19 de novembre del 2014

Reformar Espanya?

Afrontar els nous reptes que presenta el futur, crear llocs de treball o tenir empreses competitives no sembla possible sense una reforma prèvia d’Espanya. Es pot o és només una utopia?
      Estem parlant d’un país que ha estat sempre a la cua d’Europa, que no va pujar al carro de la industrialització quan tocava (David Landes, “The Wealth and Poverty of Nations”) i que abans de la crisi tenia un boom prodigiós que va resultar ser mentida i que era el resultat lògic i previsible d’un Estat sense cultura productiva ni responsabilitat fiscal (Josep Maria Centelles, “Entender Cataluña”).
      La cort dels polítics ha fet perdre la xarxa de Caixes d’Estalvis que donava servei a les PIMES i a l’economia local i ha arrelat la cultura de la subvenció. Les dretes neoliberals, que ja se sap especuladores, no han estat a més capaces d’una ètica empresarial productiva com en altres països capitalistes occidentals. Aquesta mateixa cort ha col·locat massa amiguets canalles com a empresaris, una gentussa que es burla de l’economia productiva i que va de cara al negoci ràpid emparada pel BOE; així la gent honesta, que n’hi ha, es troba totalment desmotivada. Existeixen però, multinacionals espanyoles basades en la innovació (Inditex-Zara de Galícia, Grífols de Catalunya, Mercadona de València, Gamesa de Biscaia...), la majoria perifèriques, perquè Madrid segueix essent un lloc on les empreses productives no tenen ni veu ni vot. Diu Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 10-2-2014): “España no es ni puede ser un conjunto de provincias pastoreadas desde Madrid con criterios de un centralismo definitivamente caduco”.
      Algú pensa que es pot canviar això? Potser sí i només en el cas que es modifiqui el sistema electoral vigent. Però ningú, absolutament ningú a Madrid ha fet de moment un pas en aquest sentit. Doncs és absolutament impossible, ara per ara, reformar Espanya.








12 de novembre del 2014

Els disbarats de la Constitución Española de 1978

En el seu assaig “Entender Cataluña”, que els recomano, Josep Centelles i Portella avisa: “No acceptin els discursos que posen la Constitución com a argument. No facin el ridícul. Aquest pacte constitucional va ser útil; però ja no ho és. És vella i, sobre tot, es presta a interpretacions sibil·lines”. Vegem els seus arguments.
      La Constitución es va pactar abans del món de la comunicació actual, sense que hi sortís el concepte d’Europa ni els noms de les Comunitats Autònomes. Les primeres línies parlen de la voluntat de “Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’article 2º diu que la Constitución “reconeix i garanteix el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren”. Què se n’ha fet d’aquest pacte? Ignorar-lo. Llavors va néixer el “café para todos” i les lleis d’harmonització. Com a catalans en l’única cosa que ens hem diferenciat és en pagar més que els altres.
      El primer gran disbarat va ser el model fiscal. Es van muntar Governs Autonòmics que només gasten i no tenen quasi cap responsabilitat fiscal. Com podem creure en programes electorals d’algú que promet i promet, però que no recull diners? Per a governar cal recollir primer i gastar després. Sense la primera responsabilitat no hi ha autonomia, només descentralització; vaja, que s’administren les rendes d’un altre. Res més.
      La Constitución va ser un pacte segellat pels franquistes i l’oposició democràtica. Per això conté frases que jurídicament són un disbarat. Per això el contingut no és totalment democràtic.
      Ja seria hora de tenir una Constitución democràtica. Però en la cultura estatocràtica d’Espanya i en la situació de bipartidisme tancat que vivim, no sembla gens fàcil.
      Només un apunt final. Quan es diu que la Constitución no permet fer un referèndum s’està faltant a la veritat (article 150.2). És clar que, llavors, Espanya no seria la que és.



29 d’octubre del 2014

Les pensions del "Sí Sí"


El tema de les pensions preocupa a tot Occident. El drama de fons per aquests sistemes és que, gràcies a la qualitat de vida i als avenços científics, la població ha envellit. Els nens del baby boom dels anys 50-60 estan en edat de jubilar-se i les possibilitats de la població activa de treballar s’han reduït molt (The End of Work, de Jeremy Rifkin) i disminuiran encara més en el futur.
      Això té una importància cabdal perquè els diners que paguen els treballadors d’avui s’utilitzen per pagar els pensionistes d’avui. Quan vostè es jubili els joves que treballin pagaran la seva pensió; perquè vostè la cobri com previst, hi ha d’haver suficients treballadors en actiu i ben pagats.
      Ara a Catalunya per cada pensionista hi ha 2,54 treballadors (a Espanya 2,48). El salari mitjà anual de Catalunya és de 24 449 euros (a Espanya, 22 790).  Es pot dir que les pensions que podrien pagar-se en una Catalunya independent estarien garantides i podrien ser un 10% més altes que ara. (És l’hora dels adéus?, de Xavier Sala i Martín).
      Si s’haguessin fet bé les coses, com estalviar en èpoques de vaques grasses, la Seguretat Social tindria un fons de reserva grassonet. No és així; queden només 46 000 milions d’euros. En qualsevol cas, si Catalunya s’independitza haurà de negociar la divisió del deute de l’estat espanyol, i també la dels actius, i haurà de reclamar el 74% d’aquest fons de reserva, o sigui 33 800 milions. Aquesta quantitat, que no és per pagar les pensions com ja s’ha explicat, servirà per reduir el deute net de l’estat espanyol que els catalans haurem d’assumir.
      Com diu en Sala i Martín, "que dormin tranquils els jubilats catalans que, no només no perdran les pensions, sinó que els les poden augmentar".
      Un motiu més pel Sí, sí.


