14 de maig del 2014

Investigant el benestar al segle XXI

Quan pensem en el ritme del nostre dia a dia ens sembla impossible aconseguir una bona relació entre el cos i la ment. Massa factors hi juguen en contra: l’estrès, la inseguretat, la por, les exigències pròpies i alienes, els horaris voluntaris o imposats... A més, tothom diu que hem de ser feliços a tota costa. I ens hi esmercem; fins i tot anem al psicòleg si no assolim aquest molt preuat estat de benestar. I li preguntem: “i això, com es fa”?
      Una de les claus és sentir-se bé amb un mateix i estar tranquil. Això passa per conèixer-nos i acceptar-nos (estimar-nos). Al voltant dels 4 anys d’edat comencem a forjar l’autoestima, que ha de ser realista i per tant, saludable. Vull dir que de vegades una alta autoestima és narcisista i destructiva. Un altre punt a evitar és l’ansietat que, a diferència de la por, no té base real. En els animals, la por serveix per avisar dels perills. En l’ésser humà es transforma fins a fer-lo imaginar calamitats futures i hipotètiques amenaces. Una ansietat persistent ens converteix en personatges espantadissos i suspicaços, consumeix la nostra confiança i ens tanca en un món opressiu. Llavors la ment torturada avisa al cos en forma de malalties o problemes físics. És urgent fer-li cas, aturar-se i reflexionar.
      Com a metgessa crec que podem fer moltes coses per a evitar malalties. Una d’elles és pensar en positiu; qui estimula els pensaments positius facilita els estats d’ànim plaents. Una altra és la prevenció. Diuen els cardiòlegs que “si no tens sobrepès, no fumes, fas exercici físic, no ets diabètic i no tens hipertensió ni el colesterol alt, les possibilitats de patir un atac de cor en els propers deu anys són gairebé nul·les. En canvi tenir tres o més factors de risc és nefast per a la salut”.
      Cadascú entén la felicitat a la seva manera. Per a mi és la conseqüència d’un coneixement profund d’un mateix, de la pau espiritual, de dur una vida sana, de sentir-se inclòs en la societat i d’ajudar els altres. Quina és la seva recepta?
        

6 de maig del 2014

Hi ha feines i feines

A tres quarts de vuit del matí, hora de Barcelona, arriben al meu carrer tres furgonetes blanques que aparquen a la Zona Verda que ha quedat lliure. En baixen nou homes vestits d’operaris, lluint armilles reflectants, cinturons d’eines i cascs protectors. Descarreguen bobines de cable i altes escales, que col·loquen al xamfrà recolzades a l’edifici més proper. Tot seguit es miren l’escampada de material, hi afegeixen uns quants cons de color carbassa i decideixen que és hora de fer un cafè. El bar de la cantonada s’omple dels crits i riures dels alegres treballadors.
      Una hora després sembla que toca posar-s’hi, amb calma i força xivarri, això sí. Mica en mica es posen les escales, l’operari s’hi enfila (sense el casc, que fa nosa) i va fent el cablejat, en aquest cas de fibra òptica. A les onze hi ha molta gana (de tant pujar i baixar escales); l’entrepà i la cervesa necessiten un mínim de noranta minuts per a posar-se bé a l’estómac. La mestressa del bar, contenta per la nombrosa clientela, però enrabiada per les injustícies laborals que li suggereixen, em comenta que “no foten ni brot”, que “es passen el dia de xerrameca”, que “jo he treballat com un negre dels d’abans, perquè mira tu aquest ara que ràpid que ha après a fer el gandul, i que és una vergonya”. Afegeix que “això rai; hauries de veure la noia que posa multes als vehicles mal aparcats a la Zona Verda, aquesta sí que sap: tot el dia al bar whatsapejant!”. Percebo certa enveja sota les seves paraules i l’animo: “Dona, tu i jo, que som unes pencaires, segur que ens sentim millor que ells; és més gratificant”. Em clava una mirada que em paralitza i tanco la boca.
      Quan torno de complir la meva jornada encara hi són els operaris i les furgonetes, clavant crits a tort i a dret de punta a punta de carrer. Miro enlaire i em sembla que el cable està posat. Els costa mitja hora més abandonar la zona en mig d’un soroll ensordidor. El carrer sencer respira alleujat quan abandonen el lloc. Sembla que podrem descansar després d’uns dies de gresca. Algú comenta que han enllestit la feina.
      Falsa alarma. Uns dies després tornen. Sembla que el cable no ha quedat ben posat i s’han de fer arranjaments.
      Així ens va...    



