Ja està disponible l'e-book del Premi Carme Lafay 2015. Us el podeu baixar al vostre e-reader o en PDF a l'ordinador.
Google Play Store el deixa penjar al preu de 0 €. No així Amazon, que demana un preu mínim de 0,99€ (amb IVA); Perquè no pagueu he inscrit el llibre al programa KDP Select. O sigui que si el voleu llegir en un Kindle, ja sabeu...
Consta de 19 relats (dels qui em varen donar permís per publicar); el primer és "La vida i els gats" d'en Jordi Serra, el guanyador. Llegiu-vos-els tots i passeu-los als vostres amics, coneguts i saludats. Us -i els- agradaran.
El 2016 hi haurà un nou premi de relat en català, que penjaré al bloc
l'1 de gener. Animeu-vos a participar!
Per llegir el recull de relats, seguiu els enllaços que veieu a la dreta:
(Google: https://goo.gl/jLxBF8
Amazon: http://goo.gl/913S4K)
19 d’agost del 2015
14 de juliol del 2015
Els “déchétariens” o “freegan”
França ha posat fil a l’agulla en el tema del “gaspillage alimentaire” (aliments comestibles
que acaben a les escombraries), obligant els supermercats a regalar als pobres
el menjar que no es ven. Exageren, els gavatxos?
Un terç
dels aliments produïts al món (1,3 milions de tones, segons la FAO) es llencen.
Els EUA, per exemple, podrien alimentar dos milions d’éssers humans amb
aquestes deixalles. L’any 2009 un matrimoni britànic s’hi deixava l’equivalent
a 530 €/any. Cada francès llença de 20 a 30 quilos anuals de menjar. El problema
afecta també els països emergents, però no tant per culpa del consumidor, sinó
en diverses etapes de producció, en el transport i en l’emmagatzematge.
Deixant a
banda les espurnes de presa de consciència del Parlament Europeu, d’alguns
governs i de l’ONU, que s’ha proposat reduir el malbaratament de menjar a la
meitat, què passa actualment amb les “sobres”?
Un
moviment anomenat en francès “Déchétariens” visita diàriament els
mercats i les escombraries per recuperar els aliments que ja no són vendibles,
però que encara es poden consumir. La seva filosofia és no comprar res que no
trobin al carrer de manera gratuïta i, en algunes ciutats, estan tan
organitzats que fan dinars de germanor periòdics amb aquests productes. Per
ells és una ideologia, una forma de vida, però també hi ha qui ho fa per
necessitat i també qui revèn els aliments que troba. De fet, els “freegan” no són
cap novetat. Recordo l’època en què es parlava molt dels okupes, que
feien el mateix. I els pobres d’arreu fa anys que remenen escombraries. Però
ara s’han fet més visibles degut al nombre i al fet que estan més organitzats,
alguns en cooperatives.
Cal
pensar que la sobreproducció que es llença o el menjar familiar que va a les
escombraries ha consumit, a més de factor treball, molta energia per acabar com
acaba.
Si pensem
en el mot vegetarià, dels “déchétariens” en podríem dir “desperdicians”, però
potser quedar millor l’anglesa “frigans”. Quina és la vostra proposta?
(foto lliure de Dreamstime)
1 de juliol del 2015
"Odd" o rara
Resulta tan difícil ser un més del ramat com
mantenir-se’n al marge. No; no he descobert la sopa d’all. Passa que, de
vegades, aquesta veritat encara em sorprèn.
Vaig
viatjar sola fins a Jakarta per a iniciar un viatge cap a Bali amb un grup
anglòfon. Tinc costum d’intercalar viatges sola i acompanyada, aquests amb la
sana finalitat de no perdre el costum de compartir. Vull dir compartir el
transport i les visites, i també la habitació, els àpats i les cerveses. Els
meus vuit companys són agradables i educats, han vist món i tenen conversa
(molta). Tot va sobre rodes. Tot? No!
Cada
tarda, després d’aguantar hores de xerrameca sobre els múltiples temes (la
majoria avorrits) que fan que els humans no puguin guardar un minut de silenci,
tinc el cap com un timbal i ganes de xisclar un sisplau-necessito-estar-sola!
