20 de gener del 2015

Postmoderns en societats col.laboratives

Estem assistint a un moviment social invisible format per aquells que viuen segons una escala de valors diferent a la imposada per la societat actual. Són persones que defugen el model productiviste i consumista gràcies a una gran capacitat d’innovació i d’experimentació en els més diversos àmbits.
Aquests nous dissidents, els més radicals, proposen una mena de “decreixement” mitjançant una vida frugal en pobles ecològics o llocs alternatius. D’altres en tenen prou amb una economia social i solidària, consum de proximitat, agricultura biològica de debò, vida en comunes i educació popular o llibertària.
   Es pretén afavorir la cooperació sobre la competició, el ser sobre el semblar, l’autoconeixement sobre el domini dels altres, els ideals sobre el confort material. Es busca la simplicitat voluntària, viure millor (més temps, més pau) amb menys (diners, medis) i ser autosuficient. Aquest moviment, que a França el 2006 afectava ja un 17% de la població (Association pour la diversité culturelle, Yves Michel), està àmpliament diversificat, tot i que la majoria està motivada pel respecte a la natura i per la qualitat dels lligams humans, alhora que aspira a reprendre totalment el control de la seva existència mantenint-se al marge dels circuits habituals (política, medis, consum). El nivell socio- cultural de provinença d’aquests “postmoderns” és variat, així com la seva edat.
   La Bernadette viu en un eco poble on tothom menja els productes bio que cultiven. Comparteixen les cases i es reuneixen un cop al mes per prendre decisions que afecten a la comunitat. Disposen d’una escola Steiner (articula intel·lecte i pràctiques artístiques i manuals). Diu que l’aïllament total és impossible i que la gent que es vol quedar al poble els ha causat problemes.
   En Yogan va comprar un emplaçament en una zona boscosa. Allí, amb un grup de vuit fusters com ell, ha construït petites cabanes de fusta. L’única norma de la comunitat és: no drogues, no política. Mantenen relacions cordials amb el poble, on treballen, que fa la vista grossa sobre la il·legalitat de les cabanes.
   L’Èric va comprar un centre de formació de monitors d’equitació gràcies a una associació mèdica social. Hi va crear un lloc d’activitats eqüestres que serviria per a tractar minusvàlids. Després de tocar moltes tecles a la zona, el projecte va arrencar. Van aconseguir que la Sílvia, hemiplègica de naixement, agafés confiança en ella gràcies al contacte amb un cavall. Però els costa força donar-se a conèixer.
   El reciclatge i la recuperació d’objectes usats son activitats tradicionals de reinserció social. La Murielle va dirigir la construcció d’una d’aquestes empreses mitjançant l’ajuda dels pobles del voltant. Actualment hi té set assalariats i el lloc no para de créixer.
El Jean Marc va fundar un banc alternatiu en forma de cooperativa de financiació solidària. L’any 2013 tenia 33 000 socis i acordava 108 milions d’euros de crèdit a persones que tenien projectes coherents i d’acord amb la seva filosofia: eficàcia energètica, sector bio... I els dipòsits a aquest banc han anat augmentant d’un 15 a un 20% anual des de 2005.
   Moltes són les històries i molts els protagonistes. Éric Dupin, periodista i assagista francès, les ha recollit en el llibre Les défricheurs, www.editionsladecouverte.fr, una mena de guia del que es pot trobar a França en quant a gent que viu diferent. Planteja, a més, algunes preguntes. Aquest rusc d’alternatives socials serà capaç de promoure algun canvi social? Més enllà de la convergència cap als valors ecològics i socials que caracteritzen aquest moviment, com es pot definir la postmodernitat a la qual cada cop més persones aspiren?  
(imatge de: adsinimages.com)

   

6 de gener del 2015

Alain Damasio, ciència-ficció d'alta gama.

