1 de juliol del 2015

"Odd" o rara

Resulta tan difícil ser un més del ramat com mantenir-se’n al marge. No; no he descobert la sopa d’all. Passa que, de vegades, aquesta veritat encara em sorprèn.
   Vaig viatjar sola fins a Jakarta per a iniciar un viatge cap a Bali amb un grup anglòfon. Tinc costum d’intercalar viatges sola i acompanyada, aquests amb la sana finalitat de no perdre el costum de compartir. Vull dir compartir el transport i les visites, i també la habitació, els àpats i les cerveses. Els meus vuit companys són agradables i educats, han vist món i tenen conversa (molta). Tot va sobre rodes. Tot? No!
   Cada tarda, després d’aguantar hores de xerrameca sobre els múltiples temes (la majoria avorrits) que fan que els humans no puguin guardar un minut de silenci, tinc el cap com un timbal i ganes de xisclar un sisplau-necessito-estar-sola! Llavors invento excuses, algunes molt imaginatives, per fotre-el-camp-d’una-punyetera-vegada.
   El resultat és que, com que cada dia faig alguna “raresa”, acabo essent la “strange, odd” de la colla... i això té un preu. Un dia, per exemple, vaig decidir no participar en una breu activitat de tarda per gaudir d’una estona de solitud. Però el ramat va desaparèixer fins l’endemà, oblidant-se totalment de mi.

   Conclusió: si no demostro una integració al grup en cos i ànima, aquest no em té en compte. No estic insinuant que em castiguen, no; senzillament no es recorden de mi. Com que ara hi sóc i ara no... 

4 de juny del 2015

Robatori a Lisboa

Surto del metro a pas àgil i alegre: Lisboa i els seus secrets m’esperen. Un sol espatarrant il·lumina el cel de color blau primavera mentre enfilo l’avinguda cap a l’hotel. El recepcionista em saluda i em demana que m’identifiqui. Jo em trec la motxil.la de l’esquena. Mal assumpte! La cremallera està oberta de bat a bat.
   Passat el primer moment d’alarma en descobrir que he estat víctima d’un robatori en tota regla, truco als bancs per anul·lar les targetes i m’informo d’on és la comissaria més propera.
   La sala és plena a vessar de turistes enfadats o resignats esperant ser atesos pels dos únics policies que feinegen amb calma davant l’ordinador. Em fixo en el més jove, en Pedro. Té un matrimoni de jubilats francesos al davant i no s’entenen. Amb ganes de col·laborar i, sobre tot, de fer-ne avia, em proposo d’intèrpret. El noi, que segur que parla castellà, vol que tradueixi francès-anglès. Quan els gavatxos s’aixequen, després d’agrair-me reiteradament l’ajuda, és el meu torn.
   El problema és que és dissabte i les ambaixades no funcionen fins dilluns, que és justament quan hauria de tornar a casa. Mostro a en Pedro la foto del DNI que duc al mòbil; fins i tot els demano l’ordinador per imprimir el document que tinc al Drive del Gmail. Ell, mentrestant, truca al número d’emergències de l’ambaixada espanyola. Però, ai!, és l’hora de l’aperitiu i no hi ha manera que responguin. El policia suggereix que vagi a fer-me les fotos de carnet que necessita; em costa trobar un fotògraf obert a les dues de la tarda, però ho aconsegueixo.
   Mentre era fora han passat coses: l’ambaixada finalment ha respost i en Pedro em mostra cofoi la meva cartera. Òbviament no hi ha diners, però sí el DNI i la Visa. Perquè s’hauran quedat la targeta de Caixabanc, la sanitària i la 50 x 30 del metro de Barcelona? Com és que la meva cartera ha arribat tan aviat a la comissaria? Perquè hi ha precisament el DNI? Preguntes sense resposta. Ara toca dinar i gaudir del cap de setmana.

