2 de juliol del 2014

Feina per a tots

En el món hi ha més de 200 milions de persones sense feina i la capacitat de crear llocs de treball sembla limitada. A més, avui dia els canvis han de ser globals, generalitzats. Què es pot fer?
      Una de les propostes (existent des d’els anys 80) és redistribuir la jornada laboral: horari més curt amb menys sou, però més temps per gaudir de la vida. L’avantatge pels treballadors és que s’eviten acomiadaments massius; per les empreses, que poden sobreviure en èpoques difícils; pels governs, que s’estalvien pagar prestacions per atur; per la societat, que hi ha menys exclusió social. Naturalment aquests minijobs, que aporten minisous, són viables si en cada casa treballen uns quants, i una persona que visqui sola haurà de buscar-se més d’una feina per a subsistir. A més, a l’empresari li surt més car tenir dos treballadors contractats a mitja jornada que un de sol. Un altre punt a discutir seria el de la redistribució del temps de cara a un millor aprofitament: es faria per hores, dies, setmanes, mesos? (4h/dia, 2 dies de 10h/setmana?).
      Un altre punt a considerar és l’existència de sectors, com el tecnològic, que malgrat l’atur no troben candidats. Fa anys que a Europa les polítiques educatives fluixes i irreflexives sumades al fracàs escolar i a l’abundància de nouvinguts sense formació, ens han portat a una saturació de treballadors no qualificats per ocupar unes places que han anat minvant, resultant-ne milions de persones vivint en precari. Què caldria fer? Potenciar la formació de nens i joves a les escoles i instituts, dirigir-los a carreres més tècniques, actualitzar la cartera d’estudis universitaris en l’àmbit públic (que ha quedat molt endarrerida respecte a la indústria) i explicar a la societat la necessitat d’assolir una formació sòlida.

      Tot això necessita una planificació conjunta de molts sectors, feta amb seny i sentit pràctic. Per desgràcia queda molt lluny d’un món on tothom campa al seu aire, mirant només pels propis interessos i prenent decisions sobre la marxa.

27 de juny del 2014

El poder críptic dels porucs

No tendim a pensar en les persones porugues o necessitades constantment de suport com a poderoses. En canvi aquestes postures de figa tova amaguen sovint una sofisticada tècnica per aconseguir tot allò que es desitja, sobre tot quan un no destaca per la intel·ligència. Sens dubte el poder té moltes cares.
      En el nostre món hi ha “dolents”, i tenen molta visibilitat pel fet de ser més mediàtics que la resta. Però la gran majoria som bona gent, encara que ens moguem per interessos. Les persones espantadisses juguen egoistament a manipular, i ho fan amb un gran avantatge: els altres les volen protegir. Això és degut a l’instint materno-paternal inherent als éssers humans.”Pobreta, és feble”, pensen, i se senten terriblement culpables d’abandonar-la a la seva sort. “Viu pels altres”, expliquen, i no s’adonen que estar pendent o immiscir-se en altres vides és la millor manera de poder-les manegar al seu gust. “Tothom se l’estima”, insisteixen. Cert, perquè els humans som de natura crèdula i perquè sovint l’arbre ens amaga el bosc. A més, pensar fa mandra.
      Aquesta manera de fer és pròpia de les dones (en els homes semblaria poc masculina i nosaltres som molt més recargolades). Tots hem conegut una mare, sogra o veïna que fa i desfà alhora que sembla incapaç de trencar un plat. Cal entendre que la dona utilitza aquesta tècnica perquè no en té cap altra a l’abast i, sobre tot, perquè li funciona. A mi, però, cada cop que algú (un home) em diu que la seva dona és “molt bona, viu pels altres i tothom l’adora”, ja tremolo. Quina por!


18 de juny del 2014

Breu repàs a l’Europa de l’Est

La història va crear una Europa de l’est i una altra occidental. La cultura de Mesopotàmia va arribar a Europa pels Balcans. Tot i així i malgrat un seguit de canvis polítics, econòmics i culturals, els països de l’est són encara l’altra Europa, la parent pobra, incompresa i incòmoda.
      En tot aquest extens territori el denominador comú és l’extrema debilitat de les estructures socials, molt insuficients per enfrontar-se a l’opressió política. Si hi afegim l’estancament mental i econòmic i les migracions, en resulta un desdibuixament del perfil nacional amb societats que cohabiten amb força tensions i ètnies que sobreviuen per la seva fecunditat. Aquesta zona és encara un polvorí d’odis racials, reivindicacions històriques desfasades, un gran retard econòmic i una corrupció esfereïdora.
      A Ucraïna el col·lapse d’una deplorable gestió governamental ha fet esclatar un seguit de pugnes (econòmiques, socials), i la confrontació de grans interessos nacionals amb ambicions personals i plans macro estratègics de grans potencies, com Rússia. Ucraïna occidental té més diversitat industrial, però li manca un mercat segur com el rus (els seus productes no són vendibles a la UE per qualitat i gustos); es gira cap a occident, però és una estafa, no és veritat. L’ingrés per càpita dels ucrainians és de 3700€/any. El país necessita Moscou per l’energia i les finances, i les idees de grandesa de Putin passen per Ucraïna, Bielorússia i el Kazakhstan. Ucraïna resta doncs lligada a Moscou, que ajuda quan s’accepten les seves condicions, però somnia amb la UE, que reclama una reforma draconiana de la administració pública i un reajustament econòmic tal que escanyaria els ciutadans durant dècades. Sortir del foc per caure a les brases.       La resolució del conflicte és imprevisible en una zona on les regles de joc són les de la jungla.