13 d’abril del 2014

Empreses responsables

Fa anys que les empreses es van adonar que la manera de fer negocis repercuteix en l’entorn i que el món actual suposa reptes en el manteniment del planeta i responsabilitat en els canvis socials que puguin provocar per una mala praxis. Cal convertir aquests riscos en oportunitats si es busca un creixement sostenible. Els estudis suggereixen deu “megaforces” que impactaran el món de l’empresa en els propers vint anys. La primera citada afecta directament les altres.
1-Canvi climàtic: En un món despreocupat d’aquest afer (encara hi ha qui nega l’evidència) les conseqüències no es faran esperar.
2-Energia-petroli: la demanda global d’energia augmenta de bracet amb la disminució de les energies fòssils.
3-Recursos materials: Els països recentment industrialitzats augmenten la demanda d’un producte que comença a escassejar. Caldrà trobar materials substitutius o reciclar al màxim.
4-Aigua: Cap al 2013 la demanda d’aigua superarà en un 40% les existències disponibles. Es preveuen grans disputes per un aigua cara i de baixa qualitat.
5-Creixement de població: En el 2032 serem 8,4 bilions (predicció moderada), amb la conseqüent pressió sobre els ecosistemes, els recursos en general i la feina.
6-Societat: La classe mitja global creixerà un 172% entre 2010 i 2030 (països emergents). Les empreses hauran de servir aquest mercat amb menys recursos.
7-Urbanisme: El 2030 gran part d’Àsia i Àfrica viurà en zones urbanes, que requeriran grans inversions en infraestructures i subministraments ( aigua, llum, transport, sanitat).
8-Aliments:Sector molt pressionat per l’augment de població, les restriccions d’aigua i la desforestació. Els preus del menjar hauran pujat un 70-90% al 2030.
9-Ecosistemes: Ara estan estressats amb tendència a empitjorar. Es redueix la diversitat i creixen les espècies invasives arreu.
10-Desforestació: es perdran un 13% dels boscos entre 2005 i 2030 amb tot el que això comporta per la indústria.
      Segons Magdalena Zamorano, gerent de sostenibilitat d’Endesa, “l’objectiu de la responsabilitat social empresarial ha de ser millorar la gestió de riscos, fomentar la innovació i potenciar la relació amb els seus grups d’interès; la resta és pura filantropia”.
      Si tothom pensa igual, són molt males notícies, i ens portaran a un futur de misèria. La societat civil hauria de donar suport a les empreses que tinguin en compte aquests deu punts citats i que lluitin per fer-hi front.

(“Sostenibilidad, competitividad e innovación, retos y oprtunidades para la responsabilidad social empresarial”, molts autors, editorial Huygens, 2013)






3 d’abril del 2014

On vas, Sud-àfrica?

