4 de desembre del 2013

Sanitat i socialdemocràcia

L’altre dia vaig visitar, a la meva consulta de l’I.C.S., un noi pakistanès de 19 anys. Tenia una massa abdominal palpable d’uns 15 cms. El seu metge de família li demanava una ecografia. Vaig identificar la massa i vaig veure que no tenia relació amb cap òrgan dels que havia explorat: ni fetge, ni pàncrees, ni ronyons, ni melsa... Llavors vaig demanar una radiografia de l’abdomen. El resultat em va donar molt que pensar. Es veia la massa, sí, per davant de la columna. El pacient tenia molt afectat l’espai entre la primera i segona vèrtebres lumbars i, sense entrar en detalls mèdics, diré només que vaig diagnosticar un abcés prevertebral secundari a un Mal de Pott. M’explico: estic parlant d’una tuberculosi òssia, que vol dir que la malaltia ha anat més enllà de l’afectació pulmonar i s’ha escampat; se’n veien a Espanya als anys 50, quan la tuberculosi adoptava formes severes perquè encara estava fora de control. Vull recordar que als 80, la Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la tuberculosi eradicada a Occident, que ja fa anys que ens trobem aquí amb cada cop més tuberculosi portada per la immigració pobra i que Occident és un dels culpables d’aquesta pobresa del Tercer Món. La socialdemocràcia va tenir el seu moment d’esplendor en acabar la segona guerra mundial, quan bona part del continent s’havia de reconstruir. Un dels seus productes estrella varen ser els estats de benestar i el combat contra les desigualtats socials. Dels anys 80 cap aquí la socialdemocràcia ha decaigut degut, entre altres, al pes creixent de l’economia financera sobre la productiva i a successives crisis, de manera que l’hegemonia ha anat passant al centredreta. Una de les conseqüències: els serveis públics, com la sanitat, s’erosionen. Ho hem de consentir? No. Si ens centrem en el tema que plantejo, sabent que la tuberculosi és contagiosa i que sovint no dóna simptomatologia, és obvi que tothom ha de poder accedir a la sanitat gratuïta. Si no, en lloc que els immigrants trobin a casa nostra millors condicions de vida, acabarem vivint tots com en el Tercer Món. I ens morirem de tuberculosi.

20 de novembre del 2013

Nens en perill

Les dades que donen els diferents organismes sobre els 2200 milions de nens del món són esgarrifoses. De cada 100 entre 0 i 18 anys: 45 viuen en països amb conflictes armats, 33 pateixen desnutrició, 20 consumeixen massa alcohol, 10 fan treballs forçats, 9 són minusvàlids, 3 no han anat mai a escola i 2 nenes han estat casades a la força. Un podria pensar que això només passa al tercer món, sempre més desfavorit. Doncs no. Als EUA hi ha 16 milions de nens pobres, és a dir 1 de cada 4, i a Europa el risc d’exclusió social està afectant al 27% dels menors de 18 anys. A Amèrica Llatina i al Carib uns 6 milions de nens són víctimes d’homicidi i la mateixa xifra pateix abusos, abandonament i explotació. La situació infantil es pot agreujar per causes que resulten xocants a Occident: l’ablació de clítoris es practica al 70% de les nenes de Sudan, Eritrea, Etiòpia o Somàlia; als països de l’antiga URRSS el 40% té dèficit de iode; a la Xina es posen barreres a l’educació de nens discapacitats; a Pakistan, Índia, Bangla- Desh i Bhutan hi va haver l’any passat 32,6 milions de casaments de nenes. A més a tot el món estan augmentant la pobresa, el racisme i la xenofòbia. Tot i així l’educació ha millorat molt arreu, essent l’escolarització primària pràcticament universal. Però quan un nen creix veu que hi ha més diners a guanyar en el narcotràfic i la delinqüència que seguint estudis secundaris. Pel que fa a les nenes la discriminació sexual s’aguditza en els entorns pobres donant-los un futur de mares adolescents analfabetes. Què fer? Cal invertir més en educació, en salut materno-infantil i en sanitat. S’han de fomentar xarxes socials que assisteixin aquesta infància pobra i la protegeixin de l’exclusió.
(Font: Raúl Camañas, ONU, Unicef, Save the Children, Eurochild, Médicos sin Fronteras).