(extret d’una conferència del periodista d’origen romanès Valentí Popescu)

5 de juny del 2014

Amarga fruita dolça

Dos assumptes aparentment sense connexió m’han fet reflexionar.
      El potent mercat de la fruita dolça de Lleida només pot vendre un 29% de la seva producció a Mercabarna degut a la forta competència de països com Sud-àfrica i Xile (diari Segre, 17-5-2014). Això fa pensar que la relació qualitat-preu deu ser millor a l’altra punta de món que a casa. I els treballadors? Fa molts anys que el Servei d’Ocupació de Catalunya i Unió de Pagesos han de recórrer a contractar la immigració tot i la crisi perquè els nostres aturats s’estimen més cobrar un subsidi que anar a Ponent a collir fruita. I fora de les xarxes legals, de maig a octubre es poden veure molts nouvinguts malvivint al voltant dels camps; a l’alba es posen en fila a banda i banda de la carretera amb l’esperança que aquell dia un pagès els triï i puguin cobrar un sou de misèria que els permetrà resistir fins l’endemà.
      Vaig comprar-me un vestit de festa per internet. La web era espanyola. Per un vestit de 78€, en vaig pagar 95 amb la Visa per despeses d’enviament; tema tancat: el rebria en 9 dies. Quinze dies després vaig reclamar per escrit i em van respondre des d’el Regne Unit que el paquet estava de camí. L’endemà vaig rebre un extracte del banc amb un càrrec de 103€ per canvi de divises d’algun lloc de la Xina. Quan va arribar el paquet, als 20 dies del meu pagament, em van reclamar 27€ més per despeses. Resumint, un vestit de 78€ sortia per 130€ i, molt pitjor, venia de l’altra punta de món.
      Només vull cridar la atenció en què el que consumim hauria de ser de proximitat. No hem de menjar una nectarina xilena si en tenim a Lleida; no hem de voler cireres al desembre; no hem de comprar vi d’Austràlia. Aquests capricis suposen un gran cost planetari: malbaraten energia pel transport i contaminen encara més el planeta. I jo tampoc vull un vestit fet a un país que no ofereix unes condicions dignes als seus treballadors.
      Estem tant immersos en la globalització que fem les coses d’esma. Doncs no! Reflexionem abans de comprar i lluitem pel consum responsable.         


26 de maig del 2014

Lettre ouverte à Marine Le Pen

Madame :

Je suis née à Barcelone, ville où j’habite, mais je vote aussi en France, patrie de mon père et pays dont j’ai embrassé la culture avec plaisir.
      Au sujet de vos idées pour le 25 mai 2014 nous sommes d’accord sur quelques points capitaux  tels que : «on doit relancer la croissance et l’emploi, il faut s’opposer a la politique d’austérité généralisée, assurer la sécurité sanitaire et alimentaire, le respect de l’environnement et du bien-être animal et lutter contre la désertification de nos campagnes ». Je ne vois pas très bien les formes que vous fournissez pour y arriver : retrouver une monnaie nationale, mettre en place un protectionnisme intelligent et un patriotisme économique. Mais nous laisserons passer.
      Ce qui me gêne vraiment c’est votre exaltation de la « pure race française ». De quelle pureté parlons-nous, au fait ? De vos 6 millions de musulmans (8%) ? La France se classe sixième au rang mondial en taux d’immigrés et il suffit de regarder la télévision pour s’en rendre compte. Mais vos idées ne sont pas seulement ridicules, elles sont dangereuses. La haine qu’elles favorisent n’a jamais fait du bien au peuple. Elle est le point de départ de tueries et de guerres. En tant que politicienne vous devriez  le savoir et le respecter.
      Sur votre dédain pour la multiculture, il est bien dommage que vous ne sachiez pas apprécier, mais n’empêchez pas les autres de se régaler. Les différentes langues ou habitudes ou rites nous enrichissent. Ça fait partie du monde, de ce monde qui est devenu global malgré vous. Il n’y a pas de marche arrière ; pourtant vous semblez y croire. Vous vous trompez.
      L’Union Européenne a, certes, bien des questions à résoudre et à améliorer. La plupart des concitoyens (et moi-même) sont fâchés avec elle. N’empêche que nous tenons toujours à la France qui a écrit une belle histoire, celle du 14 juillet, celle du Mai 68, et nous chantons toujours Piaf (mère italo-algérienne) ou Aznavour (parents arméniens). Nous espérons tous que la France sache profiter de son capital économique et humain. En 2013, elle était au 5ème rang mondial en produit intérieur brut, bien qu’elle ait dégringolé de la triple A à AA tout court, un coup dur pour le coq français. Mais elle saura retrouver son chemin.
      Je voudrais, pour en finir, vous conseiller une lecture à faire sans idées préconçues, en esprit libre et ouvert aux autres : « Les identités meurtrières » d’Amin Maalouf, un écrivain libano-français que vous connaissez sans doute.
      Je vous prie d’agréer, Madame, mes salutations distinguées.

