23 d’octubre del 2013

L’esclavatge, avui

No es pot dir res de bo de l’esclavitud d’un mateix, per exemple l’addicció als tòxics, però com a mínim comporta quasi sempre una tria personal. En canvi la que es deu a tercers és indigna i degradant. Les organitzacions dels drets humans han comptabilitzat a dia d’avui 29,8 milions d’esclaus al món. Un total de 162 països són els culpables d’aquestes xifres. L’Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, Etiòpia, Rússia, Tailàndia, la República Democràtica del Congo, Myanmar i Bangla Desh junts conformen el 76% d’aquest total. L’Índia té en números absoluts la quantitat més nombrosa d’esclaus moderns: 14 milions; les causes en són la pobresa, la dificultat en canviar els costums socials (castes) i la no aplicació de les lleis en contra. Mauritània és la reina en quant a percentatge: 150 000 d’una població de 3,8 milions. Un dels motius més abundant de l’esclavatge és el pagament de deutes mitjançant treball, principalment a l’Índia on una llei de 1976 ja abolia aquest sistema. No oblidem que els països desenvolupats mantenen als que ho estan poc sota un règim d’explotació ni que persisteix la venda i el tràfic il•legal de persones, les víctimes dels quals són sobre tot els nens, els pobres, les dones, els immigrants i les minories ètniques i racials. Els motius per a esclavitzar són diversos. Vietnam obliga els ciutadans a fer treballs públics en pro del desenvolupament econòmic. La República Centreafricana, Sierra Leone i Tanzània, per citar-ne uns pocs, recluten nens pels conflictes armats. Els EUA permeten que organitzacions privades contractin presoners i a la Xina, els treballs forçats formen part de les penes. Noies menors d’edat són captades amb promeses de feina i obligades a prostituir-se per pagar el deute derivat del transport. Al Perú, Bolívia, Guatemala, Congo... els nens van a les mines als 7 anys. Els immigrants del sud d’Àsia alimenten el motor de l’economia del Golf Pèrsic, abusats, discriminats i sense protecció governamental. Els nens romanesos són explotats pels seus propis pares, que els obliguen a robar, donada la seva immunitat davant la llei per ser menors. Què es pot fer? Promoure els controls a nivell local, nacional i internacional, fomentar una bona educació, interessar-se per l’individu i la societat, dictar lleis i aplicar-les, informar i denunciar, no discriminar per motius racials o de gènere. És evident que la reducció (millor l’abolició) de l’esclavitud del segle XXI demana una implicació activa no només dels governs sinó de tota la societat. (Dades de Unicef, BBC World, Walk Free Foundation)

16 d’octubre del 2013

El misteri de la creació artística

Un amic escriptor em va regalar una petita joia:“El misteri de la creació artística”, un text de trenta línies on Stephen Zweig es pregunta com és possible que un simple mortal, un home semblant a d’altres en molts aspectes, sigui capaç de vegades de donar vida a una obra immoral. No és fàcil descobrir què li passa a l’artista abans i durant el procés creatiu, sobre tot perquè es tracta d’un secret que no sol revelar-se. Són conscients els poetes, pintors o músics del que els passa mentre escriuen, pinten o componen? Es tracta d’una cosa extraterrenal? Té a veure amb el sobrenatural o diví? Zweig opina que l’artista no té temps ni ganes d’observar-se a sí mateix, per la qual cosa sol ser incapaç de descriure el procés; no disposa dels seus propis sentits ni és amo de la seva raó. Tota creació vertadera, la que perdura en el temps, només succeeix mentre l’artista es troba fins a cert punt fora de sí, oblidat de sí, en una situació d’èxtasi. Val, però a quin lloc es troba? Està immers en la seva obra, naturalment. Arribada a aquest punt i sense haver creat encara cap obra immortal, em reconec en aquesta observació. Escriure és per a mi viure altres situacions, vagar per altres móns i oblidar-me del meu, del real, del que fa mal. Em ve ara al cap el tip de plorar que em vaig fer quan vaig haver de matar un personatge estimat i admirat a qui havia donat vida i amb qui compartia aventures. Segons Zweig la creació adopta diferents formes de fer. Un pot ser com Mozart, geni de naixement, naturalment sublim, o com Beethoven, treballador incansable, sempre retocant i arranjant composicions. També es dóna el cas del geni per casualitat, de l’home mediocre que un dia crea una obra meravellosa. Podem concloure que les obres immortals neixen quasi soles o es fan amb molt esforç o passen per pura casualitat, tot i que el que és habitual és que els tres supòsits es barregin en el mateix artista.