20 de maig del 2015

La llei del mínim esforç

   Sembla ser que s’han posat de moda els homes amb panxeta (fofisano en castellà, dadbod en anglès). Algú que no m’ha preguntat a mi ha decidit que a les dones ens agraden els homes amb cossos de papàs que ni fan esport ni es priven de menjar i beure; i molts s’hi han apuntat. No qüestionaré el millor o pitjor estat de salut d’aquests models que tant s’allunyen dels cànons clàssics; n’hi ha prou en destacar que el perímetre abdominal està directament relacionat amb les malalties cardiovasculars.
   Un assumpte que sí que em preocupa com a metgessa és veure que pares i avis porten els nens asseguts al cotxet fins que ja no hi caben (literalment). Ara les criatures de fins a quatre o més anys no corren pel carrer ni pels passadissos del metro. Van entaforats en un espai tancat i els reprimeixen la seva energia natural a còpia de dolços. Quan són més grans (quan es fa impossible clavar-los al cotxet) els col·legues pediatres me’ls envien a fer radiografies de malucs i genolls. Els pobres nens, obesos i poc energètics, no tenen cap malaltia; senzillament no estan acostumats a fer servir les cames. Ningú s’ha preocupat d’enfortir-les i se’ls han anat debilitant.
   Aquests dos exemples tenen una base comuna: s’ha triat el camí més fàcil i menys cansat. Perquè esforçar-se tant? Es canvien les modes i avall! A més, van de bracet amb els temps actuals. La gastronomia està a l’ordre del dia (a Occident, és clar, perquè a la resta del món es conformen amb arròs bullit), i no es pot demanar als avis que corrin tot el dia darrere la canalla (ja se’ls obliga a educar una segona generació).
   Són molts i variats els exemples que il·lustrarien aquesta llei del mínim esforç que, si no ens ha passat factura (que sí), ens la passarà aviat. Però, naturalment, es tracta de ser feliç ara. A qui li importa el demà?  
(foto lliure de Dreamstime)
  



5 de maig del 2015

Entrega del Premi Carme Lafay 2015

Els escriptors dels dotze relats finalistes i jo mateixa ens vàrem reunir ahir, 4 de maig, al local gracienc de “Aula de Escritores”, acompanyats del propietari i director, en Lluc Berga. Celebràvem l’entrega dels 300€ del primer premi de relat que convoco.
   El guanyador va ser en Jordi Serra Mayoral, veí de Barcelona, amb el conte “La vida i els gats”. El primer finalista: “Mala companyia”; el segon: Pssssssicosi?; el tercer: “Carrusel”.
   Es va proposar als participants fer un ebook amb els relats del concurs i penjar-lo a diverses plataformes online en forma de descàrrega gratuïta.
   Podeu trobar a Youtube el vídeo commemoratiu de l’acte.

   Felicitats als 59 participants! Us espero l’any que ve en un nou repte literari.  





   

21 d’abril del 2015

Em faig freelancer

Arran de la crisi, amb els canvis socials i la creixent precarietat laboral molts han hagut de tirar pel dret i fer-se freelance. D’altres busquen una feina extra amb un sobresou que els permeti arribar a final de mes.
   Està decidit! Jo també m’apunto. Puc triar entre associar-me a una plataforma basada en tecnologia, com Uber (et cobra un 20%), Amazon o Airbnb, o crear una empresa on line. Abans, i a banda del que és obvi, necessito coneixements en Web 2.0, SEO i màrqueting... i ser un bon venedor. Els blocs que consulto m’aconsellen: he de poder compaginar vida personal i familiar, marcar-me un horari per no fer més hores que un rellotge i preveure que no tindré dret a baixes ni vacances pagades; el meu sou serà fluctuant i m’ho hauré de fer tot jo sola. Caldrà donar-me d’alta als autònoms (1000€/mes si vull cotitzar el màxim) o a una cooperativa on line que em permeti facturar i cobrar la feina mentre cotitzo per dies treballats (em cobra 20€ d’inscripció, 80€ de dipòsit i un 6% de cada factura). Podré amb tot plegat? És un pas endavant o un pas enrere?
   Segons un article de Forbes, l’any 2020 (falten 5 anys!) als EUA el 50% de la força de treball serà freelance. La “freelance economy” es defineix com el canvi de feines a temps complet per feines a temps parcial i temporal en treballadors que van per lliure. Recordo que Robert Owen va formular l’objectiu de vuit hores de feina, vuit de recreació i vuit de descans; corria el 1817. A Espanya la jornada de 8 hores es va aprovar per decret el 1919 després d’un fet catalitzador: la vaga de 44 dies dels treballadors de Barcelona. (14.1-Jornada laboral).
   Una discussió sobre si aquest nou plantejament de la feina és lícit o desitjable ens duria massa lluny. Només vull constatar que el canvi ja el tenim aquí i que es preveu que vagi a més. I podem afirmar que les noves tecnologies, per bé o per mal, l’han fet possible. 
(foto lliure de Dreamstime)
  

    

10 d’abril del 2015

Perquè enganxa Estat Islàmic?

