23 de juliol del 2014

Gaza en el punt de mira

Hi ha qui pensa que Israel fa servir la guerra per aconseguir objectius que se li han escapat des de la política.
      La periodista Nazanin Armanian (www.nazanin.es) diu això i molt més en el diari digital www.publico.es el 20/7/2014. Per aquesta iraniana que viu a Barcelona, els actuals atacs a Gaza busquen objectius definits; alguns dels anteriors van ser preservar una coalició de govern, desviar la atenció pública d’algun escàndol o entrenar les tropes israelianes en un camp de batalla real. El que Netanyahu pretén ara seria tornar a mostrar-se com un home dur davant de l’ultradreta tot i debilitant l’estructura de Hamas sense destruir-la (la necessita per a gestionar el gueto de Gaza i per atacar els palestins amb aquest pretext cada dos per tres). L’objectiu visat per Israel és el poble palestí. Els atacs radicalitzarien Hamas i podrien provocar un conflicte interpalestí. De passada castigarien Mahmud Abbas per haver-se atrevit a demanar el reconeixement de Palestina a l’ONU. Podrien arruïnar el pla de pau dels EUA, llançar el missatge que no cal l’ajut de Washington per fer guerres destructives (prepotència de: aquí mano jo) i exhibir el seu poder a la regió. De passada provarien els seus nous artefactes (Israel és un dels principals fabricants d’armes del món). Sense oblidar que en aigües de Gaza hi ha un jaciment de gas, l’explotació del qual s’ha negociat amb Putin, i que seria indesitjable que l’Autoritat Palestina s’acostés massa a Moscou. Arran de la mort en estranyes circumstàncies de tres adolescents israelians, Armanian afirma que s’està fent servir el Pla Dagan del 2001 (matar civils israelians per justificar operacions militars contra enemics).
      Amira Hass és corresponsal del diari israelià Haaretz als Territoris Ocupats. El passat 21/7/2014 escrivia “Reaping what we have sown in Gaza” (Recollint el que hem sembrat): “Aquells que van refusar la proposta de pau de Fatah i Arafat per dos estats, que s’empassin ara Haniyeh, Hamas i el BDS (crida contra l’apartheid israelià, www.bdsmovement.net). Els qui van fer que Gaza fos un camp d’internament i càstig per 1.8 milions d’éssers, que entenguin el perquè dels túnels sota terra. Els que van sembrar l’aïllament i el setge, que recullin el foc dels coets. Quins drets es creuen que tenen els qui, durant 47 anys, han expropiat terres, multiplicat els assentaments i sembrat odi i dolor?”. Hamas els està destruint la tradicional doble moral en la qual són uns mestres. Aquestes eminències del Shin Bet (servei de seguretat interior d’Israel) no entenen que són ells mateixos els creadors de tota la violència que els està caient al damunt”. 
      Ahmad Jaradat, a www.alternativenews.org, 21/7/2014, creu que a Cisjordània el sentiment general és que, si les atrocitats segueixen a Gaza, es veuran empesos a una Tercera Intifada.
      Hi ha alguna solució? Entrevistat per TV5 Monde el 22/7/2014, Ofer Bronchtein, israelià domiciliat a París, fundador del Fòrum Internacional per la Pau (que busca la reconciliació Israel-Palestina) creu que la comunitat internacional té massa interessos a la zona per voler la pau; la seva proposta és que es donin les claus de Gaza a Mahmud Abbas amb l’ajuda de la Lliga Àrab, Qatar, etc.
      A www.obamaworld, 14/7/2014, el periodista Jordi Pérez Colomé diu a l’article “Gaza, Gaza, Gaza i l’avió d’Ucraïna” que, davant Hamas que vol el final del bloqueig i l’alliberament dels seus presos, l’enemic exigeix seguretat absoluta i la desaparició dels coets. Com ho aconseguirà Israel? Allargant una guerra de desgast fins que a Gaza es quedin totalment sense recursos.
      Davant aquest drama jo prefereixo quedar-me amb l’espurna d’esperança de grups com #JewsAndArabsRefuseToBeEnemies. 