9 d’octubre del 2013

L’etern masculí... i femení.

La revista Time publica un article sobre una enquesta feta per científics de la Universitat de Pennsilvània anomenada “L’efecte Facebook”. S’han buscat patrons de comportament en aquesta xarxa social i s’ha estudiat si analitzant el llenguatge es pot saber l’edat, el sexe o la personalitat. Una de les conclusions ha estat l’abundància d’estereotips que fa que en un 92% dels casos sigui fàcil descobrir si parla un home o una dona. Elles parlen més de compres i pengen més fotos on surten afavorides. Ells s’interessen més per l’esport. Un altre punt interessant és que s’aprèn menys sobre qui són les persones que sobre com voldrien ser considerades (atractives, felices i triomfadores). Tornant als estereotips, ens els traurem algun dia de sobre? Deixem a banda els homes, ben considerats a tot arreu i centrem-nos en les dones que, des que el món és món hem patit de manera crònica el menyspreu, la manca de llibertat i l’aïllament intel•lectual. Sóc d’una generació que va lluitar pels drets de totes, que va disposar dels primers anticonceptius, del fàcil accés a feines remunerades, dels avortaments possibles a Londres i, sobre tot, d’un tracte igualitari guanyat a pols. Si ens fixem en la societat actual podem afirmar que a Occident, 40 o 50 anys després de l’alliberament femení, hem fet marxa enrere. És tan evident en tots els àmbits que fa mal d’ulls. Moltes, com jo, ja no retrocedirem mai, però les noves generacions s’han quedat en el camí. Què hem fet malament? És culpa dels polítics, que no apliquen correctament les lleis i sovint les fan retrocedir (avortament)? És culpa de l’abundància de nouvinguts de cultura masclista? És culpa de l’educació deficient que es dóna a les escoles i a casa? Suposo que d’una barreja de tot plegat, però principalment de les mateixes dones. Les dones hem nascut en inferioritat de condicions; llegiu la Bíblia o Aristòtil per posar només dos exemples dels milers que existeixen. Quan un ja neix per sota de la mitja ha de lluitar més que ningú per fer-se valer i posar-se al nivell dels altres. I una gran majoria de dones s’ha adormit. De vegades em pregunto perquè les nascudes als anys 50 varem lluitar tant...

23 de setembre del 2013

Vetar (o no) Catalunya dins la UE/euro


La possibilitat que Catalunya segueixi dins la UE i/o l’euro té molts detractors. He fet un resum en positiu de diferents analistes. (Miquel Puig, ara.cat/ Avery, G/ Eugeni Casanova, Vilaweb 23-9-13). Catalunya té una indústria formada en gran part per empreses multinacionals de països membres de la UE, una forta presència de bancs sistèmics (La Caixa, Sabadell) i una relació entre deute públic i PIB una mica superior al d’Espanya. Això faria que les institucions comunitàries tutelessin el procés secessionista de manera decisiva. Per tant un tema preocupant com que Espanya posaria el veto al procés no és tant evident. La independència exigiria un acord ampli entre les dues parts, imposat pels tutelants de la UE, que podria exigir unes compensacions mútues com la desaparició del veto espanyol. Els catalans portarien prop de 30 anys sent ciutadans de la UE i aplicant la legislació comunitària, que és la principal dificultat en els processos d’adhesió, per tant és fals que Catalunya trigaria dècades per adherir-se. Pel que fa a l’euro (la UE exigeix als nous membres que s’hi adhereixin) i sense membres en contra, Catalunya seria membre de la UE i de l’Eurozona des del primer moment. Espanya pot exercir el dret a veto segons l’article 49 del TUE. Segurament ho faria i l’adhesió de Catalunya a la UE es demoraria sine die. Però les institucions tutelants imposarien una solució que garantís els seus objectius prioritaris com la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones per salvaguardar les multinacionals (les industrials i la gran banca) i la unió monetària entre Catalunya i la UE. Per diferents motius Catalunya podria comptar amb el suport de diferents països de la UE i del món. Manté una relació estreta amb Israel, poderós lobby als EUA. L’ambaixador dels EUA a Londres ha admès la possibilitat de secessió. Al Regne Unit hi ha hagut moltes opinions favorables (Gibraltar hi ajuda). Els països bàltics ens fan costat. La majoria dels qui han sorgit d’un procés constituent al segle passat comprenen Catalunya. Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d’Eslovènia. Polònia escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població. Flandes té una bona relació amb nosaltres. L’opinió pública portuguesa es decanta per Catalunya. Hi ha estats com els escandinaus o els Països Baixos que valoren per sobre de tot la democràcia (el dret a decidir dels pobles). L’Argentina, Veneçuela, Cuba (ajuda catalana al 1898), Bolívia, Equador, etc, s’han separat molt de la “madre patria”. La llibertat de Timor Oriental (és un vot a l’assemblea de les Nacions Unides) és deguda molt directament a Francesc Vendrell. Ban Ki-Moon opina que cal acceptar les aspiracions genuïnes dels pobles (dit a Andorra, oficialment). Martin Schulz, president del parlament europeu va lamentar no haver aconseguit el reconeixement del català a la cambra (culpables: Alejo Vidal-Quadras, PP, i Miguel Ángel Martínez, PSOE). A més ni un sol estat ha respost a García Margallo en la seva croada contra Catalunya.

