22 de gener del 2014
Llibres que marquen
Tots els lectors podríem fer un llistat de llibres que, per diferents motius, conservem a la nostra memòria. Tots ells, per la història o pel protagonista, ens han ensenyat coses de la vida. Alguns ens han caigut a les mans recomanats i d’altres per casualitat o en moments crucials. Tots formen part de nosaltres. Els que voldria destacar, però, són els de la meva etapa d’adolescent.
Dec a en Dumas moments inoblidables d’aventura amb Els tres mosqueters, mentre em deixava impressionar per la dolenta Milady i la seva flor de lis tatuada. El suspens d’aquells deu negritos que anaven desapareixent misteriosament en l’obra reina d’Agatha Christie em van produir algun que altre malson nocturn i un conjunt d’emocions desconegudes. Però l’obra que més em va impactar en aquella època va ser Allò que el vent s’endugué. Jo era llavors una nena retreta i insegura que admirava la voluntariosa Scarlett O’Hara i volia ser guapa com ella, decidida com ella i tenir un noviet clavat al Rett Butler.
Més endavant van venir obres diferents. La duresa de Germinal d’el meu venerat Émile Zola em trencava el cor tant com La plaça del diamant. En l’adolescència tardana seguia la meva preferència pels homes que jo creia molt masculins perquè eren valents i orgullosos, i que Corneille va saber descriure tant bé a Le Cid, obra que llegíem al Lycée Français i de la que em sabia escenes senceres de memòria. Una amiga em va regalar en un moment crucial un Herman Hesse, Demian, llibre que encara obro en èpoques fosques i que sempre em reconforta.
Recordo que als setanta José Luís de Vilallonga estava prohibit pel franquisme; anàvem a comprar els seus llibres a França i els passàvem d’amagat per la frontera. N’hi ha un que encara relleigeixo. Es diu L’homme de sang i narra la tornada a Espanya d’un exiliat andalús de la guerra civil, un personatge potent amb una història narrada de manera esplèndida.
Podria citar encara alguns llibres com Gigi, de Colette, o 1984, d’Orwell. Però en vull destacar un, que segur que ningú no coneix: Escuela del amor y del matrimonio. El llegia d’amagat. I és que fa més de quaranta anys no es parlava obertament de sexe com ara, i si un volia informar-se, s’havia d’espavilar sol.
Oh, llibres! Llibres per gaudir, llibres per aprendre..., però com va dir l’agent literari Carmen Balcells, està molt bé viure altres vides i conèixer altres móns a través dels llibres, però és encara millor viure les nostres pròpies experiències.
16 de gener del 2014
França subvenciona les llibreries
La ministra de cultura francesa es disposa a prendre “mesures serioses” per pal•liar la pèrdua de 10 000 llocs de treball i el 8% de caiguda de facturació del sector del llibre. A la ràdio va afegir: “Tothom està fart d’Amazon, que rebaixa el preu dels llibres, fix per llei, i a sobre no cobra per enviar-los”.
Vet aquí la qüestió. Diuen les males llengües que les companyies com Amazon, Google o Apple evadeixen impostos, fet no demostrat que, de ser cert, té fàcil solució. Els polítics deixen anar frases com “Volem protegir la cultura” o “Tothom té dret a la cultura”. És realment el que pensen? Perquè portals com Amazon garanteixen un accés a la cultura a l’abast de tothom amb un catàleg molt extens en diferents idiomes; és una llibreria oberta 24 hores tot l’any a la qual no cal ni desplaçar-se.
Què ofereixen, a canvi, les llibreries? Una exposició de llibres, molt agradable a la vista i al tacte, això sí, presentacions de novel•les i firmes ocasionals d’autors. I què més? Quan es parla de protegir les llibreries amb diner públic, és la cultura la que es protegeix o només els privilegis d’un sector antiquat?
França no ha de subvencionar les llibreries. Els diners caiguts del cel amb regularitat no estimulen a tirar endavant noves idees o projectes, sinó que inciten a la immobilitat cerebral. En algun moment es van acabar les màquines d’escriure i la gent va comprar ordinadors. D’això se’n diu progrés. La característica més estable del món és que canvia constantment. No es pot amagar el cap sota l’ala i aferrar-se a un passat que va a contra corrent.
La digitalització en tots els àmbits és el nostre present. No podem saber què ens depara el futur, però segur que estarà ple de coses noves a les que també ens haurem d’adaptar.
8 de gener del 2014
2014. Un any verd?
Al 2014 ens hauran d’arribar força canvis si volem mantenir l’actual benestar, tot i que no recuperarem el nivell de finals del segle passat. Un d’ells és sens dubte l’energètic.
Descriuré en poques paraules la dramàtica situació actual: descontrol, processos d’extracció complexos, especulació important, preus disparats (creixen un 8% anual i van a l’alça), grans interessos econòmics dels oligopolis sobre els recursos fòssils, empobriment d’àmplies zones del planeta i abisme creixent entre rics i pobres.