16 de juliol del 2014

Malala, et necessitem

La Malala Yousafzai té disset anys. Als onze, aquesta famosa activista pakistanesa es va adonar que, sense escolarització, a les nenes del seu país els esperava un futur miserable. Recolzada pel seu pare, va plantar cara als talibans propagant un missatge a favor de l’educació de les dones arreu del món. El càstig no es va fer esperar i un tret al cap la va mantenir un temps entre la vida i la mort. Tot i així la seva lluita no s’ha extingit i, de reconeixement en reconeixement, aquesta jove menuda que es fa escoltar per periodistes i polítics destil·la tendresa i provoca l’admiració de tothom. De moment però, Pakistan ocupa una de les últimes places del Global Gender Gap Report del 2013, que classifica els millors països per les dones en quant a la igualtat de sexes a tots nivells. Islàndia, Finlàndia, Noruega, Suècia i una sorprenent Filipines, ocupen les primeres places d’aquest rànquing.
      A casa nostra fa molts anys que hi ha lleis i normatives per a no discriminar pel sexe. En canvi altres assumptes relacionats amb l’educació no van gens a l’hora. Fixem-nos per exemple en el gran nombre de fracassats escolars, en el nivell descendent dels coneixements adquirits pels alumnes, en el llenguatge vulgar utilitzat per periodistes i personatges públics, en les constants faltes al respecte envers la gent gran i en general en l’àmbit familiar, en les agressions verbals i físiques per un sí o per un no... la llista seria interminable. I pot fer-se extensible a la majoria dels països d’Occident.
      Recentment el món del futbol (i concretament el Barça) ha posat la guinda al pastís. El fitxatge del mossegador Suárez i el fet d’assegurar que aquest personatge està “en la línia de l’equip” han decebut a molts. El Barça ja no és “més que un club”. Algú de la directiva hauria d’haver pensat en els milions de joves que copien els seus herois. El futbol marca tendències. Ja fa anys que, per culpa d’aquest mimetisme, les escopinades flemes o esputs conviuen amb nosaltres. Les trepitgem, patinem sobre elles i de vegades, aterren de sobte sobre la nostra pell. Formen un conglomerat de saliva i moc, de consistència variable, i poden ser transparents, blancs, groguencs, verdosos o sanguinolents segons continguin o no virus, bacteris, fins i tot el bacil de Koch. Imagino que els escopidors ni ho saben; són massa incultes.

      Per això jo li demanaria a la Malala que es passés per aquí aportant la seva joventut d’idees clares i ganes de canvi i ens donés un bon cop de mà. La nostra societat està en caiguda lliure pel que fa l’educació. Malala, et necessitem!

9 de juliol del 2014

El califat del segle XXI

Després de la Primera Guerra Mundial van desaparèixer els imperis rus, otomà i austrohongarès. A l’orient mig les cultures turca, persa i àrab varen derivar en Turquia, Pèrsia i vint-i-dos estats àrabs, alguns sota control colonial, cap dels quals és ara un veritable estat-nació, resultant-ne que la nació àrab no té una estructura comuna de referència. Es varen fer intents per a unir-la, com el panarabisme de Nàsser o la creació de la República Àrab Unida (1958-1961). Fa uns anys la població àrab, farta de l’autoritarisme i la corrupció governamentals, inicià la “primavera àrab”, que només s’ha resolt satisfactòriament a Tunísia, país de societat bastant homogènia i educada. Tot i així, a molts indrets aquesta primavera ha deixat una fractura generacional, amb gent jove que no es deixa manipular com els seus pares.
      Al Baghdadi, líder de l’EIIS, Estat Islàmic d’Iraq i Síria, ha anunciat fer d’aquest tros de terra un califat (amb ell de califa) semblant als inicials de després de Mahoma, com a pas previ per a propagar-se a la resta del món. Això què suposaria? Seria un pol d’atracció per a yihadistes d’arreu; el control del territori permetria cobrar impostos i vendre els recursos; es podrien preparar els atacs a casa, en zona segura. Ja no estem davant de grups terroristes que sovint estan enfrontats, sinó davant d’una nova era, una nova generació. L’EIIS podria fer-se molt fort: té diners, armes i militants. (Javier Solana, La Vanguardia Dossier nº 52, pp.8-10).
      A l’Afganistan, igual que a moltes zones de domini taliban, s’han bombardejat escoles públiques i s’amenaça a les famílies per impedir que hi portin els seus fills. Segons un mestre entrevistat se’ls acusa de difondre els valors occidentals i es pretén centralitzar l’educació a les madrasses. Una mestra declarava que es vol impedir l’alfabetització de les dones i tenir els nois sota mà, educats només en l’Islam i entrenats per a una eventual guerra santa. Un professor d’aquests seminaris islàmics parlava de la necessitat de retrobar els ensenyaments de Mahoma, és a dir tornar al segle VIII. (France 24 TV-Infos-7/7/2014-edició migdia)
      Occident té doncs sobrats motius per a extremar les precaucions a les seves fronteres. Washington ja ho va anunciar, però no és l’únic. La UE, el Regne Unit, Canadà i Austràlia han pres mesures contra el lliure trànsit d’individus que tornen a casa després de fer la guerra als països d’origen. (A Austràlia els posen un xip). Un gran nombre de combatents i terroristes viuen a Occident, que encara no ha desenvolupat una legislació que pugui fer front a aquest nou repte global. De moment els qui viatgin en avió que s’ho preguin amb calma: les esperes seran encara més llargues als controls dels aeroports. 