15 d’octubre del 2014

Dolor "halal"

Halal pot ser sinònim de sofriment animal, i no estem parlant dels països musulmans, sinó de la UE on els escorxadors halal permeten que vedelles i xais sentin dolor mentre se’ls sacrifica. Vegem com és possible.
      L’Alcorà, 2:173 diu: “Se us prohibeix menjar carn de l’animal mort de manera natural, la sang, la carn de porc i la de l’animal que no se sacrifiqui en nom d’Al·là. No obstant això, no es considerarà falta quan un es veu obligat a fer-ho en contra de la seva voluntat i sempre que no es tracti de desobediència”. 
      Els musulmans es remeten a les normes halal, que són les associades als aliments acceptats per la sharia o llei islàmica. A la pràctica vol dir que l’animal, mentre és viu, ha de ser degollat d’un tall al coll de cara a La Meca per un botxí musulmà que consagrarà la seva carn a Al·là. Fins aquí jo només objectaria que l’acte de degollar en sèrie té per si sol connotacions salvatges, però passi. El que voldria expressar és que segons si qui fa la feina és més o menys fonamentalista, l’animal estarà totalment conscient de principi a fi; o no.
      Què diu la normativa europea? Segons la Directiva 93/119/CE del Consell (22 desembre 1993), “qualsevol implicat en la matança dels animals ha d’adoptar les mesures necessàries per evitar-li el dolor i reduir-li al mínim l’angoixa i el patiment durant el procés de sacrifici o matança. Els animals només es mataran previ atordiment. Es mantindrà la pèrdua de consciència i sensibilitat fins a la mort de l’animal”. Fins aquí, d’acord. Seguim: “... amb l’excepció del sacrifici ritual autoritzat com a Kosher i Halal”. Caram! Deu ser que la sola invocació de Yaveh o Al.là dóna a vedelles i xais una mort dolça. L’afegitó és que cada estat pot endurir la llei, si vol (només han volgut els Països Baixos i Polònia). Per què?
      Segons l’Alcorà, mentre l’animal estigui viu fins a la mort es pot menjar, i quan està estabornit és viu. O sigui que no caldria que patís. Però no tots els musulmans són iguals i n’hi ha que apliquen la sharia a la seva manera: amb dolor. Els escorxadors han vist com en tres anys els sacrificis halal s’han multiplicat per quinze. En front d’uns beneficis que van a l’alça, no és qüestió de posar pegues. Fins i tot toleren anar més lents (és més ràpid matar vedells atordits que ben conscients (58 per hora versus 20 a 25 per hora); qualsevol cosa per tal de no perdre un client. Cal preguntar-se: i els vedells, que no tenen drets?
      En el món civilitzat respectem els animals. Per uns calerons de més no hauríem de tolerar aquesta barbàrie. 
      Només un apunt final: qualsevol animal que vagi a l'escorxador ha de suportar llargues esperes durant les que pateix un fort estrés perquè olora la por dels que sacrifiquen davant d'ell. No hauríem de ser menys carnívors tots plegats?  


1 d’octubre del 2014

Perquè es fan les guerres?

Pels recursos, pel territori, pel poder... Podem anar més enllà: perquè som violents, perquè no controlem els nostres desitjos, perquè tenim por... En Jiddu Krishnamurti, famós escriptor i pensador indi del segle XX, ho explica així:
      “Les persones, cada u de nosaltres, crea el món en què vivim. La guerra és només el símptoma d’una malaltia de base, que ve donada per les aportacions negatives que cada ésser individual fa a la societat. Si som envejosos o ignorants, així serà el món que tindrem. Però si el volem diferent, caldrà que abans haguem produït aquest canvi en el nostre interior. Tendim a creure que la legislació o el líder de torn poden resoldre el problema de la guerra i, com que defugim les responsabilitats, ens confiem a grups de poder que, normalment, són ineficaces. És un error. Nosaltres mai crearem una societat pacífica i intel·ligent si, com a individus, som intolerants, brutals i competidors. La manca de bondat, afecte o seny en les nostres relacions amb els altres produirà inevitablement conflicte, antagonisme i confusió. La societat és una extensió de l’individu; la societat és la projecció de nosaltres mateixos. Com pot haver-hi fraternitat al món si som gelosos, si odiem, si som cobdiciosos o voraces? Hem de canviar la nostra manera de pensar i de fer, hem de mirar cap endins enlloc de mirar en fora. Hem de prescindir de les coses superficials i transitòries i, pel tema que ens afecta, tenir plena consciència que l’acte de matar no està en cap cas justificat.” (Extret sintètic de diferents textos de Krishnamurti).
      Al món hi ha més d’una trentena de conflictes armats vigents. Alguns s’arrosseguen des de principis del segle XX. La ONU els classifica com a “grans guerres” si superen els 10 000 morts/any, “guerres i conflictes” entre 1 000 i 9 999 morts/any i “petits conflictes” els de menys de 1 000 morts/any. (font: Wikipedia)






