21 d’abril del 2015

Em faig freelancer

Arran de la crisi, amb els canvis socials i la creixent precarietat laboral molts han hagut de tirar pel dret i fer-se freelance. D’altres busquen una feina extra amb un sobresou que els permeti arribar a final de mes.
   Està decidit! Jo també m’apunto. Puc triar entre associar-me a una plataforma basada en tecnologia, com Uber (et cobra un 20%), Amazon o Airbnb, o crear una empresa on line. Abans, i a banda del que és obvi, necessito coneixements en Web 2.0, SEO i màrqueting... i ser un bon venedor. Els blocs que consulto m’aconsellen: he de poder compaginar vida personal i familiar, marcar-me un horari per no fer més hores que un rellotge i preveure que no tindré dret a baixes ni vacances pagades; el meu sou serà fluctuant i m’ho hauré de fer tot jo sola. Caldrà donar-me d’alta als autònoms (1000€/mes si vull cotitzar el màxim) o a una cooperativa on line que em permeti facturar i cobrar la feina mentre cotitzo per dies treballats (em cobra 20€ d’inscripció, 80€ de dipòsit i un 6% de cada factura). Podré amb tot plegat? És un pas endavant o un pas enrere?
   Segons un article de Forbes, l’any 2020 (falten 5 anys!) als EUA el 50% de la força de treball serà freelance. La “freelance economy” es defineix com el canvi de feines a temps complet per feines a temps parcial i temporal en treballadors que van per lliure. Recordo que Robert Owen va formular l’objectiu de vuit hores de feina, vuit de recreació i vuit de descans; corria el 1817. A Espanya la jornada de 8 hores es va aprovar per decret el 1919 després d’un fet catalitzador: la vaga de 44 dies dels treballadors de Barcelona. (14.1-Jornada laboral).
   Una discussió sobre si aquest nou plantejament de la feina és lícit o desitjable ens duria massa lluny. Només vull constatar que el canvi ja el tenim aquí i que es preveu que vagi a més. I podem afirmar que les noves tecnologies, per bé o per mal, l’han fet possible. 
(foto lliure de Dreamstime)
  

    

10 d’abril del 2015

Perquè enganxa Estat Islàmic?

Davant la proliferació de grups terroristes al món la pregunta que ens fem tots és: quins motius impulsen a ciutadans occidentals a unir-s’hi? El mateix es va preguntar fa uns anys l’escriptor Yasmina Khadra (un ex-militar algerià) en una recomanable novel.la: L’Attentat (original en francès). Partirem del supòsit que cada cas és diferent; tot i així hi ha punts comuns.
   Nicolas Hénin, hostatge d’Estat Islàmic durant un any, opina: “Hi ha un munt de persones perdudes, persones que viuen en una mena de desert cultural, i que reemplacen aquest desert, aquest no res, per la idea que poden tenir un destí, que serveixen per alguna cosa, que poden realment ajudar. Estic segur que molts djihadistes que van a lluitar a Síria estan convençuts que van a ajudar. En arribar a lloc s’adonen de la realitat de la guerra i del seu propi error, però els fan un rentat de cervell. En aquest moment alguns volen tornar a casa; llavors els retenen. Els altres es transformen en djihadistes de sang i fetge”. En el seu assaig Jihad Academy, el periodista va més enllà: “Per fer un jihadista no cal gran cosa. Agafeu una personalitat una mica dèbil o un cap una mica buit, empleneu-lo d’una dotzena de paraules en àrab i de nocions molt bàsiques d’Islam, que no tenen res a veure amb l’Islam”...
   La realitat és que Estat Islàmic sap conquistar seguidors arreu d’Occident. Com? Fent servir els mateixos referents que tenen ells a partir d’una cultura comuna que passa per Facebook i Twitter; tots han jugat als mateixos videojocs i llegit els mateixos llibres. Segons Hénin, els fitxatges no són sirians ni iraquians. O sigui que és gent de casa nostra a qui Estat Islàmic, a més de fer-se molta propaganda i ser mediàtic, ofereix suport moral (com una família), menjar i llit. I un valor important: la recuperació de l’autoestima. Una dada: A França, on l’islamofòbia està a l’ordre del dia, el 22% dels “seus” djihadistes provenen de la religió o cultura catòlica i fins i tot jueva.
   Si és cert que el terrorisme enganxa, té molt a veure amb la decadència d’Occident, amb els seus governs cada cop menys eficaços, amb polítics corruptes que, cínicament, només pensen en ells, provocant que molts ciutadans se sentin menyspreats.
   Al final de totes les coses sempre hi ha l’ésser humà, tan esquifit, tan carregat de por i de necessitats.