En el meu viatge a diferents ciutats sud-africanes, l’apartheid i Mandela es varen imposar a qualsevol altra visita turística. Però l’apartheid no s’havia acabat definitivament el 1991? Sí, però no en la memòria, no en les seqüeles. Aquells 43 dolorosos anys es retroben a qualsevol racó del país, i això costa de digerir, de vegades segles.
      Entendre Sud-àfrica no és fàcil. La humanitat va néixer a Àfrica i, d’alguna manera, tots guardem alguna cosa d’aquells ancestres. La zona de què parlo estava poblada de caçadors-recolectors. Al segle XV varen passar els portuguesos i al XVII es varen quedar els holandesos. Els primers esclaus eren emigrants de Malàisia. Els zulus i els xoses varen lluitar aferrissadament contra els nous colons, però varen ser els anglesos els qui es varen imposar durant 155 anys. Mentrestant, els grangers holandesos (boers) s’havien instal·lat, tot i batallant amb els anglesos i amb el rei zulu Shaka. Durant el segle XIX es varen trobar diamants, i després or, en abundància. Aquella febre va créixer de bracet amb les desigualtats racials. Per a millorar la condició dels negres va néixer l’ANC, el partit de Mandela, el qual va ser condemnat a cadena perpètua de la que va complir “només” 27 anys, perquè el president De Klerck, elegit pels blancs el 1989, es va adonar que Sud-àfrica necessitava una neteja de cara, sobre tot a causa de les sancions internacionals que afectaven l’economia i fins i tot l’esport. Ho heu entès? Doncs és mil vegades més complicat.     
     A Sud-àfrica es visiten les presons on van patir líders de la talla de Mandela o Gandhi. Al primer se’l va barrejar amb assassins blancs perquè cap no estigués temptat d’ajudar-lo, i el segon va descobrir els avantatges de la Satyagraha, nom indi per a la resistència no violenta. Em varen dur al museu del Districte 6, un lloc de bona convivència multicultural fins que l’apartheid, desitjós de dividir la gent en races i ètnies, el va enderrocar i va enviar els negres a Langa, un districte segregat, amb habitatges miserables sense llum ni aigua, on encara és millor no perdre’s. A Soweto, inicialment districte segregat, el museu Pieterson recorda els estudiants assassinats per manifestar-se en contra de la imposició de l’afrikâans (llengua dels boers) a les escoles negres (1976, 700 morts).
      En una Sud-àfrica post apartheid i post Mandela, que té tan present el seu passat injust, un es pregunta si podrà tirar endavant ser la S dels països BRICS. Salta a la vista que hi ha molt a fer. El seu PIB superior al de tota l’Àfrica subsahariana junta no dóna confiança quan un viatja amb els ulls oberts. Encara es fa la distinció entre blanc (afrikâaner, anglès, estranger), negre (de les tribus), de color (descendent d’esclaus de Malàisia o barrejat) i asiàtic (indi, xinès). Hi ha onze llengües oficials al país i quatre a la televisió. Hi ha esglésies cristianes, mesquites, sinagogues... i antigues religions tradicionals. No és fàcil organitzar aquesta torre de Babel.
      A dia d’avui les eleccions són a tocar. Alguns diuen que l’ANC (partit de Mandela) està en crisi per la corrupció dels seus caps. Altres, que el president zulu malbarata el diner públic comprant palaus a les seves quatre esposes. Mentrestant, la misèria i el ressentiment incrementen la inseguretat (els agents de vigilància de tren i metro porten armilles antibales i no és recomanable passejar-se després de la posta de sol). Cal un equilibri social i que el país trobi força en la seva diversitat. La solució, potser, seria l’entrada en escena d’un líder amb les qualitats de Nelson Mandela per a salvar Sud-àfrica, construïda amb sang, suor i or. Però, com tothom sap, de Messies no n'hi ha a cada cantonada.





12 de març del 2014

Polítics mediocres

Un escriptor persa va dir que les qualitats que es necessiten per a ser polític no tenen res a veure amb les que calen per arribar al poder, la qual cosa em suggereix que són aquells amb menys escrúpols, amb menys barreres morals i emocionals els qui arriben a governar.
      Aquest costat fosc del talent polític hauria d’anar de bracet amb un alt nivell de formació, carisma, capacitat oratòria i altres competències que eleven la imatge del polític i el fan digne de la confiança que li manifesten els votants. És el que succeeix a la majoria de països del món. 
      A Espanya, però, els ineptes, incultes i corruptes arriben a dalt de tot. Com és això?
      És fàcil adonar-se que la societat del país tendeix a premiar l’ignorant, el gandul i el lladre. Ho veiem cada dia a la televisió: un ramat de personatges impresentables cobren sous milionaris, i es tracta la incompetència política com si fos un acudit graciós.
      Perquè?
      Les arrels identitàries culturals espanyoles porten incorporada la manca de dignitat personal i la baixesa voluntària. Aconseguir el contrari implicaria un gran esforç individual de construcció personal. És molt més còmode acceptar-se amb els defectes i identificar-se amb gent semblant (a qui és obligat recompensar per no desprestigiar-se un mateix).
      Aquesta tara té greus conseqüències. Per una banda recolze l’estupidesa i la ignorància, per altra castiga qui és legal, honest i cultivat. La culpa la té l’esport nacional: l’enveja, una enveja que només pot ser producte d’un ínfim nivell de dignitat personal i de consciència d’un mateix.
      Aquesta psicologia recargolada és el que fa que Espanya sigui tan diferent d’altres països seriosos, perquè no ho oblidem: el que fa gran un país són les persones.
(Inspirat en la “Gazzetta del Apocalipsis”)