14 de novembre del 2013

Jubilats que treballen

Segons el British Medical Journal la proporció entre pensionistes dependents del sistema i treballadors en actiu està canviant. Se sol assumir que tots els jubilats són dependents i que tots els adults en edat laboral treballen. No és així. En l’estudi de MacInnes i Spijker, al Regne Unit, s’ha vist que hi ha més gent que passa dels 65 anys que nens de menys de 15 i que els grans, enlloc d’envellir, es tornen cada dia més joves. A principis del segle XX l’esperança de vida estava en 57 anys per a les dones i 52 pels homes. Avui dia és de 83 per a elles i 79 per a ells, la qual cosa suggereix que triguem més a fer-nos vells de debò. Els autors han calculat que al Regne Unit hi ha més adults pensionistes en edat de treballar (9,5 milions) que jubilats que no treballen. De fet el nombre de vells dependents ha caigut un terci en relació a fa 40 anys. El cens del 2011 va mostrar que 1,4 milions de persones en edat de ser pensionistes estaven laboralment actives i un cens més recent diu que dels que tenien entre 65 i 74 anys, un 16% és econòmicament productiu. L’article del British Medical Journal suggereix que la bona salut dels vells és clau perquè estiguin actius i que cal seguir promovent els coneixements mèdics i la tecnologia per tal que no canviïn aquestes xifres. Jo hi afegeixo que al Regne Unit les pensions són més baixes que a Espanya, des que Margaret Thatcher va decidir que cadascú es fes un pla de pensions privat per ajudar a la minsa percepció de l’Estat. Però, com sol pasar, molts no li varen fer cas o no s’ho van poder permetre. D’aquí que hagin de seguir treballant. Pensem-hi.

3 de novembre del 2013

Envellim prou bé?

És prou conegut l’augment de l’expectativa de vida al món, sobre tot a Occident, tot i que la seva durada màxima es manté en uns 120 anys. Són moltes les veus que han anat sorgint per ajudar-nos a envellir millor, és a dir a tenir menys malalties, a ser més autònoms i a sentir-nos més contents amb l’inevitable destí dels humans. Ja no es porta això de tractar la vellesa de malaltia inevitable. Ara la gent gran, si segueix alguns preceptes, pot gaudir del seu pas per la Terra fins al final. El cervell, aquest gran desconegut, és el punt on es concentra tot, i mantenir-ne la plasticitat, serà fonamental. Comencem per mirar la vellesa com un èxit i no com un problema. Prenguem consciència de les noves dificultats com la disminució de la capacitat d’adaptació al medi o l’alentiment de les funcions. Activem-nos! Abans, però, hem de tenir presents algunes coses. La funció mental està en el circuit i depèn de les connexions i els canvis que s’hi produeixen. Disposem de 100 000 milions de neurones capaces de crear bilions d’aquestes connexions i el cervell reacciona de seguida si se l’entrena. Recordem la dita anglesa “Use it or lose it”, que ens avisa que les habilitats que no utilitzem es perdran per sempre (les neurones es desconnecten a la zona afectada). El cervell és un òrgan social, per tant no solament estem parlant del que ens ve donat pels gens sinó d’enriquiment ambiental. Què podem fer? Evitar la malaltia (dieta sana, no tòxics...), fer exercici físic (constant i moderat), tenir activitats intel•lectuals (lectura, tertúlies, conferències, exposicions), mantenir-se inclòs en la societat (relacions, actes socials, amics, família) i gaudir de les coses (converses, sexe). No es pot assegurar que, si ho seguim al peu de la lletra, viurem més anys. El que és segur és que viurem millor i envellirem com a éssers independents i integrats en la societat.

23 d’octubre del 2013

L’esclavatge, avui

No es pot dir res de bo de l’esclavitud d’un mateix, per exemple l’addicció als tòxics, però com a mínim comporta quasi sempre una tria personal. En canvi la que es deu a tercers és indigna i degradant. Les organitzacions dels drets humans han comptabilitzat a dia d’avui 29,8 milions d’esclaus al món. Un total de 162 països són els culpables d’aquestes xifres. L’Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, Etiòpia, Rússia, Tailàndia, la República Democràtica del Congo, Myanmar i Bangla Desh junts conformen el 76% d’aquest total. L’Índia té en números absoluts la quantitat més nombrosa d’esclaus moderns: 14 milions; les causes en són la pobresa, la dificultat en canviar els costums socials (castes) i la no aplicació de les lleis en contra. Mauritània és la reina en quant a percentatge: 150 000 d’una població de 3,8 milions. Un dels motius més abundant de l’esclavatge és el pagament de deutes mitjançant treball, principalment a l’Índia on una llei de 1976 ja abolia aquest sistema. No oblidem que els països desenvolupats mantenen als que ho estan poc sota un règim d’explotació ni que persisteix la venda i el tràfic il•legal de persones, les víctimes dels quals són sobre tot els nens, els pobres, les dones, els immigrants i les minories ètniques i racials. Els motius per a esclavitzar són diversos. Vietnam obliga els ciutadans a fer treballs públics en pro del desenvolupament econòmic. La República Centreafricana, Sierra Leone i Tanzània, per citar-ne uns pocs, recluten nens pels conflictes armats. Els EUA permeten que organitzacions privades contractin presoners i a la Xina, els treballs forçats formen part de les penes. Noies menors d’edat són captades amb promeses de feina i obligades a prostituir-se per pagar el deute derivat del transport. Al Perú, Bolívia, Guatemala, Congo... els nens van a les mines als 7 anys. Els immigrants del sud d’Àsia alimenten el motor de l’economia del Golf Pèrsic, abusats, discriminats i sense protecció governamental. Els nens romanesos són explotats pels seus propis pares, que els obliguen a robar, donada la seva immunitat davant la llei per ser menors. Què es pot fer? Promoure els controls a nivell local, nacional i internacional, fomentar una bona educació, interessar-se per l’individu i la societat, dictar lleis i aplicar-les, informar i denunciar, no discriminar per motius racials o de gènere. És evident que la reducció (millor l’abolició) de l’esclavitud del segle XXI demana una implicació activa no només dels governs sinó de tota la societat. (Dades de Unicef, BBC World, Walk Free Foundation)