Llavors invento excuses, algunes molt imaginatives, per
fotre-el-camp-d’una-punyetera-vegada.
El
resultat és que, com que cada dia faig alguna “raresa”, acabo essent la “strange,
odd” de la colla... i això té un preu. Un dia, per exemple, vaig decidir no
participar en una breu activitat de tarda per gaudir d’una estona de solitud.
Però el ramat va desaparèixer fins l’endemà, oblidant-se totalment de mi.
Conclusió:
si no demostro una integració al grup en cos i ànima, aquest no em té en
compte. No estic insinuant que em castiguen, no; senzillament no es recorden de
mi. Com que ara hi sóc i ara no...
4 de juny del 2015
Robatori a Lisboa
Surto del metro a pas àgil i alegre: Lisboa i els
seus secrets m’esperen. Un sol espatarrant il·lumina el cel de color blau
primavera mentre enfilo l’avinguda cap a l’hotel. El recepcionista em saluda i
em demana que m’identifiqui. Jo em trec la motxil.la de l’esquena. Mal
assumpte! La cremallera està oberta de bat a bat.
Passat el
primer moment d’alarma en descobrir que he estat víctima d’un robatori en tota regla, truco als bancs per anul·lar
les targetes i m’informo d’on és la comissaria més propera.
La sala
és plena a vessar de turistes enfadats o resignats esperant ser atesos pels dos
únics policies que feinegen amb calma davant l’ordinador. Em fixo en el més
jove, en Pedro. Té un matrimoni de jubilats francesos al davant i no s’entenen.
Amb ganes de col·laborar i, sobre tot, de fer-ne avia, em proposo d’intèrpret.
El noi, que segur que parla castellà, vol que tradueixi francès-anglès. Quan
els gavatxos s’aixequen, després d’agrair-me reiteradament l’ajuda, és el meu
torn.
El
problema és que és dissabte i les ambaixades no funcionen fins dilluns, que és
justament quan hauria de tornar a casa. Mostro a en Pedro la foto del DNI que
duc al mòbil; fins i tot els demano l’ordinador per imprimir el document que tinc
al Drive del Gmail.
Ell, mentrestant, truca al número d’emergències de l’ambaixada
espanyola. Però, ai!, és l’hora de l’aperitiu i no hi ha manera que
responguin. El policia suggereix que vagi a fer-me les fotos de carnet que
necessita; em costa trobar un fotògraf obert a les dues de la tarda, però ho
aconsegueixo.
Mentre
era fora han passat coses: l’ambaixada finalment ha respost i en Pedro em
mostra cofoi la meva cartera. Òbviament no hi ha diners, però sí el DNI i la
Visa. Perquè s’hauran quedat la targeta de Caixabanc, la sanitària i la 50 x 30
del metro de Barcelona? Com és que la meva cartera ha arribat tan aviat a la
comissaria? Perquè hi ha precisament el DNI? Preguntes sense resposta. Ara toca
dinar i gaudir del cap de setmana.
20 de maig del 2015
La llei del mínim esforç
Sembla
ser que s’han posat de moda els homes amb panxeta (fofisano en castellà, dadbod
en anglès). Algú que no m’ha preguntat a mi ha decidit que a les dones ens
agraden els homes amb cossos de papàs que ni fan esport ni es priven de menjar
i beure; i molts s’hi han apuntat. No qüestionaré el millor o pitjor estat de salut
d’aquests models que tant s’allunyen dels cànons clàssics; n’hi ha prou en
destacar que el perímetre abdominal està directament relacionat amb les malalties cardiovasculars.
Un
assumpte que sí que em preocupa com a metgessa és veure que pares i avis porten
els nens asseguts al cotxet fins que ja no hi caben (literalment). Ara les
criatures de fins a quatre o més anys no corren pel carrer ni pels passadissos
del metro. Van entaforats en un espai tancat i els reprimeixen la seva energia natural
a còpia de dolços. Quan són més grans (quan es fa impossible clavar-los al
cotxet) els col·legues pediatres me’ls envien a fer radiografies de malucs i
genolls. Els pobres nens, obesos i poc energètics, no tenen cap malaltia;
senzillament no estan acostumats a fer servir les cames. Ningú s’ha preocupat d’enfortir-les
i se’ls han anat debilitant.