Hi ha, a més, uns conceptes que els governs i nosaltres hauríem de tenir molt clars: el 2060 estaran exhaurits el petroli, el gas natural, el carbó i l’urani; la generació d’electricitat té avui una eficiència de només el 33%; l’energia atòmica és caríssima de produir (s’aprofita menys d’una quarta part, el preu de la seguretat de les centrals està pels núvols i costen de gestionar uns residus que no s’eliminaran fins passats 100 000 anys).
Què fer? Renovables és la resposta.
En Ramon Sans Rovira ens ho explica en el seu llibre "El col•lapse és evitable. La transició energètica del segle XXI"
(TE21), Octaedro, desembre 2013, que ha copublicat amb l’Elisa Pulla. Eòliques, hidràuliques i fotovoltaiques generen electricitat directament, són netes i rendibles. Aquest enginyer industrial enamorat de la natura ha calculat les necessitats d’Europa fent un estudi comparatiu de les potències necessàries i combinant a cada zona les renovables imprescindibles per facilitar una vida còmoda. Ha tingut en compte la variabilitat d’aquestes energies, la superfície a ocupar, la forma d’emmagatzemar-les per a un ús posterior a curt i a llarg termini, el cost i la rendibilitat. Tot això i molt més en la TE21, un projecte energètic sòlid a aplicar entre el 2015 i el 2050. Comencem el 2014 pensant en verd!
(TE21), Octaedro, desembre 2013, que ha copublicat amb l’Elisa Pulla. Eòliques, hidràuliques i fotovoltaiques generen electricitat directament, són netes i rendibles. Aquest enginyer industrial enamorat de la natura ha calculat les necessitats d’Europa fent un estudi comparatiu de les potències necessàries i combinant a cada zona les renovables imprescindibles per facilitar una vida còmoda. Ha tingut en compte la variabilitat d’aquestes energies, la superfície a ocupar, la forma d’emmagatzemar-les per a un ús posterior a curt i a llarg termini, el cost i la rendibilitat. Tot això i molt més en la TE21, un projecte energètic sòlid a aplicar entre el 2015 i el 2050. Comencem el 2014 pensant en verd!
4 de desembre del 2013
Sanitat i socialdemocràcia
L’altre dia vaig visitar, a la meva consulta de l’I.C.S., un noi pakistanès de 19 anys. Tenia una massa abdominal palpable d’uns 15 cms. El seu metge de família li demanava una ecografia. Vaig identificar la massa i vaig veure que no tenia relació amb cap òrgan dels que havia explorat: ni fetge, ni pàncrees, ni ronyons, ni melsa... Llavors vaig demanar una radiografia de l’abdomen. El resultat em va donar molt que pensar.
Es veia la massa, sí, per davant de la columna. El pacient tenia molt afectat l’espai entre la primera i segona vèrtebres lumbars i, sense entrar en detalls mèdics, diré només que vaig diagnosticar un abcés prevertebral secundari a un Mal de Pott. M’explico: estic parlant d’una tuberculosi òssia, que vol dir que la malaltia ha anat més enllà de l’afectació pulmonar i s’ha escampat; se’n veien a Espanya als anys 50, quan la tuberculosi adoptava formes severes perquè encara estava fora de control. Vull recordar que als 80, la Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la tuberculosi eradicada a Occident, que ja fa anys que ens trobem aquí amb cada cop més tuberculosi portada per la immigració pobra i que Occident és un dels culpables d’aquesta pobresa del Tercer Món.
La socialdemocràcia va tenir el seu moment d’esplendor en acabar la segona guerra mundial, quan bona part del continent s’havia de reconstruir. Un dels seus productes estrella varen ser els estats de benestar i el combat contra les desigualtats socials. Dels anys 80 cap aquí la socialdemocràcia ha decaigut degut, entre altres, al pes creixent de l’economia financera sobre la productiva i a successives crisis, de manera que l’hegemonia ha anat passant al centredreta. Una de les conseqüències: els serveis públics, com la sanitat, s’erosionen. Ho hem de consentir? No.
Si ens centrem en el tema que plantejo, sabent que la tuberculosi és contagiosa i que sovint no dóna simptomatologia, és obvi que tothom ha de poder accedir a la sanitat gratuïta. Si no, en lloc que els immigrants trobin a casa nostra millors condicions de vida, acabarem vivint tots com en el Tercer Món. I ens morirem de tuberculosi.
20 de novembre del 2013
Nens en perill
Les dades que donen els diferents organismes sobre els 2200 milions de nens del món són esgarrifoses. De cada 100 entre 0 i 18 anys: 45 viuen en països amb conflictes armats, 33 pateixen desnutrició, 20 consumeixen massa alcohol, 10 fan treballs forçats, 9 són minusvàlids, 3 no han anat mai a escola i 2 nenes han estat casades a la força. Un podria pensar que això només passa al tercer món, sempre més desfavorit. Doncs no.