2 de juliol del 2014

Feina per a tots

En el món hi ha més de 200 milions de persones sense feina i la capacitat de crear llocs de treball sembla limitada. A més, avui dia els canvis han de ser globals, generalitzats. Què es pot fer?
      Una de les propostes (existent des d’els anys 80) és redistribuir la jornada laboral: horari més curt amb menys sou, però més temps per gaudir de la vida. L’avantatge pels treballadors és que s’eviten acomiadaments massius; per les empreses, que poden sobreviure en èpoques difícils; pels governs, que s’estalvien pagar prestacions per atur; per la societat, que hi ha menys exclusió social. Naturalment aquests minijobs, que aporten minisous, són viables si en cada casa treballen uns quants, i una persona que visqui sola haurà de buscar-se més d’una feina per a subsistir. A més, a l’empresari li surt més car tenir dos treballadors contractats a mitja jornada que un de sol. Un altre punt a discutir seria el de la redistribució del temps de cara a un millor aprofitament: es faria per hores, dies, setmanes, mesos? (4h/dia, 2 dies de 10h/setmana?).
      Un altre punt a considerar és l’existència de sectors, com el tecnològic, que malgrat l’atur no troben candidats. Fa anys que a Europa les polítiques educatives fluixes i irreflexives sumades al fracàs escolar i a l’abundància de nouvinguts sense formació, ens han portat a una saturació de treballadors no qualificats per ocupar unes places que han anat minvant, resultant-ne milions de persones vivint en precari. Què caldria fer? Potenciar la formació de nens i joves a les escoles i instituts, dirigir-los a carreres més tècniques, actualitzar la cartera d’estudis universitaris en l’àmbit públic (que ha quedat molt endarrerida respecte a la indústria) i explicar a la societat la necessitat d’assolir una formació sòlida.

      Tot això necessita una planificació conjunta de molts sectors, feta amb seny i sentit pràctic. Per desgràcia queda molt lluny d’un món on tothom campa al seu aire, mirant només pels propis interessos i prenent decisions sobre la marxa.

27 de juny del 2014

El poder críptic dels porucs

No tendim a pensar en les persones porugues o necessitades constantment de suport com a poderoses. En canvi aquestes postures de figa tova amaguen sovint una sofisticada tècnica per aconseguir tot allò que es desitja, sobre tot quan un no destaca per la intel·ligència. Sens dubte el poder té moltes cares.
      En el nostre món hi ha “dolents”, i tenen molta visibilitat pel fet de ser més mediàtics que la resta. Però la gran majoria som bona gent, encara que ens moguem per interessos. Les persones espantadisses juguen egoistament a manipular, i ho fan amb un gran avantatge: els altres les volen protegir. Això és degut a l’instint materno-paternal inherent als éssers humans.”Pobreta, és feble”, pensen, i se senten terriblement culpables d’abandonar-la a la seva sort. “Viu pels altres”, expliquen, i no s’adonen que estar pendent o immiscir-se en altres vides és la millor manera de poder-les manegar al seu gust. “Tothom se l’estima”, insisteixen. Cert, perquè els humans som de natura crèdula i perquè sovint l’arbre ens amaga el bosc. A més, pensar fa mandra.
      Aquesta manera de fer és pròpia de les dones (en els homes semblaria poc masculina i nosaltres som molt més recargolades). Tots hem conegut una mare, sogra o veïna que fa i desfà alhora que sembla incapaç de trencar un plat. Cal entendre que la dona utilitza aquesta tècnica perquè no en té cap altra a l’abast i, sobre tot, perquè li funciona. A mi, però, cada cop que algú (un home) em diu que la seva dona és “molt bona, viu pels altres i tothom l’adora”, ja tremolo. Quina por!