1 d’abril del 2015

Trasplantament de cara: un castell ben carregat

Com molta gent vaig quedar bocabadada davant l’equip de 45 professionals que va culminar amb èxit una intervenció capdavantera al món, un equip multidisciplinari que, a la Vall d’Hebron de Barcelona, es va atrevir a salvar la vida d’un home que patia un tumor vascular agressiu que ja havia conquistat bona part de les artèries de la cara i el coll. Dels set hospitals del món que disposen de programes actius per aquesta intervenció, el nostre va ser l’únic que li va donar esperança... i el pacient ja s’està recuperant.
   El que vull destacar aquí són les qualitats que han calgut per culminar un projecte d’aquesta magnitud:
-Generositat per part del donant de cara i de la seva família.
-Il·lusió del personal per la seva feina.
-Perseverança: han necessitat dos anys per a trobar un donant.
-Voluntat: per a mantenir el pacient estable durant l’espera i per assolir les fites.
-Capacitat organitzativa: per a quadrar les agendes de 45 professionals, compondre els equips quirúrgics, pautar l’ordre d’intervenció de cadascú...
-Ganes d’arriscar-se en innovació i intel·ligència per a una intervenció capdavantera al món amb els seus corresponents tractaments i recuperació post quirúrgics.
-Treball en equip, que obliga a proposar, escoltar els altres i arribar a acords.
   Em ve al cap una imatge: l’enxaneta aixecant el braç damunt el primer 4 de 10 amb folre i manilles de la nostra història castellera. Felicitats, companys! Ara només cal descarregar.

Carme Lafay, metge radiòleg de Primària (ICS).

24 de març del 2015

Robots cirurgians

En algun moment de la meva adolescència vaig llegir “Jo robot”, una obra on Isaac Asimov planteja els problemes de les tres lleis de la robòtica, uns criteris morals aplicats a suposats robots intel·ligents. En aquella època va ser una lectura de ciència ficció. Avui l’aplicació dels robots és tan diversa com els oficis. Màquines de moment no intel·ligents col·laboren amb els cirurgians facilitant l’ús de tècniques menys invasives i recuperacions més ràpides.
   Molts hospitals catalans disposen d’un dels robots més potents del mercat internacional. Es composa d’una consola ergonòmica des d’on el cirurgià envia ordres i pren decisions, d’una torre de visió que fa la funció d’ulls i del carro quirúrgic amb braços articulats que es controlen des de la consola. Els entesos diuen que el robot arriba allà on les mans del cirurgià no arriben i que els permet fer una cirurgia més complicada. Per exemple unir l’esòfag i l’estómac dins la cavitat toràcica resulta molt difícil amb laparoscòpia, però no amb el robot tot i que, de moment, no té intel·ligència artificial. Un conegut hepatòleg de l’Hospital Clínic creu que els límits de la robòtica seran només les persones.
   A més d’ajudar els cirurgians els robots faciliten l’aprenentatge dels metges fent simulacres d’intervencions. Altres preparen citostàtics pels pacients oncològics sense que els sanitaris hagin de manipular productes tòxics. Els robots amigables, amb aparença de dinosaure o de foca, minimitzen l’estrès dels nens ingressats.
   I no oblidem el camp il·limitat de la nanotecnologia i els nanorobots en medicina. Grans com la quarta part d’una cèl·lula, es poden injectar o prendre’s en forma de pastilla, actuen directament al lloc i aviat es podran programar per wi-fi.
   El Dr. De Lacy, cap del Servei de Cirurgia Gastrointestinal de l’Hospital Clínic, és contrari a la opinió segons la qual aviat no caldran cirurgians:  “El robot és un manipulador que sense el cirurgià no opera. L’única amenaça és el metge que va contra la innovació”.
(Revista del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona, Innovació i tecnologia, febrer 2015).



