17 de febrer del 2015

Podem canviar la societat?

En altres articles he parlat de societats col·laboratives, de gent que vol viure prop de la terra i de les moltes iniciatives que han sorgit en diferents zones del món occidental. Són poc consumistes i respectuoses amb el medi ambient. Es pot tipificar aquest moviment d’alguna manera en termes socials?
      Aquests grups reduïts i diversos representen només una part petita de la societat i estan integrats principalment per gent amb recursos econòmics febles i un bon nivell cultural; s’hi està afegint la nova generació educada i frustrada que busca motivacions. Als EUA s’ha proposat el terme “creatius culturals” i a França s’estima que representen el 17% de la població. Jean Pierre Worms creu que els valors culturals d’aquests grups condueixen al canvi social.
      Parlem d’individus que reivindiquen ser “els millors” des d’el punt de vista de l’ètica social i ecològica, però tot plegat té un punt feble: depèn únicament de la voluntat d’algunes persones per a posar-se en marxa. Sol haver-hi un líder que inicia el nou projecte, però dependrà molt de la química del grup perquè sigui viable i, sobre tot, durador.
      Se suposa que el capitalisme d’avui anirà de crisi en crisi, però seria càndid creure que s’acabarà de cop. Hi ha massa privilegis i interessos en joc. Un canvi real social i ecològic passa per un combat polític i, de moment, el model consumista sedueix la majoria. Potser ha crescut la consciència ecològica, potser hi ha més coneixement, però per la gent (i els polítics) trencar amb els seus costums exigeix una motivació i una determinació fora del seu abast.
      Tot plegat sembla indicar que en el futur ens trobarem amb la coexistència de dos mons paral.lels: la minoria que ha trencat amb un sistema alienat de producció i consum i la majoria que hi seguirà sotmesa. Fet que planteja la coexistència de dos mons antagònics. Una possibilitat inquietant perquè només hi ha un planeta; no pot ser que uns el cuidin i altres el perjudiquin.
      És obvi que cal una “transició, entenent la paraula com el pas d’un capitalisme financer a una ecologia social. Aquesta també requereix una transformació personal que, segons el meu parer, és la més important. I possible.
      És previsible que al llarg d’aquest tercer mil·lenni aquest tema estigui sempre sobre la taula... tot i que s’intenti esquivar.
      Acabem amb un somriure.
(Imatge de @PeterGustafson, de Dreamstime)


3 de febrer del 2015

Ens en sortirem? El potencial de l’empresa catalana

Segons Oriol Martínez Alòs-Moner i Vicent Pastor (Economia de Catalunya,  Col·legi d’Economistes de Catalunya, 2014), Catalunya compta amb un múscul industrial gens menyspreable que representa quasi el 23% del Valor Afegit Brut industrial espanyol. Vegem com ens va.
    Tradicionalment hem destacat en els sectors químic i farmacèutic (44% del total espanyol) i en la fabricació de material i equip elèctric, electrònic i òptic, paper i arts gràfiques, teixit, cuir i calçat (26 a 32% del total espanyol). A més produïm maquinària i vehicles de motor (25% del total espanyol) gràcies a una revolució industrial gairebé inèdita en una regió d’Europa meridional. Cal esmentar la nostra capacitat innovadora de base científica, que va fer que entre 2006-2010 aportéssim un 3% de les publicacions científiques mundials, tot i que la nostra població representa només un 0,1% de la del món.
      Un indicador del grau de competitivitat internacional és la capacitat d’exportació. Catalunya té una ràtio de 7 700 euros exportats per habitant i any millorable (Llombardia: 9 600), però el 2012 va arribar al 26,2% del total espanyol, la qual cosa la situa en la zona mitjana de la UE-28 en exportacions. La seva influència sobre mercats emergents con el Magrib i l’Amèrica Llatina creix any rere any. Si considerem les vendes arreu, Catalunya podria assumir ja superàvit comercial, amb el que això implica quant a la capacitat de capitalització de l’economia.
      L’economia catalana s’ha recolzat molt en el turisme, i Barcelona és ara la quarta destinació internacional (després de Londres, París i Roma). Com a port de creuers se situa després dels tres ports caribenys de Florida. S’han obert rutes aèries directes a Chicago, Washington o Atlanta. Tot plegat dona solidesa a la marca Barcelona/Catalunya.
      Més de 6 400 empreses internacionals han apostat pel territori (cens de Invest in Catalonia) mentre busquen servir un mercat ibèric de quasi 60 milions de consumidors i malgrat l’acció gens favorable de l’Estat. 
      Des de 1988 Catalunya està associada amd Waden-Würtemberg, Llombardia i Rhône-Alpes per fer “els quatre motors per Europa”, reivindicant el seu paper de zona econòmicament desenvolupada.   
      Antoni Castells conclou que l’any 2011 la destinació dels béns (exclosos els serveis) produïts a Catalunya va ser: el mercat català va absorbir el 26,7% de les vendes, la resta d’Espanya el 34,5% i la resta del món el 38,8%. És a dir que una Catalunya independent (segons explicació i càlculs que no incloc aquí) exportaria el 47,1% al mercat espanyol i el 52,9% a la resta del món. 
      Catalunya té doncs un potencial extraordinari.