18 de juny del 2014

Breu repàs a l’Europa de l’Est

La història va crear una Europa de l’est i una altra occidental. La cultura de Mesopotàmia va arribar a Europa pels Balcans. Tot i així i malgrat un seguit de canvis polítics, econòmics i culturals, els països de l’est són encara l’altra Europa, la parent pobra, incompresa i incòmoda.
      En tot aquest extens territori el denominador comú és l’extrema debilitat de les estructures socials, molt insuficients per enfrontar-se a l’opressió política. Si hi afegim l’estancament mental i econòmic i les migracions, en resulta un desdibuixament del perfil nacional amb societats que cohabiten amb força tensions i ètnies que sobreviuen per la seva fecunditat. Aquesta zona és encara un polvorí d’odis racials, reivindicacions històriques desfasades, un gran retard econòmic i una corrupció esfereïdora.
      A Ucraïna el col·lapse d’una deplorable gestió governamental ha fet esclatar un seguit de pugnes (econòmiques, socials), i la confrontació de grans interessos nacionals amb ambicions personals i plans macro estratègics de grans potencies, com Rússia. Ucraïna occidental té més diversitat industrial, però li manca un mercat segur com el rus (els seus productes no són vendibles a la UE per qualitat i gustos); es gira cap a occident, però és una estafa, no és veritat. L’ingrés per càpita dels ucrainians és de 3700€/any. El país necessita Moscou per l’energia i les finances, i les idees de grandesa de Putin passen per Ucraïna, Bielorússia i el Kazakhstan. Ucraïna resta doncs lligada a Moscou, que ajuda quan s’accepten les seves condicions, però somnia amb la UE, que reclama una reforma draconiana de la administració pública i un reajustament econòmic tal que escanyaria els ciutadans durant dècades. Sortir del foc per caure a les brases.       La resolució del conflicte és imprevisible en una zona on les regles de joc són les de la jungla.

(extret d’una conferència del periodista d’origen romanès Valentí Popescu)

5 de juny del 2014

Amarga fruita dolça

Dos assumptes aparentment sense connexió m’han fet reflexionar.
      El potent mercat de la fruita dolça de Lleida només pot vendre un 29% de la seva producció a Mercabarna degut a la forta competència de països com Sud-àfrica i Xile (diari Segre, 17-5-2014). Això fa pensar que la relació qualitat-preu deu ser millor a l’altra punta de món que a casa. I els treballadors? Fa molts anys que el Servei d’Ocupació de Catalunya i Unió de Pagesos han de recórrer a contractar la immigració tot i la crisi perquè els nostres aturats s’estimen més cobrar un subsidi que anar a Ponent a collir fruita. I fora de les xarxes legals, de maig a octubre es poden veure molts nouvinguts malvivint al voltant dels camps; a l’alba es posen en fila a banda i banda de la carretera amb l’esperança que aquell dia un pagès els triï i puguin cobrar un sou de misèria que els permetrà resistir fins l’endemà.
      Vaig comprar-me un vestit de festa per internet. La web era espanyola. Per un vestit de 78€, en vaig pagar 95 amb la Visa per despeses d’enviament; tema tancat: el rebria en 9 dies. Quinze dies després vaig reclamar per escrit i em van respondre des d’el Regne Unit que el paquet estava de camí. L’endemà vaig rebre un extracte del banc amb un càrrec de 103€ per canvi de divises d’algun lloc de la Xina. Quan va arribar el paquet, als 20 dies del meu pagament, em van reclamar 27€ més per despeses. Resumint, un vestit de 78€ sortia per 130€ i, molt pitjor, venia de l’altra punta de món.
      Només vull cridar la atenció en què el que consumim hauria de ser de proximitat. No hem de menjar una nectarina xilena si en tenim a Lleida; no hem de voler cireres al desembre; no hem de comprar vi d’Austràlia. Aquests capricis suposen un gran cost planetari: malbaraten energia pel transport i contaminen encara més el planeta. I jo tampoc vull un vestit fet a un país que no ofereix unes condicions dignes als seus treballadors.
      Estem tant immersos en la globalització que fem les coses d’esma. Doncs no! Reflexionem abans de comprar i lluitem pel consum responsable.