16 d’octubre del 2013

El misteri de la creació artística

Un amic escriptor em va regalar una petita joia:“El misteri de la creació artística”, un text de trenta línies on Stephen Zweig es pregunta com és possible que un simple mortal, un home semblant a d’altres en molts aspectes, sigui capaç de vegades de donar vida a una obra immoral. No és fàcil descobrir què li passa a l’artista abans i durant el procés creatiu, sobre tot perquè es tracta d’un secret que no sol revelar-se. Són conscients els poetes, pintors o músics del que els passa mentre escriuen, pinten o componen? Es tracta d’una cosa extraterrenal? Té a veure amb el sobrenatural o diví? Zweig opina que l’artista no té temps ni ganes d’observar-se a sí mateix, per la qual cosa sol ser incapaç de descriure el procés; no disposa dels seus propis sentits ni és amo de la seva raó. Tota creació vertadera, la que perdura en el temps, només succeeix mentre l’artista es troba fins a cert punt fora de sí, oblidat de sí, en una situació d’èxtasi. Val, però a quin lloc es troba? Està immers en la seva obra, naturalment. Arribada a aquest punt i sense haver creat encara cap obra immortal, em reconec en aquesta observació. Escriure és per a mi viure altres situacions, vagar per altres móns i oblidar-me del meu, del real, del que fa mal. Em ve ara al cap el tip de plorar que em vaig fer quan vaig haver de matar un personatge estimat i admirat a qui havia donat vida i amb qui compartia aventures. Segons Zweig la creació adopta diferents formes de fer. Un pot ser com Mozart, geni de naixement, naturalment sublim, o com Beethoven, treballador incansable, sempre retocant i arranjant composicions. També es dóna el cas del geni per casualitat, de l’home mediocre que un dia crea una obra meravellosa. Podem concloure que les obres immortals neixen quasi soles o es fan amb molt esforç o passen per pura casualitat, tot i que el que és habitual és que els tres supòsits es barregin en el mateix artista.

9 d’octubre del 2013

L’etern masculí... i femení.

La revista Time publica un article sobre una enquesta feta per científics de la Universitat de Pennsilvània anomenada “L’efecte Facebook”. S’han buscat patrons de comportament en aquesta xarxa social i s’ha estudiat si analitzant el llenguatge es pot saber l’edat, el sexe o la personalitat. Una de les conclusions ha estat l’abundància d’estereotips que fa que en un 92% dels casos sigui fàcil descobrir si parla un home o una dona. Elles parlen més de compres i pengen més fotos on surten afavorides. Ells s’interessen més per l’esport. Un altre punt interessant és que s’aprèn menys sobre qui són les persones que sobre com voldrien ser considerades (atractives, felices i triomfadores). Tornant als estereotips, ens els traurem algun dia de sobre? Deixem a banda els homes, ben considerats a tot arreu i centrem-nos en les dones que, des que el món és món hem patit de manera crònica el menyspreu, la manca de llibertat i l’aïllament intel•lectual. Sóc d’una generació que va lluitar pels drets de totes, que va disposar dels primers anticonceptius, del fàcil accés a feines remunerades, dels avortaments possibles a Londres i, sobre tot, d’un tracte igualitari guanyat a pols. Si ens fixem en la societat actual podem afirmar que a Occident, 40 o 50 anys després de l’alliberament femení, hem fet marxa enrere. És tan evident en tots els àmbits que fa mal d’ulls. Moltes, com jo, ja no retrocedirem mai, però les noves generacions s’han quedat en el camí. Què hem fet malament? És culpa dels polítics, que no apliquen correctament les lleis i sovint les fan retrocedir (avortament)? És culpa de l’abundància de nouvinguts de cultura masclista? És culpa de l’educació deficient que es dóna a les escoles i a casa? Suposo que d’una barreja de tot plegat, però principalment de les mateixes dones. Les dones hem nascut en inferioritat de condicions; llegiu la Bíblia o Aristòtil per posar només dos exemples dels milers que existeixen. Quan un ja neix per sota de la mitja ha de lluitar més que ningú per fer-se valer i posar-se al nivell dels altres. I una gran majoria de dones s’ha adormit. De vegades em pregunto perquè les nascudes als anys 50 varem lluitar tant...