20 de gener del 2015

Postmoderns en societats col.laboratives

Estem assistint a un moviment social invisible format per aquells que viuen segons una escala de valors diferent a la imposada per la societat actual. Són persones que defugen el model productiviste i consumista gràcies a una gran capacitat d’innovació i d’experimentació en els més diversos àmbits.
Aquests nous dissidents, els més radicals, proposen una mena de “decreixement” mitjançant una vida frugal en pobles ecològics o llocs alternatius. D’altres en tenen prou amb una economia social i solidària, consum de proximitat, agricultura biològica de debò, vida en comunes i educació popular o llibertària.
   Es pretén afavorir la cooperació sobre la competició, el ser sobre el semblar, l’autoconeixement sobre el domini dels altres, els ideals sobre el confort material. Es busca la simplicitat voluntària, viure millor (més temps, més pau) amb menys (diners, medis) i ser autosuficient. Aquest moviment, que a França el 2006 afectava ja un 17% de la població (Association pour la diversité culturelle, Yves Michel), està àmpliament diversificat, tot i que la majoria està motivada pel respecte a la natura i per la qualitat dels lligams humans, alhora que aspira a reprendre totalment el control de la seva existència mantenint-se al marge dels circuits habituals (política, medis, consum). El nivell socio- cultural de provinença d’aquests “postmoderns” és variat, així com la seva edat.
   La Bernadette viu en un eco poble on tothom menja els productes bio que cultiven. Comparteixen les cases i es reuneixen un cop al mes per prendre decisions que afecten a la comunitat. Disposen d’una escola Steiner (articula intel·lecte i pràctiques artístiques i manuals). Diu que l’aïllament total és impossible i que la gent que es vol quedar al poble els ha causat problemes.
   En Yogan va comprar un emplaçament en una zona boscosa. Allí, amb un grup de vuit fusters com ell, ha construït petites cabanes de fusta. L’única norma de la comunitat és: no drogues, no política. Mantenen relacions cordials amb el poble, on treballen, que fa la vista grossa sobre la il·legalitat de les cabanes.
   L’Èric va comprar un centre de formació de monitors d’equitació gràcies a una associació mèdica social. Hi va crear un lloc d’activitats eqüestres que serviria per a tractar minusvàlids. Després de tocar moltes tecles a la zona, el projecte va arrencar. Van aconseguir que la Sílvia, hemiplègica de naixement, agafés confiança en ella gràcies al contacte amb un cavall. Però els costa força donar-se a conèixer.
   El reciclatge i la recuperació d’objectes usats son activitats tradicionals de reinserció social. La Murielle va dirigir la construcció d’una d’aquestes empreses mitjançant l’ajuda dels pobles del voltant. Actualment hi té set assalariats i el lloc no para de créixer.
El Jean Marc va fundar un banc alternatiu en forma de cooperativa de financiació solidària. L’any 2013 tenia 33 000 socis i acordava 108 milions d’euros de crèdit a persones que tenien projectes coherents i d’acord amb la seva filosofia: eficàcia energètica, sector bio... I els dipòsits a aquest banc han anat augmentant d’un 15 a un 20% anual des de 2005.
   Moltes són les històries i molts els protagonistes. Éric Dupin, periodista i assagista francès, les ha recollit en el llibre Les défricheurs, www.editionsladecouverte.fr, una mena de guia del que es pot trobar a França en quant a gent que viu diferent. Planteja, a més, algunes preguntes. Aquest rusc d’alternatives socials serà capaç de promoure algun canvi social? Més enllà de la convergència cap als valors ecològics i socials que caracteritzen aquest moviment, com es pot definir la postmodernitat a la qual cada cop més persones aspiren?  
(imatge de: adsinimages.com)

   

6 de gener del 2015

Alain Damasio, ciència-ficció d'alta gama.

