23 de setembre del 2013
Vetar (o no) Catalunya dins la UE/euro
La possibilitat que Catalunya segueixi dins la UE i/o l’euro té molts detractors. He fet un resum en positiu de diferents analistes. (Miquel Puig, ara.cat/ Avery, G/ Eugeni Casanova, Vilaweb 23-9-13). Catalunya té una indústria formada en gran part per empreses multinacionals de països membres de la UE, una forta presència de bancs sistèmics (La Caixa, Sabadell) i una relació entre deute públic i PIB una mica superior al d’Espanya. Això faria que les institucions comunitàries tutelessin el procés secessionista de manera decisiva. Per tant un tema preocupant com que Espanya posaria el veto al procés no és tant evident. La independència exigiria un acord ampli entre les dues parts, imposat pels tutelants de la UE, que podria exigir unes compensacions mútues com la desaparició del veto espanyol. Els catalans portarien prop de 30 anys sent ciutadans de la UE i aplicant la legislació comunitària, que és la principal dificultat en els processos d’adhesió, per tant és fals que Catalunya trigaria dècades per adherir-se. Pel que fa a l’euro (la UE exigeix als nous membres que s’hi adhereixin) i sense membres en contra, Catalunya seria membre de la UE i de l’Eurozona des del primer moment. Espanya pot exercir el dret a veto segons l’article 49 del TUE. Segurament ho faria i l’adhesió de Catalunya a la UE es demoraria sine die. Però les institucions tutelants imposarien una solució que garantís els seus objectius prioritaris com la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones per salvaguardar les multinacionals (les industrials i la gran banca) i la unió monetària entre Catalunya i la UE. Per diferents motius Catalunya podria comptar amb el suport de diferents països de la UE i del món. Manté una relació estreta amb Israel, poderós lobby als EUA. L’ambaixador dels EUA a Londres ha admès la possibilitat de secessió. Al Regne Unit hi ha hagut moltes opinions favorables (Gibraltar hi ajuda). Els països bàltics ens fan costat. La majoria dels qui han sorgit d’un procés constituent al segle passat comprenen Catalunya. Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d’Eslovènia. Polònia escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població. Flandes té una bona relació amb nosaltres. L’opinió pública portuguesa es decanta per Catalunya. Hi ha estats com els escandinaus o els Països Baixos que valoren per sobre de tot la democràcia (el dret a decidir dels pobles). L’Argentina, Veneçuela, Cuba (ajuda catalana al 1898), Bolívia, Equador, etc, s’han separat molt de la “madre patria”. La llibertat de Timor Oriental (és un vot a l’assemblea de les Nacions Unides) és deguda molt directament a Francesc Vendrell. Ban Ki-Moon opina que cal acceptar les aspiracions genuïnes dels pobles (dit a Andorra, oficialment). Martin Schulz, president del parlament europeu va lamentar no haver aconseguit el reconeixement del català a la cambra (culpables: Alejo Vidal-Quadras, PP, i Miguel Ángel Martínez, PSOE). A més ni un sol estat ha respost a García Margallo en la seva croada contra Catalunya.
8 de setembre del 2013
Islam per a tontos
Algú em pregunta: “El Déu dels musulmans és Alà o Mahoma?”, i a mi se m’acumulen els pensaments: el famós llibre-ajuda “Windows per tontos”, els 1200 milions d’afiliats en què compta el món musulmà i el creixement sostingut d’aquesta xifra esgarrifosa. S’imposa un repàs urgent.
En el segle VII després de Crist (després del cristianisme i del judaisme), Alà va revelar l’Alcorà en àrab a Mahoma (Muhammad). Paraula a paraula, durant 23 anys i usant d’intermediari l’Arcàngel Gabriel. El profeta Mahoma era illetrat i va fer un esforç de memòria per recordar les 600 pàgines (6236 versicles) del llibre sagrat. A una tasca tan feixuga el van ajudar els seus seguidors. Dos anys després de la seva mort l’Alcorà va ser escrit i distribuït arreu en V.O àrab.
Els musulmans creuen en un sol Déu: Alà. Creuen que Alà va fabricar els àngels, criatures asexuades i lliures de pecat. Creuen que profetes com Adam, Ismael, Moisès, David, Jesús... van ser éssers humans perfectes.