24 de setembre del 2014

Per un nou model educatiu

L’actual sistema educatiu està obsolet. Encara és necessari saber-se els temes de memòria? Fan falta tants llibres, en paper o digitals, o sigui les mateixes eines en un suport diferent? La resposta és: no; el nostre sistema no pot funcionar de cap manera per a preparar individus pels reptes de la societat contemporània.
      El coneixement que es pretén ensenyar als alumnes és a tot arreu, no tancat en llibres creats per a persones individuals, partidistes en algun sentit i que, sovint, adoctrinen segons tal o qual filosofia o opinió. El coneixement és il·limitat i té infinitat de punts de vista perquè prové d’un món global que s’intercomunica amb una gran facilitat. És ben trist haver-se de conformar amb el que està a la venda seguint els gustos i les necessitats de governs i educadors més o menys maldestres que, de manera conscient o no, manipulen enlloc de preparar.
      Què caldria fer? Adquirir la idea que cal ensenyar els alumnes a buscar informació a tot arreu, a no acontentar-se amb la rebuda dins l’àmbit familiar, escolar ni local (són necessaris els idiomes). Els professors, seguint el temari del curs i la matèria, hauran de proporcionar les eines per entendre aquesta informació, destriar-ne el gra de la palla, qüestionar-la i criticar-la. S’haurà de desenvolupar la comprensió lectora i el sentit comú. I naturalment pares i mestres hauran de preparar-se per a convertir-se en referents educatius. Aquesta forma de fer seria aplicable a qualsevol assignatura, per la qual es proporcionarien també els fonaments necessaris.
      Un sistema basat en el pensament i no en la memòria faria ciutadans capaços de posar en dubte el que diu la premsa o el govern, capaços de buscar i trobar feina; en una paraula, persones que decideixen per si mateixes el seu futur.    
Article inspirat en el bloc d'Enrique Dans. Trobaran l’article aquí:
http://bit.ly/1obfI5f



17 de setembre del 2014

Cotxe elèctric i electricitat

La xarxa elèctrica, interconnectada, distribueix l’energia que produeixen les centrals tèrmiques, hidroelèctriques, nuclears, els parcs eòlics i les hortes solars principalment.  
Un tema molt important i desconegut és el seu rendiment. En el cas de les no renovables es perd un 66% de promig; és a dir que, de cara al consumidor, els dos terços de l’energia primària del carbó, gas, petroli o urani es malbaraten. Quan el corrent arriba a un endoll de casa nostra només estem aprofitant un terç de l’energia en relació a l’inici del procés. En canvi si fem servir únicament energies renovables, sol o vent per exemple, per molt que en traguem profit no disminuiran, per tant podem considerar que no tenen pèrdues.  
El carbó, petroli, gas, urani son fàcilment emmagatzemables, en canvi l’energia elèctrica és més difícil d’acumular; per tant ens caldrà trobar solucions, que ja n’hi comencen a haver (hidrogen, centrals hidràuliques reversibles i altres), per emmagatzemar-la quan la generem via renovables.
Malauradament el 81% de l’electricitat del món s’obté a dia d’avui de combustibles no renovables (sobre tot fòssils que emeten molt CO2) i només el 19%, de renovables.
        Dit això veiem com està el tema del cotxe elèctric. Es tracta de substituir la benzina, el gasoil o el gas per electricitat, de forma a no emetre CO2. És un dir, perquè dependrà d’on provingui aquesta electricitat. L’electricitat no neix de la natura per generació espontània. Per tant perquè el cotxe elèctric sigui “net” l’electricitat que consumeixi haurà de provenir dels salts d’aigua, del sol, el vent, les ones o les marees. Això no ho expliquen els fabricants de cotxes (l’automòbil elèctric està molt subvencionat). Ara per ara, tenint en compte que les renovables han fet marxa enrere degut a les pressions dels monopolis de les no renovables, el fet que el cotxe sigui elèctric no canvia gran cosa a l’efecte hivernacle global.
      És cert que s’han fet esforços en moltes direccions, però les noves energies encara representen un tant per cent massa petit del global total. És sabut que els combustibles fòssils s’estan exhaurint (diuen que el 2060 no quedarà res). Mentrestant caldrà posar límits al seu consum, però els governs no hi ajuden, al menys a casa nostra... i no parlem de països com la Xina. A Occident els partits ecologistes estan reculant des de fa uns anys.
      La fada de la vareta màgica que ens proposa un canvi energètic radical ja ha aparegut en escena. Com és que ningú li fa cas?