8 de setembre del 2013

Islam per a tontos

Algú em pregunta: “El Déu dels musulmans és Alà o Mahoma?”, i a mi se m’acumulen els pensaments: el famós llibre-ajuda “Windows per tontos”, els 1200 milions d’afiliats en què compta el món musulmà i el creixement sostingut d’aquesta xifra esgarrifosa. S’imposa un repàs urgent. En el segle VII després de Crist (després del cristianisme i del judaisme), Alà va revelar l’Alcorà en àrab a Mahoma (Muhammad). Paraula a paraula, durant 23 anys i usant d’intermediari l’Arcàngel Gabriel. El profeta Mahoma era illetrat i va fer un esforç de memòria per recordar les 600 pàgines (6236 versicles) del llibre sagrat. A una tasca tan feixuga el van ajudar els seus seguidors. Dos anys després de la seva mort l’Alcorà va ser escrit i distribuït arreu en V.O àrab. Els musulmans creuen en un sol Déu: Alà. Creuen que Alà va fabricar els àngels, criatures asexuades i lliures de pecat. Creuen que profetes com Adam, Ismael, Moisès, David, Jesús... van ser éssers humans perfectes. L’Islam se sosté sobre cinc pilars: 1-Només hi ha el Déu Alà, i Mahoma és el seu missatger. 2-Cal pregar 5 cops al dia, millor aplegats a la mesquita (s’entén que a les seves ciutats hi hagi una mesquita a cada cantonada). 3-Durant un mes un s’ha d’abstenir de menjar, beure i practicar el sexe marital (els altres tipus de còpula ni es contemplen) des que surt el sol fins que es pon. Després hi ha barra lliure de tot (això no està especificat per obvi). 4-Cal donar una part d’estalvis i bens (el 2,5% mínim) als pobres. 5-Si un té salut i medis ha de peregrinar a La Meca un cop a la vida. De tot plegat, sembla útil i positiu donar diners als pobres i solidaritzar-se amb ells en el dejú durant el Ramadan perquè els rics entenguin millor l’angúnia de la gana. La resta, és a dir la religió més la sunna (forma de vida, de govern, etc) més la sharia (codi de conducta, llei islàmica) fan que sigui impossible oblidar en cap moment que un és musulmà. Es viu totalment sotmès a Alà i a les seves regles. Com que l’Alcorà i la resta no s’han revisat per a modernitzar-se, es viu en el segle XXI igual que en el VII (amb un mòbil a la butxaca i ordinador a casa qui pot). En el món global d’avui cadascú pot triar la forma en què vol practicar la religió. Fins i tot és lliure de seguir la doctrina que més li agradi o de ser ateu. Però si un està envoltat de musulmans pels quatre costats, aquesta llibertat sembla bastant més difícil. I ens estem movent precisament en aquesta direcció.

28 d’agost del 2013

Nova dieta per a la"rentrée"