L’Islam se sosté sobre cinc pilars: 1-Només hi ha el Déu Alà, i Mahoma és el seu missatger. 2-Cal pregar 5 cops al dia, millor aplegats a la mesquita (s’entén que a les seves ciutats hi hagi una mesquita a cada cantonada). 3-Durant un mes un s’ha d’abstenir de menjar, beure i practicar el sexe marital (els altres tipus de còpula ni es contemplen) des que surt el sol fins que es pon. Després hi ha barra lliure de tot (això no està especificat per obvi). 4-Cal donar una part d’estalvis i bens (el 2,5% mínim) als pobres. 5-Si un té salut i medis ha de peregrinar a La Meca un cop a la vida.
De tot plegat, sembla útil i positiu donar diners als pobres i solidaritzar-se amb ells en el dejú durant el Ramadan perquè els rics entenguin millor l’angúnia de la gana. La resta, és a dir la religió més la sunna (forma de vida, de govern, etc) més la sharia (codi de conducta, llei islàmica) fan que sigui impossible oblidar en cap moment que un és musulmà. Es viu totalment sotmès a Alà i a les seves regles. Com que l’Alcorà i la resta no s’han revisat per a modernitzar-se, es viu en el segle XXI igual que en el VII (amb un mòbil a la butxaca i ordinador a casa qui pot).
En el món global d’avui cadascú pot triar la forma en què vol practicar la religió. Fins i tot és lliure de seguir la doctrina que més li agradi o de ser ateu. Però si un està envoltat de musulmans pels quatre costats, aquesta llibertat sembla bastant més difícil. I ens estem movent precisament en aquesta direcció.
28 d’agost del 2013
Nova dieta per a la"rentrée"
Hiromi Shinya s’ha passat la vida estudiant el tub digestiu d’inici a fi. Ens proposa uns hàbits alimentaris que faran que el nostre estómac i budells agafin el bonic to rosat dels òrgans sans.
La seva experiència és empírica i es basa en els milers de pacients que ha tractat com a cirurgià digestiu. La seva teoria és que naixem amb un enzim mare que produeix enzims fills portadors de salut, sempre i quan no els malmetem i n’estimulem la fabricació. I això, com es fa? Molt fàcil:
Consumint un 85% de productes vegetals y un 15% d’animals. Els vegetals, dividits en 60% de grans integrals i lleguminoses, 30% de verdures verdes i grogues, tubèrculs i vegetals marins, 10% de fruites, llavors i fruits secs. Les proteïnes animals (recordin: 15% del total) vindran de peixos blaus, aus, ous i llet. El bou, el xai, la vedella i el porc hauran d’evitar-se. A recordar la importància de limitar els productes làctics, tots els tes, fins i tot el verd, el cafè, els dolços, la nicotina, l’alcohol, la xocolata, els greixos i la sal.
Hi ha, a més, unes recomanacions bàsiques per la correcta activació dels enzims: emprar grans i cereals integrals sense refinar, menjar la fruita de 30 a 60 minuts abans dels àpats i no picar entre hores, beure 2 gots d’aigua 1 hora abans dels menjars, acabar de sopar (menjar i beure) de 4 a 5 hores abans de dormir, menjar els aliments poc cuits, no prendre fruita oxidada (marró amb l’aire), ser disciplinat: “som el que mengem”. És importantíssim mastegar cada bocí de 30 a 50 vegades.
No sé si vostès s’imaginen el que representen aquestes normes per a nosaltres: prou aperitius, prou pernil de Jabugo ni ensaïmada de Mallorca, prou sopars a última hora… Així i tot el més trist és haver de mastegar tant. Ja que és de mala educació parlar amb la boca plena, ¿com ens relacionarem, com farem safareig? Crec que s’imposa la mesura: agafar-se a allò que es pot fer de manera natural i oblidar la resta. Recordin que el Dr. Shinya es japonès, amb tot el que aquest origen comporta.
Pels qui vulguin saber-ne més: "La enzima prodigiosa"
. Excel•lent lectura per a la rentrée.
. Excel•lent lectura per a la rentrée.
21 d’agost del 2013
Què passa amb Egipte?
Dos anys enrere ens va sorprendre la “primavera àrab”, un moviment civil que havia d’impulsar una necessària evolució econòmica i social. Però els desitjos de molts ciutadans no eren universals i es van enfrontar els que apostaven pel canvi i els que recolzaven la rigidesa religiosa dels Germans Musulmans (GM).
Amb els anys aquesta confraria, fundada el 1928 i prohibida regularment (per Nasser i d’altres), ha anat escalant posicions fins a col•locar els seus homes al front de països com Turquia, Llívia, Tunísia o Egipte. De vegades no ha tingut més remei que aliar-se amb els laics i simular moderació, tot i que se la conegui com el braç polític del salafisme i el wahhabisme, dues tendències sunnites islamistes radicals.