“La zone du dehors” (la zona de fora), novel.la de futur ficció d’anticipació, va revolucionar fa uns anys la ciència ficció francòfona. Es tracta d’una obra complexa, directa i dura, imaginativa i filosòfica, que s’interessa per les societats de control de model democràtic (o pseudo-democràtic i que s’assembla a la nostra). Per diferents motius recorda George Orwell a “1984” i, fins i tot, a “Animal farm”. L’acció se situa al 2084 al planeta Saturn, en una societat humana on les elits han fabricat un model de ciutadà tou i normatiu que sembla pertànyer a la societat líquida de Zygmund Bauman duta al seu extrem. Com que tots els models necessiten el seu contrapunt, el poder se les ha de veure amb un moviment anomenat la Volta (de re-volta) que pretén una volució (de re-volució) i que es mou a la zona prohibida de Fora. Els de la Volta estan considerats activistes, anarquistes, terroristes i fins i tot assassins per aquells que segueixen el ramat. Podran aconseguir un model social que encaixi amb la seva ideologia?  
      La novel.la planteja i desenvolupa els temes en profunditat: Com és que l’individu pot renunciar a ser ell mateix? Com s’arriba a una pèrdua voluntària (?) de la llibertat? És possible fer avui una revolució? Com s’hauria d’organitzar la societat per no ser manipulada? En quina mesura la democràcia exigeix una xarxa de control més estesa que qualsevol altre règim mitjançant uns poders menys violents i perceptibles? És de bojos dir que els homes neixen lliures i iguals? Com es governa un poble que es diu lliure? Es pot considerar la ciutadania una víctima de la repressió, de la propaganda, del control... o només una víctima de les seves pròpies pors? Com més consumistes, més conformistes?
      Capt, el personatge principal, proposa un “món perillós, poc confortable i boig, un món d’aprenentatge i sense regles, excepte les que els volucionaris faran”. A la pàgina 587 conclou després d’arengar els seus seguidors i quan encara no ha aconseguit el que busca: “El món serà com vosaltres el feu. Ni més ni menys. Sé que serà bonic perquè l’haureu fet amb les vostres mans”.
        A banda d'aquestes consideracions, cal resaltar el llenguatge emprat en tota l'obra, de tipus post-modern i molt creatiu, i la redacció, amb passatges d'estil impecable. 
      Transcric la conclusió de Damasio en el post faci de la segona edició: “Per a mi la llibertat és aquest exterior (o zona de fora) que tothom té a l’interior i que els que governen volen convertir en una norma. Ens hem de saber obrir per engrandir aquesta butxaca, que és el nostre pulmó. Atrevim-nos, inclús, a augmentar la cicatriu i a refusar la comoditat consumista, a no deixar que ens consolin i ens cuidin. Perquè ser lliure fa mal”.

      Per a saber-ne més, recomano l’entrevista amb Alain Damasio: http://goo.gl/8gu4vQ

1 de gener del 2015

Premi Carme Lafay 2015- Bases

Gènere: relat
Premi: 300 euros i 2 obres de Carme Lafay
Obert a: més grans de 18 anys
Convocant: l'escriptora Carme Lafay, de Lafay ebooks.
Idioma: català estàndard
Data límit d'entrega: 15-03-2015
Falla el: 04-05-2015 
L'escriptora barcelonina Carme Lafay convoca aquest premi amb la intenció de promoure la creació de textos que destaquin pel seu estil lingüístic i per un contingut original.
Bases:
1-Participants: majors de 18 anys el 15-03-2015.
2-Tema: "En el trajecte de la feina a casa us adoneu que algú us està seguint". Es pot desenvolupar en qualsevol temps, espai i circumstàncies. De preferència, pocs diàlegs.
3-Presentació de les obres: Cada participant podrà enviar un sol relat escrit en català, original, inèdit i no premiat. L'extensió serà de 3 a 4 folis Din A4 per una cara, en lletra Times de 12 i a un espai i mig. Totes les obres aniran signades amb el títol del relat i els telèfons de l'autor (millor el fix i el mòbil).
4-Enviament d'originals: S'enviaran al correu cnlafay@gmail.com en un fitxer .pdf adjunt. S'indicarà que van dirigits al Premi Carme Lafay 2015 i en el "tema" constarà el títol del relat i el telèfon. Cal procurar que el correu d'origen no sigui identificable per tal de mantenir l'anonimat del concursant.
5-Nombre i termini: S'acceptarà un màxim de 50 obres. El termini expira a les 00.00 del 15-3-2015.
6-Selecció d'obres: un comitè de lectura i l'escriptora convocant decidiran l'obra premiada. Si no es presenta cap text amb la qualitat esperada, el premi quedarà desert.
7-Fallo del premi: es contactarà per mail o telèfon amb els 10 finalistes i, si no hi ha cap inconvenient (falsificació de dades, etc.), es farà públic en un acte el dilluns 4 de maig 2015 (primer dilluns de maig) a les 19h durant el transcurs del qual se li remetrà la quantitat estipulada en un xec nominal subjecte a les desgravacions fiscals habituals.
8-Pel sol fet de participar els concursants accepten aquestes bases i els criteris seguits per a atorgar el premi.
9-Les bases i el nom del guanyador es publicaran als blocs http://carmelafay.blogspot.com.es i a http://madurasyfelices.blogspot.com.es. Es recomana consultar-los per saber si ja s'ha arribat al màxim de 50 obres rebudes i per conèixer el lloc de l'entrega del premi.

