resta del món es conformen amb arròs bullit), i no es pot demanar als avis que corrin tot el dia darrere la canalla (ja se’ls obliga a educar una segona generació).
   Són molts i variats els exemples que il·lustrarien aquesta llei del mínim esforç que, si no ens ha passat factura (que sí), ens la passarà aviat. Però, naturalment, es tracta de ser feliç ara. A qui li importa el demà?  
(foto lliure de Dreamstime)