Els GM són populars perquè ajuden el poble facilitant-li els serveis socials que no rep del govern. A canvi volen implantar un estat islàmic, apartar les dones i els no musulmans de la vida pública i rebutjar qualsevol aportació occidental.
En els països del Nord d’Àfrica i l’Orient Proper l’intolerància religiosa empitjora l’actual panorama. La majoria sunnita detesta les sectes xiïtes d’Iran, Iraq, Síria, Bahrein o el sud del Líban. A Síria el 15% alauita té un govern del mateix color, però a Egipte els coptes, seguidors de Teodor II són brutalment perseguits després que aquest papa aprovés el cop militar (vuit milions de coptes en vies d’extinció).
Cal preguntar-se com aconseguiran aquests països una transició cap a la democràcia, un pas que històricament ha estat lent i dolorós i que ha de néixer d’una societat creadora d’institucions basades en una ment oberta i lliure. Això li queda molt lluny, de moment, a tan fanàtic analfabet que es regeix per lleis arcaiques, que no és capaç de respectar opinions diferents de les seves ni de discutir per a arribar al consens.
En el cas d’Egipte el camí adient no passa per la dictadura militar ni per la teocràcia. L’exèrcit és, per tradició, antidemocràtic i pro-EUA i, en aquest país, controla el 40% de l’economia. Els GM, que resistiran encara que se’ls escapci, van fundar Al Qaeda i se’ls acusa de promoure el terrorisme.
A dia d’avui Occident sembla impotent i els EUA s’estan rumiant l’ajut dels 1500 milions de dòlars. Potser es qüestionen l’importància d’Egipte a la zona. Els anys 60 i 70 El Caire era el referent cultural i intel•lectual dels pobles àrabs i, militarment, representava una amenaça per a Israel. Després de dècades de desmantellament del país per part de generals corruptes i buròcrates, no li queda res per aportar al món ni tampoc res per a comprar-li. A més, el poder militar egipci fa riure comparat amb el d’Israel.
A la zona han sorgit altres actors molt més interessants: Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats o Turquia. Potser els EUA prefereixin invertir els seus diners en llocs més útils i en governs més sòlids. Europa ja ho està fent, tot i que molts, com jo, som del parer que l’apropament interessat a països on domina la sharia
és un terrible error del qual ens penedirem.
és un terrible error del qual ens penedirem.
14 de juliol del 2013
« 14 juillet », la Festa Nacional Francesa
Aquest matí he anat al gimnàs amb la idea de fer exercici connectada a France 24 TV i a l’espectacle del “Défilé du 14 juillet” que commemora el fi de la monarquia i dels privilegis d’una part de la societat del 1789. Sota l’obelisc de La Concorde, de cara a l’avinguda dels Champs Élysées, s’està el govern i els convidats, disposats a gaudir de la coreografia impecable de totes les formacions, fruit de moltes hores d’assaig.
Aquest any Mali és el convidat d’honor, però no l’únic dels “aliats” africans, 13 en total. També hi té representació Croàcia, recentment incorporada a la UE i Alemanya, amb un exèrcit que encara deu portar malsons a no pocs dels presents. Desfilen els regiments de terra, mar i aire, els gendarmes, els bombers, la policia (sobre motos amb air bag) i els estudiants de la prestigiosa escola militar de Saint Cyr, que ha donat alumnes tan il•lustres com el General Charles de Gaulle. Al cap dels esquadrons aeris, la novetat de l’avió de transport fabricat a Sevilla i la broma del nom del Comandant: Fligth, es diu. Sis paracaigudistes aterren en el lloc exacte malgrat els temuts corrents d’aire de la plaça i a la tribuna, un François Hollande vestit de gris mostra un posat molt seriós i una mirada trista.
És possible que pensi que ja no es compleixen les tres paraules màgiques de “Liberté, Égalité, Fraternité”? Llibertat? Van ser molts els disturbis abans de la publicació de la llei que permetia el matrimoni homosexual. Igualtat? Podríem preguntar-ho als qui viuen en ghettos o “bidonville” i a tots els nous pobres. Fraternitat? Respecte a Mali i altres països africans, França els “protegeix” o és que vol perpetrar les colònies que va perdre fa més de 60 anys?
En finalitzar l’acte el President de la República baixa a la plaça a saludar un per un els integrants d’una llarga filera. Llavors jo em recordo del personatge de Forsyth, el Chacal, que no va poder assassinar De Gaulle per culpa del costum francès de fer petons. No és aquest el cas avui: Hollande estreny mans i prou.