Davant la proliferació de grups terroristes al món la pregunta que ens fem tots és: quins motius impulsen a ciutadans occidentals a unir-s’hi? El mateix es va preguntar fa uns anys l’escriptor Yasmina Khadra (un ex-militar algerià) en una recomanable novel.la: L’Attentat (original en francès). Partirem del supòsit que cada cas és diferent; tot i així hi ha punts comuns.
   Nicolas Hénin, hostatge d’Estat Islàmic durant un any, opina: “Hi ha un munt de persones perdudes, persones que viuen en una mena de desert cultural, i que reemplacen aquest desert, aquest no res, per la idea que poden tenir un destí, que serveixen per alguna cosa, que poden realment ajudar. Estic segur que molts djihadistes que van a lluitar a Síria estan convençuts que van a ajudar. En arribar a lloc s’adonen de la realitat de la guerra i del seu propi error, però els fan un rentat de cervell. En aquest moment alguns volen tornar a casa; llavors els retenen. Els altres es transformen en djihadistes de sang i fetge”. En el seu assaig Jihad Academy, el periodista va més enllà: “Per fer un jihadista no cal gran cosa. Agafeu una personalitat una mica dèbil o un cap una mica buit, empleneu-lo d’una dotzena de paraules en àrab i de nocions molt bàsiques d’Islam, que no tenen res a veure amb l’Islam”...
   La realitat és que Estat Islàmic sap conquistar seguidors arreu d’Occident. Com? Fent servir els mateixos referents que tenen ells a partir d’una cultura comuna que passa per Facebook i Twitter; tots han jugat als mateixos videojocs i llegit els mateixos llibres. Segons Hénin, els fitxatges no són sirians ni iraquians. O sigui que és gent de casa nostra a qui Estat Islàmic, a més de fer-se molta propaganda i ser mediàtic, ofereix suport moral (com una família), menjar i llit. I un valor important: la recuperació de l’autoestima. Una dada: A França, on l’islamofòbia està a l’ordre del dia, el 22% dels “seus” djihadistes provenen de la religió o cultura catòlica i fins i tot jueva.
   Si és cert que el terrorisme enganxa, té molt a veure amb la decadència d’Occident, amb els seus governs cada cop menys eficaços, amb polítics corruptes que, cínicament, només pensen en ells, provocant que molts ciutadans se sentin menyspreats.
   Al final de totes les coses sempre hi ha l’ésser humà, tan esquifit, tan carregat de por i de necessitats.




1 d’abril del 2015

Trasplantament de cara: un castell ben carregat

Com molta gent vaig quedar bocabadada davant l’equip de 45 professionals que va culminar amb èxit una intervenció capdavantera al món, un equip multidisciplinari que, a la Vall d’Hebron de Barcelona, es va atrevir a salvar la vida d’un home que patia un tumor vascular agressiu que ja havia conquistat bona part de les artèries de la cara i el coll. Dels set hospitals del món que disposen de programes actius per aquesta intervenció, el nostre va ser l’únic que li va donar esperança... i el pacient ja s’està recuperant.
   El que vull destacar aquí són les qualitats que han calgut per culminar un projecte d’aquesta magnitud:
-Generositat per part del donant de cara i de la seva família.
-Il·lusió del personal per la seva feina.
-Perseverança: han necessitat dos anys per a trobar un donant.
-Voluntat: per a mantenir el pacient estable durant l’espera i per assolir les fites.
-Capacitat organitzativa: per a quadrar les agendes de 45 professionals, compondre els equips quirúrgics, pautar l’ordre d’intervenció de cadascú...
-Ganes d’arriscar-se en innovació i intel·ligència per a una intervenció capdavantera al món amb els seus corresponents tractaments i recuperació post quirúrgics.
-Treball en equip, que obliga a proposar, escoltar els altres i arribar a acords.
   Em ve al cap una imatge: l’enxaneta aixecant el braç damunt el primer 4 de 10 amb folre i manilles de la nostra història castellera. Felicitats, companys! Ara només cal descarregar.

Carme Lafay, metge radiòleg de Primària (ICS).