        Carmen Lafay, médecin radiologue et écrivain


18 de maig del 2014

Les dones, novament qüestionades

Hi ha coses que cap dona hauria de permetre, com les ofenses d’un polític proposat al Parlament Europeu. Des de temps immemorial les dones, gairebé la meitat de l’espècie humana, hem patit discriminacions de tota mena. La idea de la superioritat masculina està tan arrelada en la societat global que no ens és permès d’abaixar mai la guàrdia. Per això és tan greu acceptar tàcitament aquesta suposada minusvalia. De debò les dones del PP es creuen més rucs que Arias Cañete? Doncs si no estan al nivell de les exigències del partit, que dimiteixin totes. Les altres no volem tenir una representació governamental feta d’inútils i masclistes.
      Per sort ja fa segles que els homes de qualsevol raça i cultura, intel·ligents i lúcids, de pensament lliure i no manipulable per cap religió ni creença, saben que els dos sexes tenen diferències, però que poden ser igualment brillants si es donen les circumstàncies adequades en els dos casos. És retrògrad i fruit d’una base cultural científica molt deficient pensar el contrari. Si a més es diu en públic amb convenciment, el personatge en qüestió (un polític en campanya electoral), demostra que potser els seus circuits neuronals no funcionen tan bé com ell es creu.
      Gairebé al mateix temps que es manifestava l’Espanya profunda, França celebrava el “8è Dia de la faldilla”, una iniciativa dels estudiants dels Lycée del Pays de la Loire. Els nois es posen faldilla per anar a l’institut per reivindicar les actituds no sexistes.

      Tot i que el país veí no té res a veure amb els cavernícoles locals, és ben trist que al segle XXI, quan hi ha hagut tota mena d’avenços científics, sigui encara necessari manifestar-se a favor de la igualtat entre sexes. I, pel que sembla, la tendència global és a pitjor. Em venen ganes de plorar... o de sortir al carrer i muntar una revolució.    

14 de maig del 2014

Investigant el benestar al segle XXI

Quan pensem en el ritme del nostre dia a dia ens sembla impossible aconseguir una bona relació entre el cos i la ment. Massa factors hi juguen en contra: l’estrès, la inseguretat, la por, les exigències pròpies i alienes, els horaris voluntaris o imposats... A més, tothom diu que hem de ser feliços a tota costa. I ens hi esmercem; fins i tot anem al psicòleg si no assolim aquest molt preuat estat de benestar. I li preguntem: “i això, com es fa”?
      Una de les claus és sentir-se bé amb un mateix i estar tranquil. Això passa per conèixer-nos i acceptar-nos (estimar-nos). Al voltant dels 4 anys d’edat comencem a forjar l’autoestima, que ha de ser realista i per tant, saludable. Vull dir que de vegades una alta autoestima és narcisista i destructiva. Un altre punt a evitar és l’ansietat que, a diferència de la por, no té base real. En els animals, la por serveix per avisar dels perills. En l’ésser humà es transforma fins a fer-lo imaginar calamitats futures i hipotètiques amenaces. Una ansietat persistent ens converteix en personatges espantadissos i suspicaços, consumeix la nostra confiança i ens tanca en un món opressiu. Llavors la ment torturada avisa al cos en forma de malalties o problemes físics. És urgent fer-li cas, aturar-se i reflexionar.
      Com a metgessa crec que podem fer moltes coses per a evitar malalties. Una d’elles és pensar en positiu; qui estimula els pensaments positius facilita els estats d’ànim plaents. Una altra és la prevenció. Diuen els cardiòlegs que “si no tens sobrepès, no fumes, fas exercici físic, no ets diabètic i no tens hipertensió ni el colesterol alt, les possibilitats de patir un atac de cor en els propers deu anys són gairebé nul·les. En canvi tenir tres o més factors de risc és nefast per a la salut”.
      Cadascú entén la felicitat a la seva manera. Per a mi és la conseqüència d’un coneixement profund d’un mateix, de la pau espiritual, de dur una vida sana, de sentir-se inclòs en la societat i d’ajudar els altres. Quina és la seva recepta?