26 de novembre del 2014

Felber parla de l’economia del bé comú


L’austríac Christian Felber (autor de Diners, entre altres) va parlar al Cercle d’Economia de Barcelona amb el suport de la Fundació Grífols. L’orador va estar brillant, tot i que la conferència em va semblar pobra en contingut pels oients que ja havíem llegit Serge Latouche (decreixement), Tim Jackson (desenvolupament sostenible) i tants altres entre els quals Ramon Sans Rovira (transició energètica).
      Segons Felber, donat que l’actual capitalisme només beneficia a uns quants, cal implantar una economia de mercat ètica i liberal, capaç de situar-se dins dels límits finits del planeta i de servir la societat; tot plegat buscant el bé comú que, va destacar, gairebé tots els països del món citen en les seves Constitucions (però no compleixen).
      Per això hem de lluitar contra l’abundància de valors perjudicials com l’afany de lucre fàcil i ràpid. Com? Fomentant la cooperació (treballar junts en una mateixa direcció) enlloc de competir; promovent un comportament empresarial ètic, honest, col·laborador i responsable; redefinint l’expressió “ èxit econòmic” i utilitzant els diners com a medi i no com a fi.
      El PIB haurà de comptabilitzar la dignitat i el benestar de les persones, la seva qualitat de vida, la sostenibilitat ecològica i la justícia social. Felber proposa una manera de mesurar aquests paràmetres, per tant es pot castigar les empreses que els incompleixin. La banca participarà afavorint els projectes enfocats al bé comú, donant crèdits a qui en presenti un de més just, social i ecològic. Tot això, òbviament dins d’uns Estats democràtics.
      Comparteixo la necessitat imperiosa d'una societat més justa i d'un planeta respectat, però a dia d’avui no sembla fàcil dur a terme l'economia del bé comú. Les elits estarien disposades a moure un dit en aquest sentit? La resposta és òbvia.

19 de novembre del 2014

Reformar Espanya?

Afrontar els nous reptes que presenta el futur, crear llocs de treball o tenir empreses competitives no sembla possible sense una reforma prèvia d’Espanya. Es pot o és només una utopia?
      Estem parlant d’un país que ha estat sempre a la cua d’Europa, que no va pujar al carro de la industrialització quan tocava (David Landes, “The Wealth and Poverty of Nations”) i que abans de la crisi tenia un boom prodigiós que va resultar ser mentida i que era el resultat lògic i previsible d’un Estat sense cultura productiva ni responsabilitat fiscal (Josep Maria Centelles, “Entender Cataluña”).
      La cort dels polítics ha fet perdre la xarxa de Caixes d’Estalvis que donava servei a les PIMES i a l’economia local i ha arrelat la cultura de la subvenció. Les dretes neoliberals, que ja se sap especuladores, no han estat a més capaces d’una ètica empresarial productiva com en altres països capitalistes occidentals. Aquesta mateixa cort ha col·locat massa amiguets canalles com a empresaris, una gentussa que es burla de l’economia productiva i que va de cara al negoci ràpid emparada pel BOE; així la gent honesta, que n’hi ha, es troba totalment desmotivada. Existeixen però, multinacionals espanyoles basades en la innovació (Inditex-Zara de Galícia, Grífols de Catalunya, Mercadona de València, Gamesa de Biscaia...), la majoria perifèriques, perquè Madrid segueix essent un lloc on les empreses productives no tenen ni veu ni vot. Diu Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 10-2-2014): “España no es ni puede ser un conjunto de provincias pastoreadas desde Madrid con criterios de un centralismo definitivamente caduco”.
      Algú pensa que es pot canviar això? Potser sí i només en el cas que es modifiqui el sistema electoral vigent. Però ningú, absolutament ningú a Madrid ha fet de moment un pas en aquest sentit. Doncs és absolutament impossible, ara per ara, reformar Espanya.