Hiromi Shinya s’ha passat la vida estudiant el tub digestiu d’inici a fi. Ens proposa uns hàbits alimentaris que faran que el nostre estómac i budells agafin el bonic to rosat dels òrgans sans. La seva experiència és empírica i es basa en els milers de pacients que ha tractat com a cirurgià digestiu. La seva teoria és que naixem amb un enzim mare que produeix enzims fills portadors de salut, sempre i quan no els malmetem i n’estimulem la fabricació. I això, com es fa? Molt fàcil: Consumint un 85% de productes vegetals y un 15% d’animals. Els vegetals, dividits en 60% de grans integrals i lleguminoses, 30% de verdures verdes i grogues, tubèrculs i vegetals marins, 10% de fruites, llavors i fruits secs. Les proteïnes animals (recordin: 15% del total) vindran de peixos blaus, aus, ous i llet. El bou, el xai, la vedella i el porc hauran d’evitar-se. A recordar la importància de limitar els productes làctics, tots els tes, fins i tot el verd, el cafè, els dolços, la nicotina, l’alcohol, la xocolata, els greixos i la sal. Hi ha, a més, unes recomanacions bàsiques per la correcta activació dels enzims: emprar grans i cereals integrals sense refinar, menjar la fruita de 30 a 60 minuts abans dels àpats i no picar entre hores, beure 2 gots d’aigua 1 hora abans dels menjars, acabar de sopar (menjar i beure) de 4 a 5 hores abans de dormir, menjar els aliments poc cuits, no prendre fruita oxidada (marró amb l’aire), ser disciplinat: “som el que mengem”. És importantíssim mastegar cada bocí de 30 a 50 vegades. No sé si vostès s’imaginen el que representen aquestes normes per a nosaltres: prou aperitius, prou pernil de Jabugo ni ensaïmada de Mallorca, prou sopars a última hora… Així i tot el més trist és haver de mastegar tant. Ja que és de mala educació parlar amb la boca plena, ¿com ens relacionarem, com farem safareig? Crec que s’imposa la mesura: agafar-se a allò que es pot fer de manera natural i oblidar la resta. Recordin que el Dr. Shinya es japonès, amb tot el que aquest origen comporta. Pels qui vulguin saber-ne més: "La enzima prodigiosa"
. Excel•lent lectura per a la rentrée.

21 d’agost del 2013

Què passa amb Egipte?

Dos anys enrere ens va sorprendre la “primavera àrab”, un moviment civil que havia d’impulsar una necessària evolució econòmica i social. Però els desitjos de molts ciutadans no eren universals i es van enfrontar els que apostaven pel canvi i els que recolzaven la rigidesa religiosa dels Germans Musulmans (GM). Amb els anys aquesta confraria, fundada el 1928 i prohibida regularment (per Nasser i d’altres), ha anat escalant posicions fins a col•locar els seus homes al front de països com Turquia, Llívia, Tunísia o Egipte. De vegades no ha tingut més remei que aliar-se amb els laics i simular moderació, tot i que se la conegui com el braç polític del salafisme i el wahhabisme, dues tendències sunnites islamistes radicals. Els GM són populars perquè ajuden el poble facilitant-li els serveis socials que no rep del govern. A canvi volen implantar un estat islàmic, apartar les dones i els no musulmans de la vida pública i rebutjar qualsevol aportació occidental. En els països del Nord d’Àfrica i l’Orient Proper l’intolerància religiosa empitjora l’actual panorama. La majoria sunnita detesta les sectes xiïtes d’Iran, Iraq, Síria, Bahrein o el sud del Líban. A Síria el 15% alauita té un govern del mateix color, però a Egipte els coptes, seguidors de Teodor II són brutalment perseguits després que aquest papa aprovés el cop militar (vuit milions de coptes en vies d’extinció). Cal preguntar-se com aconseguiran aquests països una transició cap a la democràcia, un pas que històricament ha estat lent i dolorós i que ha de néixer d’una societat creadora d’institucions basades en una ment oberta i lliure. Això li queda molt lluny, de moment, a tan fanàtic analfabet que es regeix per lleis arcaiques, que no és capaç de respectar opinions diferents de les seves ni de discutir per a arribar al consens. En el cas d’Egipte el camí adient no passa per la dictadura militar ni per la teocràcia. L’exèrcit és, per tradició, antidemocràtic i pro-EUA i, en aquest país, controla el 40% de l’economia. Els GM, que resistiran encara que se’ls escapci, van fundar Al Qaeda i se’ls acusa de promoure el terrorisme. A dia d’avui Occident sembla impotent i els EUA s’estan rumiant l’ajut dels 1500 milions de dòlars. Potser es qüestionen l’importància d’Egipte a la zona. Els anys 60 i 70 El Caire era el referent cultural i intel•lectual dels pobles àrabs i, militarment, representava una amenaça per a Israel. Després de dècades de desmantellament del país per part de generals corruptes i buròcrates, no li queda res per aportar al món ni tampoc res per a comprar-li. A més, el poder militar egipci fa riure comparat amb el d’Israel. A la zona han sorgit altres actors molt més interessants: Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats o Turquia. Potser els EUA prefereixin invertir els seus diners en llocs més útils i en governs més sòlids. Europa ja ho està fent, tot i que molts, com jo, som del parer que l’apropament interessat a països on domina la sharia
és un terrible error del qual ens penedirem.