I jo estic contenta: la desfilada m’ha ocupat més de dues hores amb exercicis cardiovasculars i al so de moltes marxes militars que m’han ajudat a cremar una pila de calories. Vive la République!
10 de juliol del 2013
Què ens hi apostem? Pronòstics per a la Xina
D. Acemoglu i J.A. Robinson aporten aquesta teoria sobre el futur de la Xina: “Com que està creixent sota institucions polítiques extractives, el seu creixement no podrà ser sostingut, tot i que les seves institucions econòmiques són ara molt més inclusives”.
-Política i economia extractives: només una elit s’aprofita del poder i els recursos.
-Política i economia inclusives: el poder i els recursos estan repartits.
Avui dia les empreses xineses recolzades pel Partit Comunista reben un tracte de favor i tenen carta blanca per acomiadar personal, expropiar terres i violar la llei. El control del Partit també redueix molt el necessari procés de destrucció creativa. Com és que funciona? Perquè hi ha encara molta feina a fer (la renta per càpita és una fracció de la del EUA) i perquè una part de la població ha millorat el seu nivell de vida. Però el poble xinès té molt poca llibertat i participa poc del procés polític. No s’està veient més democràcia ni més pluralisme. Fins i tot el control sobre el mitjans de comunicació i Internet és absolut.
En el cas de la Xina el procés de creixement basat en l’actualització i importació de tecnologia estrangera i l’exportació de productes de baixa gama encara pot durar un temps, però pot acabar-se quan Xina arribi al nivell de vida d’un país de renda mitjana sense que el Partit Comunista i l’elit econòmica cedeixin poder.
Com es podria evitar? Amb una transició a institucions polítiques inclusives abans que el seu creixement amb institucions extractives hagi tocat sostre.
La Xina ha aconseguit un bon creixement econòmic no gràcies a les seves institucions polítiques extractives, sinó malgrat elles. L’èxit del seu creixement es deu a passar d’institucions econòmiques extractives a unes altres molt més inclusives, cosa que va ser més difícil, i no més fàcil, per culpa d’unes institucions polítiques extractives altament autoritàries.
I vostè què n’opina? Aposta que la Xina és imparable? O que no?
Per cert, ahir en el diari Le Monde el representant xinès Zheng Yuesheng deia que les exportacions havien baixat significativament degut a la caiguda de la demanda exterior.
3 de juliol del 2013
Ser aborigen a Austràlia
Recent arribada a Darwin (nord) em vaig fixar en la població aborigen del continent, que bevia cervesa en un parc sota els rètols de “Prohibit l’alcohol”. Em van seguir cridant l’atenció en el meu camí cap al sud: negres, bruts, descalços i sempre desocupats; com en el film Los lunes al sol. Vaig preguntar entre els companys de viatge locals: “No tenen remei, són com són”, van respondre aixecant les espatlles”. Així i tot, arreu del país s’elogia l’art rupestre dels nadius (rock art), les seves pintures i instruments musicals i, amb una mirada per sobre, sembla que siguin l’orgull nacional.
Arribada a l’Austràlia profunda, la del centre, vaig visitar el parc nacional Uluru. El guia aborigen Vincent (a la foto), descendent dels Mala, ens va explicar la seva cultura en aquell lloc sagrat on els esperits de les pedres guarden històries ancestrals. En acabar, en Vincent ens mirà de fit a fit: “El nostre poble està acabat. Els nostres fills no poden anar a escola a aprendre la seva llengua. Ens està vetat treballar en un Mc Donalds i a qualsevol lloc de blancs. Se’ns tracta com a escòria. Ens deixen votar, sí, però no tenim representació parlamentària i, com que som pocs... Rebem una subsidi mensual per callar. Dieu això als vostres països, que se sàpiga”.
Em vaig recordar dels maoris. A Nova Zelanda els aborígens no són indigents. Tenen feina i són més respectats. Austràlia, amb un PIB molt alt i considerada un país capdavanter, s’ha apropiat de la història i la cultura aborígens a canvi d’uns diners que fan que se senti menys culpable, tot i fomentar la ganduleria i el vici dels qui cobren un sou caigut del cel.
Sempre al llarg de la història els colonitzats han estat sotmesos, massacrats i aniquilats pels colonitzadors, abans o després. No s’ha valorat els coneixements que puguin aportar les minories, considerades gent de segona. Això sí, els colonitzadors n’han tret tot el suc possible. Faltaria més!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