“La zone du dehors” (la zona de fora), novel.la de futur ficció d’anticipació, va revolucionar fa uns anys la ciència ficció francòfona. Es tracta d’una obra complexa, directa i dura, imaginativa i filosòfica, que s’interessa per les societats de control de model democràtic (o pseudo-democràtic i que s’assembla a la nostra). Per diferents motius recorda George Orwell a “1984” i, fins i tot, a “Animal farm”. L’acció se situa al 2084 al planeta Saturn, en una societat humana on les elits han fabricat un model de ciutadà tou i normatiu que sembla pertànyer a la societat líquida de Zygmund Bauman duta al seu extrem. Com que tots els models necessiten el seu contrapunt, el poder se les ha de veure amb un moviment anomenat la Volta (de re-volta) que pretén una volució (de re-volució) i que es mou a la zona prohibida de Fora. Els de la Volta estan considerats activistes, anarquistes, terroristes i fins i tot assassins per aquells que segueixen el ramat. Podran aconseguir un model social que encaixi amb la seva ideologia?  
      La novel.la planteja i desenvolupa els temes en profunditat: Com és que l’individu pot renunciar a ser ell mateix? Com s’arriba a una pèrdua voluntària (?) de la llibertat? És possible fer avui una revolució? Com s’hauria d’organitzar la societat per no ser manipulada? En quina mesura la democràcia exigeix una xarxa de control més estesa que qualsevol altre règim mitjançant uns poders menys violents i perceptibles? És de bojos dir que els homes neixen lliures i iguals? Com es governa un poble que es diu lliure? Es pot considerar la ciutadania una víctima de la repressió, de la propaganda, del control... o només una víctima de les seves pròpies pors? Com més consumistes, més conformistes?
      Capt, el personatge principal, proposa un “món perillós, poc confortable i boig, un món d’aprenentatge i sense regles, excepte les que els volucionaris faran”. A la pàgina 587 conclou després d’arengar els seus seguidors i quan encara no ha aconseguit el que busca: “El món serà com vosaltres el feu. Ni més ni menys. Sé que serà bonic perquè l’haureu fet amb les vostres mans”.
        A banda d'aquestes consideracions, cal resaltar el llenguatge emprat en tota l'obra, de tipus post-modern i molt creatiu, i la redacció, amb passatges d'estil impecable. 
      Transcric la conclusió de Damasio en el post faci de la segona edició: “Per a mi la llibertat és aquest exterior (o zona de fora) que tothom té a l’interior i que els que governen volen convertir en una norma. Ens hem de saber obrir per engrandir aquesta butxaca, que és el nostre pulmó. Atrevim-nos, inclús, a augmentar la cicatriu i a refusar la comoditat consumista, a no deixar que ens consolin i ens cuidin. Perquè ser lliure fa mal”.

      Per a saber-ne més, recomano l’entrevista amb Alain Damasio: http://goo.gl/8gu4vQ

1 de gener del 2015

Premi Carme Lafay 2015- Bases

Gènere: relat
Premi: 300 euros i 2 obres de Carme Lafay
Obert a: més grans de 18 anys
Convocant: l'escriptora Carme Lafay, de Lafay ebooks.
Idioma: català estàndard
Data límit d'entrega: 15-03-2015
Falla el: 04-05-2015 
L'escriptora barcelonina Carme Lafay convoca aquest premi amb la intenció de promoure la creació de textos que destaquin pel seu estil lingüístic i per un contingut original.
Bases:
1-Participants: majors de 18 anys el 15-03-2015.
2-Tema: "En el trajecte de la feina a casa us adoneu que algú us està seguint". Es pot desenvolupar en qualsevol temps, espai i circumstàncies. De preferència, pocs diàlegs.
3-Presentació de les obres: Cada participant podrà enviar un sol relat escrit en català, original, inèdit i no premiat. L'extensió serà de 3 a 4 folis Din A4 per una cara, en lletra Times de 12 i a un espai i mig. Totes les obres aniran signades amb el títol del relat i els telèfons de l'autor (millor el fix i el mòbil).
4-Enviament d'originals: S'enviaran al correu cnlafay@gmail.com en un fitxer .pdf adjunt. S'indicarà que van dirigits al Premi Carme Lafay 2015 i en el "tema" constarà el títol del relat i el telèfon. Cal procurar que el correu d'origen no sigui identificable per tal de mantenir l'anonimat del concursant.
5-Nombre i termini: S'acceptarà un màxim de 50 obres. El termini expira a les 00.00 del 15-3-2015.
6-Selecció d'obres: un comitè de lectura i l'escriptora convocant decidiran l'obra premiada. Si no es presenta cap text amb la qualitat esperada, el premi quedarà desert.
7-Fallo del premi: es contactarà per mail o telèfon amb els 10 finalistes i, si no hi ha cap inconvenient (falsificació de dades, etc.), es farà públic en un acte el dilluns 4 de maig 2015 (primer dilluns de maig) a les 19h durant el transcurs del qual se li remetrà la quantitat estipulada en un xec nominal subjecte a les desgravacions fiscals habituals.
8-Pel sol fet de participar els concursants accepten aquestes bases i els criteris seguits per a atorgar el premi.
9-Les bases i el nom del guanyador es publicaran als blocs http://carmelafay.blogspot.com.es i a http://madurasyfelices.blogspot.com.es. Es recomana consultar-los per saber si ja s'ha arribat al màxim de 50 obres rebudes i per conèixer el lloc de l'entrega del premi.