3 de març del 2015

El sector públic català, present i futur

Entenem per sector públic: administració pública, educació, sanitat i serveis socials. A l’espai econòmic europeu hi ha dotze països que tenen entre 4 i 10 milions d’habitants i que compararem amb Catalunya, on hi ha 7,3milions i que té un PIB de 27,141, per sobre del de la UE28 (25,597).
    Catalunya té el nombre de treballadors del sector públic més baix dels països esmentats excepte Bulgària; representa un 8% de la població total i un 17,7% dels treballadors totals. El pro mig de la UE28 és de 10,2% i comprèn el 23,1% dels treballadors totals.
   Per altra banda Catalunya és la comunitat espanyola amb una inferior proporció de treballadors de l’administració pública, seguida de València i Balears, regions que també pateixen molt dèficit fiscal. A recordar que tenim 5 vegades menys treballadors que Madrid i 3 menys que Andalusia. Extremadura té una notable desproporció cap amunt de la relació funcionariat/nombre d’habitants.
   En cas d’independitzar-se, Catalunya hauria de crear estructures d’Estat que suposarien un increment de treballadors del sector públic. Donat que aquest té una dimensió reduïda, haurà de créixer per força.
   El 68% del personal de la Generalitat està a docència i sanitat i en cas d’independència no canviaria gaire. La resta d’àrees, però, s’incrementaria: ministeris, personal docent no universitari, seguretat social, patrimoni nacional, agència tributària, agències estatals, gestió central i supervisió de la Generalitat, forces de seguretat, forces armades, justícia, sector públic estatal d’ens públics i organismes.
   Resumint: en cas d’independència la administració estatal catalana hauria de crear entre 51.000 i 71.000 llocs de treball.
(Josep Pedrol, “Economia de Catalunya”, diversos autors, Col·legi d’Economistes de Catalunya)
Foto de Dreamstime


17 de febrer del 2015

Podem canviar la societat?

En altres articles he parlat de societats col·laboratives, de gent que vol viure prop de la terra i de les moltes iniciatives que han sorgit en diferents zones del món occidental. Són poc consumistes i respectuoses amb el medi ambient. Es pot tipificar aquest moviment d’alguna manera en termes socials?
      Aquests grups reduïts i diversos representen només una part petita de la societat i estan integrats principalment per gent amb recursos econòmics febles i un bon nivell cultural; s’hi està afegint la nova generació educada i frustrada que busca motivacions. Als EUA s’ha proposat el terme “creatius culturals” i a França s’estima que representen el 17% de la població. Jean Pierre Worms creu que els valors culturals d’aquests grups condueixen al canvi social.
      Parlem d’individus que reivindiquen ser “els millors” des d’el punt de vista de l’ètica social i ecològica, però tot plegat té un punt feble: depèn únicament de la voluntat d’algunes persones per a posar-se en marxa. Sol haver-hi un líder que inicia el nou projecte, però dependrà molt de la química del grup perquè sigui viable i, sobre tot, durador.
      Se suposa que el capitalisme d’avui anirà de crisi en crisi, però seria càndid creure que s’acabarà de cop. Hi ha massa privilegis i interessos en joc. Un canvi real social i ecològic passa per un combat polític i, de moment, el model consumista sedueix la majoria. Potser ha crescut la consciència ecològica, potser hi ha més coneixement, però per la gent (i els polítics) trencar amb els seus costums exigeix una motivació i una determinació fora del seu abast.
      Tot plegat sembla indicar que en el futur ens trobarem amb la coexistència de dos mons paral.lels: la minoria que ha trencat amb un sistema alienat de producció i consum i la majoria que hi seguirà sotmesa. Fet que planteja la coexistència de dos mons antagònics. Una possibilitat inquietant perquè només hi ha un planeta; no pot ser que uns el cuidin i altres el perjudiquin.
      És obvi que cal una “transició, entenent la paraula com el pas d’un capitalisme financer a una ecologia social. Aquesta també requereix una transformació personal que, segons el meu parer, és la més important. I possible.
      És previsible que al llarg d’aquest tercer mil·lenni aquest tema estigui sempre sobre la taula... tot i que s’intenti esquivar.
      Acabem amb un somriure.
(Imatge de @PeterGustafson, de Dreamstime)