19 de febrer del 2014

Voluntaris del futur

Fa dècades que la creixent automatització deixa a l’atur cada cop més treballadors. La previsió és que això empitjori amb el que es pot anomenar tercera revolució industrial. Si hi afegim les conseqüències de la globalització dels mercats, la construcció de comunitats fortes i autosuficients serà vital per a la supervivència de moltes famílies afectades per la dràstica reducció dels llocs de treball. En els propers anys caldrà fer front a algunes prioritats com proporcionar aliment als pobres, garantir uns serveis sanitaris bàsics, educar els joves, preveure habitatges assequibles i preservar el medi ambient. Com ho aconseguirem? Molts creuen que posant en marxa el tercer sector. Haurem d’establir iniciatives perquè aquells que encara tinguin feina, però que treballen en horari reduït, dediquin una part del seu temps lliure en activitats de voluntariat. Caldrà promoure la legislació convenient per proporcionar als aturats permanents una feina útil en els serveis comunitaris. El govern podrà deduir impostos als treballadors en actiu que facin feines comunitàries, amb la qual cosa obtindria menys ingressos fiscals directes, però reduiria la seva despesa en programes d’ajut. També hauria d’establir “salaris socials” com a alternativa als pagaments i beneficis de l’assistència pública, pels aturats permanents disposats a ser reeducats i empleats com a voluntaris. A més el govern hauria de concedir beneficis a les ONG per ajudar-les a reclutar i formar els pobres que treballin per a elles. L’anomenat “salari social” beneficiaria els sectors públic i privat amb el creixement del poder adquisitiu i dels ingressos subjectes a impostos, reduint alhora la tassa de criminalitat i el cost de manteniment de l’ordre social i legal. En el futur serà imprescindible crear un capital social en els barris i comunitats per ajudar al nombre creixent de pobres que es preveu que hi haurà al món. La carta més important en el joc de la nova política sembla ser el sector públic, que tindrà un paper menor en els afers comercials i més ampli en el tercer sector. Aquests dos sector junts podran exercir una considerable pressió política sobre les empreses per reconduir part dels beneficis del nou comerç fins a les comunitats. (de The End of Job, de Jeremy Rifkin)

5 de febrer del 2014

Finances d'avui

A dia d’avui ningú dubta que les finances dominen l’economia, de manera que la Borsa s’ha convertit en l’eix del món i els bancs d’inversions en governants dels polítics. Suposant que la política volgués (pogués) posar fre a aquest desgavell, la seva lentitud en l’execució seria poc operativa sobre uns mercats que van a tota velocitat. Els especuladors actuals es dediquen a fer caure països, no empreses. I com s’ho maneguen? Segons el brocker i day-trader Josef Ajram a finals del 2008 se’ls va prohibir vendre accions que no tenien. Fins llavors havia estat una pràctica habitual, sempre i quan es tanquessin les operacions el mateix dia. És important explicar que la compra i venda necessita d’un intermediari financer que cobra comissions que ajuden a sostenir una agència de valors, entre altres. Arran d’aquesta prohibició es va popularitzar, entre molts altres, un producte financer (CDF) ja existent que permet comprar i vendre, vendre i comprar i sobre tot, mantenir les posicions venudes durant més de un dia. Aquesta possibilitat facilita que els manipuladors del mercat puguin guanyar quan baixa la Borsa, cosa que crea por, por de la qual ells s’aprofiten. O sigui que els especuladors creen por pujant els CDF i la por fa que la renda variable sigui inestable i baixi de forma que les seves posicions baixistes a l’actiu que sigui fan que ells guanyin molts diners. L’única sortida a aquest problema és política: prohibir vendre accions que no es tenen, sempre que aquesta posició venedora s’arrossegui més de un dia. Si es vol evitar un crac de la Borsa, des d’un punt de vista polític s’ha de prohibir vendre allò que no es posseeix. El sistema necessita liquidesa i necessita el trading (comprar i vendre diversos cops en un dia), però no s’ha d’aguantar una posició baixista més enllà d’unes hores. Qui podria oposar-s’hi? Els grans especuladors, molts dels quals voldrien que l’economia real anés molt malament per a treure’n molt profit gràcies a aquestes posicions baixistes. (tret de La solució. El mètode Ajram)