Aquests
dos exemples tenen una base comuna: s’ha triat el camí més fàcil i menys cansat.
Perquè esforçar-se tant? Es canvien les modes i avall! A més, van de bracet amb
els temps actuals. La gastronomia està a l’ordre del dia (a Occident, és clar,
perquè a la resta del món es conformen amb arròs bullit), i no es pot demanar als
avis que corrin tot el dia darrere la canalla (ja se’ls obliga a educar una
segona generació).
Són molts
i variats els exemples que il·lustrarien aquesta llei del mínim esforç que, si
no ens ha passat factura (que sí), ens la passarà aviat. Però, naturalment, es
tracta de ser feliç ara. A qui li importa el demà?
(foto lliure de Dreamstime)
(foto lliure de Dreamstime)
5 de maig del 2015
Entrega del Premi Carme Lafay 2015
Els escriptors dels dotze relats finalistes i jo
mateixa ens vàrem reunir ahir, 4 de maig, al local gracienc de “Aula
de Escritores”, acompanyats del propietari i director, en Lluc Berga. Celebràvem
l’entrega dels 300€ del primer premi de relat que convoco.
El
guanyador va ser en Jordi Serra Mayoral, veí de Barcelona, amb el conte “La
vida i els gats”. El primer finalista: “Mala companyia”; el segon:
Pssssssicosi?; el tercer: “Carrusel”.
Es va
proposar als participants fer un ebook amb els relats del concurs i penjar-lo a
diverses plataformes online en forma de descàrrega gratuïta.
Podeu
trobar a Youtube el vídeo
commemoratiu de l’acte.
Felicitats als 59 participants! Us espero l’any que ve en un nou repte literari.
21 d’abril del 2015
Em faig freelancer
Arran de la crisi, amb els canvis socials i la
creixent precarietat laboral molts han hagut de tirar pel dret i fer-se
freelance. D’altres busquen una feina extra amb un sobresou que els permeti
arribar a final de mes.
Està decidit!
Jo també m’apunto. Puc triar entre associar-me a una plataforma basada en
tecnologia, com Uber
(et cobra un 20%), Amazon o Airbnb, o crear una empresa on line. Abans, i a
banda del que és obvi, necessito coneixements en Web 2.0, SEO
i màrqueting... i ser un bon venedor. Els blocs que consulto m’aconsellen: he de poder
compaginar vida personal i familiar, marcar-me un horari per no fer més hores
que un rellotge i preveure que no tindré dret a baixes ni vacances pagades; el
meu sou serà fluctuant i m’ho hauré de fer tot jo sola. Caldrà donar-me d’alta
als autònoms (1000€/mes si vull cotitzar el màxim) o a una cooperativa on line
que em permeti facturar i cobrar la feina mentre cotitzo per dies treballats
(em cobra 20€ d’inscripció, 80€ de dipòsit i un 6% de cada factura). Podré amb
tot plegat? És un pas endavant o un pas enrere?
Segons un
article de Forbes, l’any 2020 (falten 5
anys!) als EUA el 50% de la força de treball serà freelance. La “freelance
economy” es defineix com el canvi de feines a temps complet per feines a temps
parcial i temporal en treballadors que van per lliure. Recordo que Robert Owen
va formular l’objectiu de vuit hores de feina, vuit de recreació i vuit de
descans; corria el 1817. A Espanya la jornada de 8 hores es va aprovar per
decret el 1919 després d’un fet catalitzador: la vaga de 44 dies dels
treballadors de Barcelona. (14.1-Jornada laboral).
Una
discussió sobre si aquest nou plantejament de la feina és lícit o desitjable
ens duria massa lluny. Només vull constatar que el canvi ja el tenim aquí i que
es preveu que vagi a més. I podem afirmar que les noves tecnologies, per bé o per mal, l’han fet
possible.
(foto lliure de Dreamstime)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