3 de febrer del 2015

Ens en sortirem? El potencial de l’empresa catalana

Segons Oriol Martínez Alòs-Moner i Vicent Pastor (Economia de Catalunya,  Col·legi d’Economistes de Catalunya, 2014), Catalunya compta amb un múscul industrial gens menyspreable que representa quasi el 23% del Valor Afegit Brut industrial espanyol. Vegem com ens va.
    Tradicionalment hem destacat en els sectors químic i farmacèutic (44% del total espanyol) i en la fabricació de material i equip elèctric, electrònic i òptic, paper i arts gràfiques, teixit, cuir i calçat (26 a 32% del total espanyol). A més produïm maquinària i vehicles de motor (25% del total espanyol) gràcies a una revolució industrial gairebé inèdita en una regió d’Europa meridional. Cal esmentar la nostra capacitat innovadora de base científica, que va fer que entre 2006-2010 aportéssim un 3% de les publicacions científiques mundials, tot i que la nostra població representa només un 0,1% de la del món.
      Un indicador del grau de competitivitat internacional és la capacitat d’exportació. Catalunya té una ràtio de 7 700 euros exportats per habitant i any millorable (Llombardia: 9 600), però el 2012 va arribar al 26,2% del total espanyol, la qual cosa la situa en la zona mitjana de la UE-28 en exportacions. La seva influència sobre mercats emergents con el Magrib i l’Amèrica Llatina creix any rere any. Si considerem les vendes arreu, Catalunya podria assumir ja superàvit comercial, amb el que això implica quant a la capacitat de capitalització de l’economia.
      L’economia catalana s’ha recolzat molt en el turisme, i Barcelona és ara la quarta destinació internacional (després de Londres, París i Roma). Com a port de creuers se situa després dels tres ports caribenys de Florida. S’han obert rutes aèries directes a Chicago, Washington o Atlanta. Tot plegat dona solidesa a la marca Barcelona/Catalunya.
      Més de 6 400 empreses internacionals han apostat pel territori (cens de Invest in Catalonia) mentre busquen servir un mercat ibèric de quasi 60 milions de consumidors i malgrat l’acció gens favorable de l’Estat. 
      Des de 1988 Catalunya està associada amd Waden-Würtemberg, Llombardia i Rhône-Alpes per fer “els quatre motors per Europa”, reivindicant el seu paper de zona econòmicament desenvolupada.   
      Antoni Castells conclou que l’any 2011 la destinació dels béns (exclosos els serveis) produïts a Catalunya va ser: el mercat català va absorbir el 26,7% de les vendes, la resta d’Espanya el 34,5% i la resta del món el 38,8%. És a dir que una Catalunya independent (segons explicació i càlculs que no incloc aquí) exportaria el 47,1% al mercat espanyol i el 52,9% a la resta del món. 
      Catalunya té doncs un potencial extraordinari.