26 de novembre del 2014

Felber parla de l’economia del bé comú


L’austríac Christian Felber (autor de Diners, entre altres) va parlar al Cercle d’Economia de Barcelona amb el suport de la Fundació Grífols. L’orador va estar brillant, tot i que la conferència em va semblar pobra en contingut pels oients que ja havíem llegit Serge Latouche (decreixement), Tim Jackson (desenvolupament sostenible) i tants altres entre els quals Ramon Sans Rovira (transició energètica).
      Segons Felber, donat que l’actual capitalisme només beneficia a uns quants, cal implantar una economia de mercat ètica i liberal, capaç de situar-se dins dels límits finits del planeta i de servir la societat; tot plegat buscant el bé comú que, va destacar, gairebé tots els països del món citen en les seves Constitucions (però no compleixen).
      Per això hem de lluitar contra l’abundància de valors perjudicials com l’afany de lucre fàcil i ràpid. Com? Fomentant la cooperació (treballar junts en una mateixa direcció) enlloc de competir; promovent un comportament empresarial ètic, honest, col·laborador i responsable; redefinint l’expressió “ èxit econòmic” i utilitzant els diners com a medi i no com a fi.
      El PIB haurà de comptabilitzar la dignitat i el benestar de les persones, la seva qualitat de vida, la sostenibilitat ecològica i la justícia social. Felber proposa una manera de mesurar aquests paràmetres, per tant es pot castigar les empreses que els incompleixin. La banca participarà afavorint els projectes enfocats al bé comú, donant crèdits a qui en presenti un de més just, social i ecològic. Tot això, òbviament dins d’uns Estats democràtics.
      Comparteixo la necessitat imperiosa d'una societat més justa i d'un planeta respectat, però a dia d’avui no sembla fàcil dur a terme l'economia del bé comú. Les elits estarien disposades a moure un dit en aquest sentit? La resposta és òbvia.

19 de novembre del 2014

Reformar Espanya?

Afrontar els nous reptes que presenta el futur, crear llocs de treball o tenir empreses competitives no sembla possible sense una reforma prèvia d’Espanya. Es pot o és només una utopia?
      Estem parlant d’un país que ha estat sempre a la cua d’Europa, que no va pujar al carro de la industrialització quan tocava (David Landes, “The Wealth and Poverty of Nations”) i que abans de la crisi tenia un boom prodigiós que va resultar ser mentida i que era el resultat lògic i previsible d’un Estat sense cultura productiva ni responsabilitat fiscal (Josep Maria Centelles, “Entender Cataluña”).
      La cort dels polítics ha fet perdre la xarxa de Caixes d’Estalvis que donava servei a les PIMES i a l’economia local i ha arrelat la cultura de la subvenció. Les dretes neoliberals, que ja se sap especuladores, no han estat a més capaces d’una ètica empresarial productiva com en altres països capitalistes occidentals. Aquesta mateixa cort ha col·locat massa amiguets canalles com a empresaris, una gentussa que es burla de l’economia productiva i que va de cara al negoci ràpid emparada pel BOE; així la gent honesta, que n’hi ha, es troba totalment desmotivada. Existeixen però, multinacionals espanyoles basades en la innovació (Inditex-Zara de Galícia, Grífols de Catalunya, Mercadona de València, Gamesa de Biscaia...), la majoria perifèriques, perquè Madrid segueix essent un lloc on les empreses productives no tenen ni veu ni vot. Diu Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 10-2-2014): “España no es ni puede ser un conjunto de provincias pastoreadas desde Madrid con criterios de un centralismo definitivamente caduco”.
      Algú pensa que es pot canviar això? Potser sí i només en el cas que es modifiqui el sistema electoral vigent. Però ningú, absolutament ningú a Madrid ha fet de moment un pas en aquest sentit. Doncs és absolutament impossible, ara per ara, reformar Espanya.