Als EUA hi ha 16 milions de nens pobres, és a dir 1 de cada 4, i a Europa el risc d’exclusió social està afectant al 27% dels menors de 18 anys. A Amèrica Llatina i al Carib uns 6 milions de nens són víctimes d’homicidi i la mateixa xifra pateix abusos, abandonament i explotació. La situació infantil es pot agreujar per causes que resulten xocants a Occident: l’ablació de clítoris es practica al 70% de les nenes de Sudan, Eritrea, Etiòpia o Somàlia; als països de l’antiga URRSS el 40% té dèficit de iode; a la Xina es posen barreres a l’educació de nens discapacitats; a Pakistan, Índia, Bangla- Desh i Bhutan hi va haver l’any passat 32,6 milions de casaments de nenes. A més a tot el món estan augmentant la pobresa, el racisme i la xenofòbia.
Tot i així l’educació ha millorat molt arreu, essent l’escolarització primària pràcticament universal. Però quan un nen creix veu que hi ha més diners a guanyar en el narcotràfic i la delinqüència que seguint estudis secundaris. Pel que fa a les nenes la discriminació sexual s’aguditza en els entorns pobres donant-los un futur de mares adolescents analfabetes. Què fer? Cal invertir més en educació, en salut materno-infantil i en sanitat. S’han de fomentar xarxes socials que assisteixin aquesta infància pobra i la protegeixin de l’exclusió.
(Font: Raúl Camañas, ONU, Unicef, Save the Children, Eurochild, Médicos sin Fronteras).
(Font: Raúl Camañas, ONU, Unicef, Save the Children, Eurochild, Médicos sin Fronteras).
14 de novembre del 2013
Jubilats que treballen
Segons el British Medical Journal la proporció entre pensionistes dependents del sistema i treballadors en actiu està canviant. Se sol assumir que tots els jubilats són dependents i que tots els adults en edat laboral treballen. No és així.
En l’estudi de MacInnes i Spijker, al Regne Unit, s’ha vist que hi ha més gent que passa dels 65 anys que nens de menys de 15 i que els grans, enlloc d’envellir, es tornen cada dia més joves. A principis del segle XX l’esperança de vida estava en 57 anys per a les dones i 52 pels homes. Avui dia és de 83 per a elles i 79 per a ells, la qual cosa suggereix que triguem més a fer-nos vells de debò.
Els autors han calculat que al Regne Unit hi ha més adults pensionistes en edat de treballar (9,5 milions) que jubilats que no treballen. De fet el nombre de vells dependents ha caigut un terci en relació a fa 40 anys. El cens del 2011 va mostrar que 1,4 milions de persones en edat de ser pensionistes estaven laboralment actives i un cens més recent diu que dels que tenien entre 65 i 74 anys, un 16% és econòmicament productiu.
L’article del British Medical Journal suggereix que la bona salut dels vells és clau perquè estiguin actius i que cal seguir promovent els coneixements mèdics i la tecnologia per tal que no canviïn aquestes xifres. Jo hi afegeixo que al Regne Unit les pensions són més baixes que a Espanya, des que Margaret Thatcher va decidir que cadascú es fes un pla de pensions privat per ajudar a la minsa percepció de l’Estat. Però, com sol pasar, molts no li varen fer cas o no s’ho van poder permetre. D’aquí que hagin de seguir treballant. Pensem-hi.
3 de novembre del 2013
Envellim prou bé?
És prou conegut l’augment de l’expectativa de vida al món, sobre tot a Occident, tot i que la seva durada màxima es manté en uns 120 anys. Són moltes les veus que han anat sorgint per ajudar-nos a envellir millor, és a dir a tenir menys malalties, a ser més autònoms i a sentir-nos més contents amb l’inevitable destí dels humans. Ja no es porta això de tractar la vellesa de malaltia inevitable. Ara la gent gran, si segueix alguns preceptes, pot gaudir del seu pas per la Terra fins al final.
El cervell, aquest gran desconegut, és el punt on es concentra tot, i mantenir-ne la plasticitat, serà fonamental. Comencem per mirar la vellesa com un èxit i no com un problema. Prenguem consciència de les noves dificultats com la disminució de la capacitat d’adaptació al medi o l’alentiment de les funcions. Activem-nos! Abans, però, hem de tenir presents algunes coses. La funció mental està en el circuit i depèn de les connexions i els canvis que s’hi produeixen. Disposem de 100 000 milions de neurones capaces de crear bilions d’aquestes connexions i el cervell reacciona de seguida si se l’entrena. Recordem la dita anglesa “Use it or lose it”, que ens avisa que les habilitats que no utilitzem es perdran per sempre (les neurones es desconnecten a la zona afectada). El cervell és un òrgan social, per tant no solament estem parlant del que ens ve donat pels gens sinó d’enriquiment ambiental. Què podem fer?
Evitar la malaltia (dieta sana, no tòxics...), fer exercici físic (constant i moderat), tenir activitats intel•lectuals (lectura, tertúlies, conferències, exposicions), mantenir-se inclòs en la societat (relacions, actes socials, amics, família) i gaudir de les coses (converses, sexe). No es pot assegurar que, si ho seguim al peu de la lletra, viurem més anys. El que és segur és que viurem millor i envellirem com a éssers independents i integrats en la societat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