12 de novembre del 2014

Els disbarats de la Constitución Española de 1978

En el seu assaig “Entender Cataluña”, que els recomano, Josep Centelles i Portella avisa: “No acceptin els discursos que posen la Constitución com a argument. No facin el ridícul. Aquest pacte constitucional va ser útil; però ja no ho és. És vella i, sobre tot, es presta a interpretacions sibil·lines”. Vegem els seus arguments.
      La Constitución es va pactar abans del món de la comunicació actual, sense que hi sortís el concepte d’Europa ni els noms de les Comunitats Autònomes. Les primeres línies parlen de la voluntat de “Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’article 2º diu que la Constitución “reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren”. Què se n’ha fet d’aquest pacte? Ignorar-lo. Llavors va néixer el “café para todos” i les lleis d’harmonització. Com a catalans en l’única cosa que ens hem diferenciat és en pagar més que els altres.
      El primer gran disbarat va ser el model fiscal. Es van muntar Governs Autonòmics que només gasten i no tenen quasi cap responsabilitat fiscal. Com podem creure en programes electorals d’algú que promet i promet, però que no recull diners? Per a governar cal recollir primer i gastar després. Sense la primera responsabilitat no hi ha autonomia, només descentralització; vaja, que s’administren les rendes d’un altre. Res més.
      La Constitución va ser un pacte segellat pels franquistes i l’oposició democràtica. Per això conté frases que jurídicament són un disbarat. Per això el contingut no és totalment democràtic.
      Ja seria hora de tenir una Constitución democràtica. Però en la cultura estatocràtica d’Espanya i en la situació de bipartidisme tancat que vivim, no sembla gens fàcil.
      Només un apunt final. Quan es diu que la Constitución no permet fer un referèndum s’està faltant a la veritat (article 150.2). És clar que, llavors, Espanya no seria la que és.



29 d’octubre del 2014

Les pensions del "Sí Sí"


El tema de les pensions preocupa a tot Occident. El drama de fons per aquests sistemes és que, gràcies a la qualitat de vida i als avenços científics, la població ha envellit. Els nens del baby boom dels anys 50-60 estan en edat de jubilar-se i les possibilitats de la població activa de treballar s’han reduït molt (The End of Work, de Jeremy Rifkin) i disminuiran encara més en el futur.
      Això té una importància cabdal perquè els diners que paguen els treballadors d’avui s’utilitzen per pagar els pensionistes d’avui. Quan vostè es jubili els joves que treballin pagaran la seva pensió; perquè vostè la cobri com previst, hi ha d’haver suficients treballadors en actiu i ben pagats.
      Ara a Catalunya per cada pensionista hi ha 2,54 treballadors (a Espanya 2,48). El salari mitjà anual de Catalunya és de 24 449 euros (a Espanya, 22 790).  Es pot dir que les pensions que podrien pagar-se en una Catalunya independent estarien garantides i podrien ser un 10% més altes que ara. (És l’hora dels adéus?, de Xavier Sala i Martín).
      Si s’haguessin fet bé les coses, com estalviar en èpoques de vaques grasses, la Seguretat Social tindria un fons de reserva grassonet. No és així; queden només 46 000 milions d’euros. En qualsevol cas, si Catalunya s’independitza haurà de negociar la divisió del deute de l’estat espanyol, i també la dels actius, i haurà de reclamar el 74% d’aquest fons de reserva, o sigui 33 800 milions. Aquesta quantitat, que no és per pagar les pensions com ja s’ha explicat, servirà per reduir el deute net de l’estat espanyol que els catalans haurem d’assumir.
      Com diu en Sala i Martín, "que dormin tranquils els jubilats catalans que, no només no perdran les pensions, sinó que els les poden augmentar".
      Un motiu més pel Sí, sí.